Fa molts anys que no porto rellotge al canell.

“El temps no passa, el temps és” Quan pronuncio aquesta frase sol portar debat. I en general no aconsegueixo que els qui m’envolten la defensin com jo sí ho faig. Així que escriuré la meva defensa: L’ésser humà parametritza tot el que l’envolta. Li agrada definir les coses. Li és útil mesurar l’espai (les distàncies) amb quilometres perquè així pot parlar amb altres com ell i entendres. I a més a més hem inventat un enginy per mesurar els quilometres. De la mateixa manera parlem del temps amb minuts,..i hem inventat un enginy que és el rellotge. El procés que hem fet servir per l’espai i per el temps és el mateix: l’espai és com la naturalesa ha fet que totes les coses no estiguin apilades unes damunt les altres i el temps és com la naturalesa evita que les coses succeeixin simultàniament, però en canvi la nostra percepció, d’un i d’altre, és molt diferent. Tots estarem d’acord en que l’espai hi és,…Tarragona està on està,…i Barcelona també. La distància que els separa també hi és,...no  hi ha discussió. Però en canvi sobre el temps no acceptem que és igual que l’espai, sempre diem que el temps passa,…però això no és així, és només la nostra percepció del temps,… perquè ens dona la sensació que el temps el perdem? però no tenim la sensació de que els quilometres que ja hem fet en un trajecte els hem perdut?...de fet  també han passat, els hem deixat darrera, igual que el temps. Mirem-nos ho ara d’una altra manera: el temps i l’espai són dimensions existents en el nostre món  sobre les quals els éssers humans vivim ens hi movem i fem coses,…Què tal així? Ens hem de prendre el temps no com un riu sinò com un llac calmat. El temps és ilimitat. Està. No hi ha  passat, ni present, ni futur. Simplement és. Ser que no és la manera ordinària de considerar el temps. Però cal fugir de la concepció lineal del temps (de riu: de fluïdesa, de velocitat) per passar a una concepció circular (de llac: d’etern retorn del mateix, de permanència plàcida). Prendre´s el temps  com flueix és un problema per la salut, i especialment sí el ritme d’aquest fluïd és accelerat, que és com ens ensenyen a viure-ho en el nostre món occidental. De fet l’observació de la naturalesa ens demostra que el temps no és lineal, sinò que és cíclic: dia-nit-dia-nit; hivern-primavera-estiu-tardor-hivern,…(sempre és un patró repetitiu, cíclic, no lineal). Podríem tenir dos rellotges a casa, cada un al seu ritme, tots dos marcarien el temps, cadascun donaria el seu temps, pot haver-hi dos temps a casa meva? Qui diu quin és el temps bo per mi?  Quan érem nens teníem temps per tot, perquè no n’érem sabedors del concepte temps. Així els nens tenen la capacitat d’abolir el temps, i és per això que no porto rellotge al canell des de fa molts anys: el rellotge encorseta el temps als adults. El rellotge ens ha fet creure que el temps és precís, exacte, únic i global per tothom. I no és veritat. Quants cops quan estem creatius, entregats a una tasca, la que sigui, feta amb passió, el temps sembla que no passi,..i de cop diem: ostres! Què tard s’ha fet. I en canvi quan no tenim res a fer com és fa de llarg el temps. Per tant el temps no és un temps únic, ni exacte, ni lineal. Per tant tots tenim la capacitat de  fugir de la concepció linealment inexorable del temps. Predico la desdramatització de la percepció de l’avanç inexorable del temps com a mesura preventiva contra el domini del temps sobre les nostres vides, perquè és absurd aquest domini quan el temps és absolutament arbitrari. És curiós que les religions hagin sempre predicat l’oració i la meditació, dues  tècniques que ens permeten tornar-nos nens, ja que aconseguim canviar la nostra experiència del temps: fent que la fluïdesa del temps decreixi en el seu ritme fins a fer-se plàcid i tranquil. No crec en que jo hagi de viure vint, setanta o mil anys. Els anys no posen el final a la meva existència. La meva vida és un cicle: un cicle de diàmetre desconegut que un dia arribarà allà on va començar.

.