EL SALÍ DE CAMBRILS

La història dels homes (i les dones) és sempre apassionant. He visitat per segon cop el Salí de Cambrils i he tornat a quedar encisat. Parlo del poble de Cambrils que pertany al terme d’Òden, al Solsonès. És una vall del prepirineu, prou ample, però amb els accessos molt tancats. De fet m’explicaven que fins després de la Guerra Civil Espanyola no es va obrir la carretera que porta de Cambrils a Sant Llorenç de Morunys i la que porta de Cambrils fins a Montpol. La van obrir presoners republicans,...i m’expliquen que encara hi ha persones grans d’aquestes contrades que no hi volen passar, per aquestes carreteres, perquè hi van morir familiars seus, presoners del bàndol franquista, quan la construïren. Tornant al salí, a Cambrils, neix una deu d’aigua salada que dóna nom a tot el riu que arriba a Solsona: la Ribera Salada. L’aigua de pluja  cau damunt les muntanyes de  pedra calcàrea esquerdada, i penetra al subsòl on hi ha una capa d’argiles riques amb halita (sal gemma, clorur sòdic), la poca permeabilitat de l’argila fa que la velocitat de l’aigua s’alenteixi, i en conseqüència dissolgui en el seu sí gran quantitat de sal, la deu resultant conté un 33% de sal (per tenir un punt de comparació el mar mort conté una concentració del  37% de sal). Històricament aquesta deu ha estat explotada per a la producció de sal per al consum humà, de fet l’explotació del Salí de Cambrils va estar activa fins l’any 1963 quan fou abandonada  perquè la seva producció no era  prou competitiva en front a la sal marina. La muntanya en aquesta zona és molt abrupte. L’explotació de sal és digne del més gran enginy humà. Us convido a que la visiteu. En un tram de riu curt (uns tres-cents metres) i amb un desnivell de quaranta metres, hi ha cinc molins per a diferents usos dins l’explotació, per ordre descendent: un primer molí per moldre la sal, un segon molí fariner, un tercer per moldre el gra per fer pins, un quart molí pelador de gra i un darrer per moldre sal just abans del lloc d’enmagatzematge. Després hi ha un forn per autofabricar-se les rajoles d’argila que servien per aïllat les bases d’evaporació de l’aigua salina i per tant de sedimentació de la sal. Les conduccions de fusta de l’aigua salina són espectaculars,...la meva filla, quan ho va veure va dir: mira pare hi ha neu! La gran concentració de sal fa que l’aigua que es besa vagi formant estalactites de sal. No m’allargaré més però és fascinant. La gent de la vall es guanyava la vida amb l’activitat agrícola, i els caps de setmana d’estiu, quan hi havia prou sol per evaporar l’aigua i sedimentar la sal, treballaven al salí, per guanyar-se un sobresou.  Sempre que podien treballaven al vespre o les nits de lluna plena, perquè la reverberació del sol a la sal els hi cremava els ulls. També patien de mal de peus, ja que trepitjaven constantment, descalços, i amb el peus nets, perquè la sal era per consum humà, els cristalls de sal. Encara ara les comunicacions són difícils però abans de la construcció de les carreteres, que recordo que fou després de la Guerra Civil, encara eren molt però molt pitjors . El comerç de la sal elaborada el feien les dones que amb burros anaven fins a Oliana per un camí de muntanya durant unes quatre hores. D’Oliana portaven oli i vi, feien el troc a Cambrils, i baixaven sal. Just a la sortida del camí s’alcen ara les runes del Castell de Cambrils, l’amo del castell, feia pagar els impostos corresponents al comerç que es realitzava. Lògicament on hi havia impostos també hi havia contraban. M’expliquen que per això en aquella vall hi ha associada a cada cova, font o pedra singular del camí, una llegenda on apareixen bruixes, fades malignes, mal esperits i éssers estranys. El motiu d’aquestes històries no era altre que el de mantenir la gent curiosa apartada durant la nit de les rutes per on es feia el contraban. La història dels homes (i les dones) és sempre apassionant.