SOLUCIONS PER A LA CRISI

Aquest primer cap de setmata d’octubre, l’agrupament on porto els meus fills, ha iniciat la seva activitat  amb la cerimònia de passes. La cerimònia de passes és el retrobament després de l’estiu de tot el cau, on públicament i davant dels pares, es formalitzen les diferents branques –els grups organitzats per edats- pel nou curs, on es coneixen les noves incorporacions, i on els caps més veterans anuncien la seva marxa del cau amb llàgrimes d’emoció per la vivència viscuda durant els anys d’escoltes, i que sempre resulta, per mi, una trobada especialment emotiva. En conseqüència, ja que els passes foren el diumenge, però els meus fills marxaren des de dissabte,  he tingut més temps lliure, i he pogut llegir el diari. Al diari Ara, en Capdevila feia, en el seu editorial particular, un agraïment a tots aquests joves que fan de caps – aquest tipus de sensibilitat és la que fa diferent aquest diari, éssent un pel cursi: el fa més nostrat! – i al qual m’hi afegeixo, agraint als caps del meu  cau, no que em deixin llegir el diari, si no la tasca que fan amb els meus fills, amb el seu esforç, ensenyant-los el sentit de l’amistat, del compartir, del renunciar a una part individual pel bé comú, a donar per rebre,…ara que és evident que anem tant curts de valors socials. I això em fa tornar als diaris, perquè, el cert és que portava una llarga temporada sense comprar-ne cap, i si algun dia n’havia comprat un, no l’havia llegit. No l’havia llegit per manca d’interès. Sabeu, mai he estat devot de les lletanies, m’avorreixen aquestes cançons tristes que repeteixen moltes vegades el mateix: crisi i retallades,… retallades i crisi,...i polítics interessats en el poder. Tot és el mateix, i des de fa massa temps. Llavors, mentalment, he ajuntat el cau i la crisi. Es diu que la nostra crisi és una crisi del deute (s’ha estirat més el braç que la màniga i hem gastat el que no teníem, i ara ho hem de tornar, ho devem a qui ens ho va deixar,…tot i deixant clar, que qui ens ho va deixar, no ho va fer per altruisme si no per interès, assumint un risc per obtenir un guany, …o perdre-hi si quelcom no sortia bé!) i a més a més,…ens hem trobat, que moltes persones, físiques o jurídiques, també tenen un problema de dèficit (és a dir que els seus ingressos són menors que les seves despeses),…la següent pregunta és evident: com podran pagar el deute per sortir de la crisi si deuen i gasten més del que cobren?. Takashi Ito, es preguntava a la contra de La Vanguardia del dia 3 d’octubre, si guanyarà l’electoralisme o  el sentit comú? (jo responc: de moment, l’electoralisme!) i deia que la solució a la crisi, passava  primer per l’austeritat del qui deu (per solucionar el problema del dèficit i pagar el deute de forma parcial, i sobretot per fer callar els qui juguen amb l’especulació a la baixa, ja que el seu negoci, es basa en mantenir la por, fent creure que qui ha de pagar no podrà fer-ho,i…per tant, demostrar serietat i sentit comú, sent auster, renunciant a part de l’educació, la sanitat, les infraestructures, perquè, amputar un braç pot salvar una vida, i perquè , acabarà convencent als qui han de cobrar de que la reducció de la despesa i l’augment de l’eficiència permetrà pagar el deute i farà callar la por alimentada pels especuladors) i segon la condonació de part del deute de qui va assumir un risc quan el va deixar (com a mal menor perquè si no segurament acabarà per no cobrar res, i perquè la crisi actual, també l’han de patir els més rics). La tercera via (que hauria de ser d’ordre mundial, i per aquest motiu impossible  d’aplicar) ha de ser gravar el benefici especulatiu amb una tassa per fer-lo menys atractiu. I tot això, JA! , perquè quan més es tardi, més costosa (econòmicament i socialment) serà la resolució,…fins a poder arribar a esdevenir missió impossible si s’allarga massa en el temps.  I el cau que hi té a veure? … en els valors en que eduquem a les noves generacions, en el fet, de que no repetim models egoistes, hem potenciat massa l’individu en contra de lla col.lectivitat, cal que interioritzem que no és més ric qui més té si no qui més dona,…i que construint amb valors la nostra societat, pot ser algun dia guanyarà el sentit comú i no l’electoralisme!  *********** P.D.: Ara que he rellegit aquesta entrada veig que he barrejat dos conceptes, crisi i cau, que pot ser són difícils de connectar entre ells, mireu, avui  ha sortit així,…però el que tinc clar és que ens cal estimar més els altres si volem construir una societat més humana.