VESPRES DE SON

Ho atribueixo en bona mesura al meu rellotge biològic: m’aixeco amb molta energia i la vaig perdent a poc a poc al llarg del dia, com qui baixa lliscant per una pendent suau fins arribar feliçment a la dolça son. Per tant, quan arriba la vesprada m’embolcalla una màxima lentitud de moviments i de pensaments. La viscositat muscular esdevé mandra corporal i la meva massa cerebral agafa la textura d’un xiclet mastegat. L’enganxosa pasta de la son pesa molt i els sentits, que m’informen de tot el que passa al meu entorn, esdevenen funcionaris del mínim esforç. L’entorn és tèrbol, els objectes obstacles i les meves mans manques han perdut la sàvia precisió amb que foren creades. L’aigua vesada  del llavi de la gerra sobre el mantell de la taula, quan erra la seva calculada  trajectòria, evidencia la pastositat el moment, però el cop inesperat del got mal deixat damunt la pica, quan es precipita damunt la rajola del terra, em desperta la mala llet sense treure’m l’apatia generalitzada que em sotmet. No obstant els efectes fisiològics que em provoca aquest fet són pràcticament imperceptibles, lentament amb desgana i mal humor, passo el fastigós drap vileda groc, mullat i llefiscós, per la superfície plàstica per tal de recollir-ne el líquid escampat, després passejo   l’escombra arrossegada i recullo amb la pala el trencadís fet i el deixo caure damunt un desmemoriat diari vell per tal de llençar el paquet a les deixalles de forma que el senyor escombriaire no es talli, si per casualitat, li toca agafar amb unes mans sense guants la meva bossa de fems, tal com em va ensenyar a fer la meva mare. La meva situació personal és  crítica. És una imprudència intentar fer res més. Feixuc, poso el pilot automàtic per dir bona nit, pixar, posar-me el pijama i amb imperiosa emergència estirar-me al llit, ara que la tardor ja ha fet freds els llençols. La son galopa veloç dins meu i, silenciosament, l’espai sinàptic de les meves neurones em desconnecta sincronitzadament des de les capes fins a la ment, el retard de les últimes desconnexions em permeten embriagar-me amb dolços pensaments just abans de desaparèixer en l’hiperespai aquós dels meus somnis.