BIZBARCELONA: X.VERDAGUER

Vaig anar al saló “BizBarcelona Saló Emprenedor” que es va celebrar el 14 i 15 de juny d’enguany, i que portava per subtítol el de “Solucions  per  a  la  creació, finançament, creixement, internacionalització i innovació de les empreses”. La veritat digui dita, és que d’entrada em feia molta mandra,…finalment, i gràcies a la insistència de la meva dona, m’hi vaig apropar un matí. Hi havia un ampli programa de conferències i vaig acabar assistint-ne a tres seleccionades sense cap criteri preestablert, senzillament per decisió d’última hora… totes de bon nivell,…però en destacaria la d’un conferenciant català: Xavier Verdaguer (www.xavierverdaguer.com) (crec que de Vic), emprenedor des de molt jove i des de fa 2 anys instal.lat a Silicon Valley. Fou molt enriquidor. Tenia ganxo per explicar-se bé, algunes idees eren tòpiques, però no per això certes, com per exemple la necessitat de treballar amb el què a un li agrada ( en aquest sentit ell recomenà el llibre “The Element” de Ken Robinson per aconseguir descobrir la passió de cadascú), també defensà que el més important d’una empresa és l’equip de persones que hi treballen, i que si l’equip és multidisciplinar, i si l'emprea se l’escolta (a l'equip), l’empresa esdevé  creativa, perquè ofereix diferents punts de vista en la busqueda de la solució als problemes; insistia molt en que cal confiar en l’equip, tenir-li  plena confiança i donar-li la llibertat per funcionar, acceptant l’error si es produeix, establint reptes limitats en el temps com a mètode eficaç a la hora d’incentivar l’equip  (que cadascú esdevingui la seva microempresa dins l’empresa de tots!) i va deixar molt clar que si a l’equip hi ha persones amb  qui no es confia no s’hi  ha de comptar, cal facilitar-ne la marxa pel bé de la pròpia persona, de l’equip i de l’empresa. Altres idees van ser, per mi, més innovadores, segurament, no per noves, sinò perquè conceptualment jo no les havia plantejat així. Per exemple: digué que el model europeu és un model de subvenció i ell defensava el canvi cap al model americà, un model basat en el premi, qui té èxit, qui aconsegueix l’objectiu, a   més a més, és premiat. La iniciativa i el risc es assumit per l’emprenador, i si l’encerta, i té èxit, amés a més és premiat per l’administració. D’aquesta manera hi ha una cultura de superació del repte,…de necessitat de guanyar, …de  competitivitat, …d’implantar una cultura empresarial estimuladora de la creativitat. Les empreses americanes beuen de la innovació permanentment en el seu sí, però a més a més tenen clar que han de córrer a innovar,…i cal córrer molt,…perquè els competidors van molt ràpid, i el temps és clau perquè la finestra per on es pots penetrar dins el mercat no sempre restarà oberta per tu, i si arribes tard la trobaràs tancada. Està clar que la motivació del model americà és molt superior a la del model europeu,… el model europeu està contaminat per la comoditat i obté sovint, resultats decebedors (p.ex. quantes pel.lícules sabem que han estat subvencionades i després resulten infumables!...de que ha servit aquella subvenció?). Accepto que el model de premi és més agressiu,…però el món on vivim és competitiu,…i necessitem millorar permanentment,…o en cas contrari aïllar-nos com indígenes de les illes Papua. Finalment, comentar, que va fer una comparativa entre Catalunya i Silicon Valley, (amb factors comuns com el bon clima, la bona gent, les bones comunicacions, el teixit industrial, les universitats)…,…però amb altres factors clau que les diferencien les dues localitzacions de forma abismal. Per exemple, el model universitari, aquí tenim grans escoles de negocis, Xavier Verdaguer comentà que aquestes escoles realment són escoles de Directius (de gestors) però no d’emprenedors. La Universitat de Standford fomenta la visió emprenedora, inverteix en les idees del seus estudiants, destinant capital risc, i espera després guanyar-hi i recuperar-ne la inversió (així va ser amb google!), per tant tothom té una acceptació del risc, no totes les inversions sortiran bé, però la que surt bé, com que realment és innovadora, fàcilment assoleix un retorn de la inversió feta x10!  Recalcava que aquí ens falta acceptar que l’empresa és un joc, on cal implicar-s’hi, aprendre, fer equip, i passar-s’ho bé. Una altra diferència és la transparència d’idees: la gent no té por d’explicar la seva idea empresarial, la idea que li fa bullir el cap,  deia que a Silicon Valley si tu defenses la teva idea amb passió, la gent no et copia,… enlloc de copiar-te el que fan és apuntar-s’hi, sempre hi quan li interessi el projecte, i sinò et diuen,…escolta aquesta idea lliga molt bé amb les idees d’aquell altre inversor, el truco i ves-lo a veure, que segur que et podrà ajudar,…la gent es suma al carro,…( o et deixa en pau!). Reclamava la necessitat de tenir una actitud mental positiva. No pot haver-hi por al fracàs: el fracàs és un aprenentatge més. A Catalunya fem com els crancs quan estan dins de l’ olla sota l’escalfor dels fogons: els que estan a sota s’agafen a les potes dels primers dels que estan a punt de sortir-ne, i els arrosseguen avall,…i així tots acaben ben cuits! La veritat és que no va parar d’aportar idees, totes així de clares, totes aprofitables. No parava de dir: “Think outside the box!” (no pareu de conèixer gent i de veure les coses que fan els altres, et donaran noves idees!) i “to create we must dream” (per crear cal somiar). Per tant: a somiar creadors!