“SLENDER THREADS”

El nostre lledoner Uns quants companys de feina, aquest octubre ha fet tres anys, veient com la crisi, i la mala gestió, s’estava emportant a l'aigua, l’empresa on treballàvem, vàrem decidir buscar suport financer i constituir una nova empresa, i marxar cap a una nova aventura. La nova empresa és filla de la crisi,... i tot i que, fins ara, hem anat tirant, el cert, és que les dificultats han estat grans, i la previsió és que encara ho siguin més. Quan, a vegades, algú em demana que què em va moure a crear una empresa i a fer  aquest  salt,...no tinc una resposta clara,...ser què hi havia un punt d’inconsciència molt gran,...de no pensar gens en els problemes, o en tot el què ens faltava, ...només sentia una força interna de construir, de construir un futur,... tenia (i tinc) molta il.lusió, ...i recordo molt intens tot el període a cavall entre l’empresa que s’enfonsava (amb molta tensió per constants incompliment amb els  clients i amb els proveïdors) i la que construiem: elaborant el pla d’empresa, presentant-lo a inversors, negociant,...era com portar una doble vida,...i no la recordo cansada, tot i que  fou realment molt estressant, de fet, la recordo plena de vida,...molt intensa. Però aquest no és el tema sobre el que avui volia escriure. Avui volia escriure sobre una sensació que a mesura que em vaig fent gran esdevé, dins meu, més plena de sentit. Aquest sentiment és el que Robert A. Johnson va batejar amb el nom de “SLENDER THREADS ” (que es podria traduir com a  fils tènues). La idea és simple. En les vides de cadascú de nosaltres existeixen fils tènues que ens guien cap a un camí. Coneixem una determinada persona, que simplement ens posa en contacte amb una altra persona, i llavors, no sabem perquè, ni quan, ni com, aquella coincidència, aquella sincronicitat, condueix la nostra vida cap a un determinat camí, li pots dir sort, li pots dir destí,...no cal que li posis nom,...són trobades que produeixen girs, sovint impredictibles a priori, que ens menen sigilosament, i al mateix temps, són tan savis, que estan més enllà de qualsevol intel.ligècia que el meu ego volgués fer seva. El què vull expressar clarament, és que no crec en que això sigui atzar, crec que el destí porta allò que és important a la nostra vida, i que només ens cal estar amatents, respectar el fluir de l’energia, observar com tenim una inclinació gravitatòria cap a certes persones,...que esdevenen claus, no de forma immediata, però sí, quan els anys (i no el temps) ens donen la necessària perspectiva. Mireu, fa dotze anys, vaig fer un curs a ESADE, perquè em sentia estancat professionalment i vaig pensar que aquests estudis em podrien donar alguna oportunitat interessant, no fou així, i vaig seguir com estava; uns anys més tard vaig saber que el meu nom havia sonat com a un possible adjunt a la Direcció, ...però no fou així,...i tot va seguir igual; després vaig fer un petit salt,...com a coordinar d’un equip,...però no eren tasques de direcció,...i el cert és que vaig tenir el sentiment de que l’esforç fet en el seu dia,...no havia valgut la pena; de cop, el Director de l’empresa on treballava llavors, marxà quan per damunt seu li imposaren un Director General,...i resulta  que aquest Director General, sense cap avís previ, sense conèixer-nos, ja que era un fitxatge extern, proposà el meu nom com a substitut del Director,... la paraula que defineix perfectament el meu estat en aquell moment i durant els següents sis mesos després d’acceptar el càrrec fins que vaig marxar, és PÀNIC!. Ho vaig passar fatal,...és quan vaig aguditzar els meus problemes d’hipertensió,....però en canvi,...quan fou el moment de decidir muntar l’empresa,...miraculosament, tot fou diferent, i el pànic esdevingué seguretat,... i la por, il.lusió i força.  Em nego a pensar que aquest camí sigui atzar. Les coses no estaven planificades així, les persones implicades en cada cas eren diferents,...però el camí era un. Aparentment cada etapa de la meva vida laboral era inconnexa respecte l’anterior i la següent, però ara, des del punt de vista actual i mirant  cap en darrera, el camí recorregut és plenament lògic. Gràcies al camí recorregut, sense tenir-ne plena consciència, quan arriba el moment, em troba fort i preparat. Que lluny la meva decisió de fer aquell curs amb la decisió de constituir una empresa. Perquè aquest avançar dubitatiu, igual que el tall d’una serra, endavant i endarrera,...però vist des de la distància recorreguda, té un sentit ple,...i no té res d’atzar,...al contrari, ha estat perfectament conduit per un fil tènue, tan imperceptible com existent, tan fi com fort, tan fluix com segur. I aquest és només l’exemple del meu fil tènue encarregat de guiar el meu destí professional fins ara,...però us podria explicar altres fils tènues que em guien en d’altres camps de la meva vida. Hi ara que, com deia al principi, les dificultats amb la nova empresa són fortes, penso que és inútil  utilitzar la força de la voluntat per idear un futur predefinit,   que m'he de limitar a seguir éssent actiu, que he d'estar alerta, i que allò que necessito apareixerà si sóc pacient i tinc la consciència necessària per percebre-ho.