UNA NOVA TEORIA CIENTÍFICA

Vaig estudiar ciències. Tinc un esperit científic.  Sóc un ésser viu. Els éssers vius ens caracteritzem per relacionar-nos amb l’entorn on vivim. Tinc els meus òrgans desperts a tots els estímuls externs. Això implica que, permanentment, em faci preguntes. Preguntes que, sovint, tarden anys a trobar la seva resposta. La pregunta neix de la curiositat davant l’observació d’un fet determinat. La resposta apareix després de l’esforç, la preseverància, la tossuderia, l’assaig i l’error, la paciència, la il.lusió, l’esperança, la preparació, la genialitat, la inspiració, la deducció analítica, la repetició, la voluntat, la inspiració, la sort, l’ atenció,… que un bon dia, units per una sincronicitat celestial de caràcter diví, permet a través de la intel.ligència (inter= entre; legere=llegir, escollir; llegir entre línies) conjugar tots els factors intervinents en una sola direcció clara, lluminosa i reveladora, de forma que, sense buscar, trobes, i llavors exclames un eureka passional i tens clar que és teu, que ja ho tens. I això és el que em va passar ahir, caminant per Montserrat. Finalment a la pregunta:-com es reprodueixen les pedres?-, vaig trobar la resposta (que per evident que ara us sigui, abans ningú no hi havia caigut, tot i que ara, quan us la digui, us semblarà evident, simple i senzilla): puc afirmar amb rotunditat que existeixen pedres femelles- i com que sóc científic n’aporto una  proba gràfica irrefutable. Ara, només falta trobar un exemplar de pedra mascle per corroborar definitivament la meva teoria de que les pedres són una espècie amb sexualitat diferenciada, i passar, pel meu descobriment, als annals de la història de la ciència.