DECLARACIÓ DE GUERRA

M’encanta el cafè,…aquesta olor amarga i penetrant del cafè calent acabat de fer,…o del gra de cafè torrat quan es molt,  aquest tacte espès damunt de la llengua, l’escalfor, el sabor amarg,…m’encanta!. Quan era petit (suposo que als 12- 13 anys) me’l deixaven prendre amb gasosa. Durant la meva època d’estudiant a Lleida el cafè era el meu soci. M’aixecava del llit i carregava la cafetera italiana amb estima, a poc a poc, omplint tots els buits, aplicant ni massa ni poca pressió,…una tècnica especial desenvolupada amb vocació i experiència. Encenia el  foc i tenia el temps per fer una dutxa ràpida. Net, i tapant la meva nuesa amb la tovallola, omplia amb delicadesa la meva tassa de cafè, i assegut a la cadira de la cuina festejava amb ella glop a glop, pausadament. Degustava la negra cremositat com si fos el primer petó del dia. No necessitava res més, després marxava corrents cap a la Universitat.  En algunes  èpoques de la meva existència he arribat a prendre set i vuit tasses de cafè. Una autèntica orgia.No obstant, fa tres anys,  quelcom va passar entre jo i el meuamor (la tassa de cafè),  tot va ocórrer quan vaig conèixer una altra companya: la meva pressió sanguínia, una mica massa alta pel meu gust. El metge em va dir que aquest amor no em convenia, i que el seu consell era deixar-la per sempre, que faria bé en buscar-ne una altra (d’alternativa). Jo li vaig dir al metge que jo me l’estimava, que no ho podia fer. Però el cert  és que la  nostra relació va començar a canviar. Cada matí, com sempre havia fet, me la menjava a glops profunds, sense fer cas dels consells rebuts, però hi havia dies que un martell percutor molt pesat em recordava com de perversa era ella , com m’havia estat enganyant durant tot aquest temps passat i  llavors  l’odiava. Aquell matí decidia abandonar-la,…però al migdia, just després de dinar, tornàvem a coquetejar. Ens prometíem de nou l’amor boig de sempre,…i ens omplíem de petons. Aquesta relació malatisa ha durat uns tres anys. Ara t’estimo ara no t’estimo,…i mentre, la pressió sanguínia, tossuda i obstinada seguia picant alt, … no parava de pressionar-me.   Aviat farà dos mesos, el meu metge, aquell qui m’aconsellava que la deixés, va jubilar-se. Vaig buscar un nou conseller, que em va donar exactament el mateix consell. Sol passar que els consellers aconsellats entres ells coincideixen amb els seus consells. Enrabiat, imitant el repelent mestre Cuní,…vaig dir prou, prou i prou!, vaig armar-me fins a les dents, i la vaig abandonar, ara sí, definitivament, per un mes. Durant un mes no l’he tocada,…i quan l’he vist, he girat el cap, per no haver-la de saludar. La primera setmana la vaig trobar a faltar, tenia un mal de cap brutal (qui diu que ella no crea addicció física!) però, en canvi, la pressió sanguínia, tan emprenyadora sempre, es relaxà. La setmana passada, em sentia tranquil, i ella va tornar a aparèixer més provocadora que mai. La vaig saludar un parell de matins i algun parell de migdies. Li vaig fer petons, aquest cop sense passió, i en una ocasió, a mig fer, vaig abocar el seu cul (de la tassa) a la pica.De forma volgudament ofensiva. Aquesta setmana la començo net,…i decidit a declara-li la guerra final: he contractat un advocat (Rooibos “Chai”: rooibos, canyella, gingebre, clau i cardamom) ferotge i sense escrúpols per aconseguir el divorci de forma irreconciliable!