LA POLÍTICA ESTÀ SEPARADA DE LA MORAL

De tant en tant, algun amic s’aventura a enviar, via correu electrònic, algun article fent referència a qualsevol tema d’actualitat. A vegades, aquest és el desencadenant d’una tertúlia electrònica entre els companys, on cadascú hi diu la seva,…buscant la permanent contraargumentació desqualificadora de l’opinió del contrari. Lògicament, mai arribem a cap conclusió,…senzillament cadascú hi ha dit la seva,…i així s’acaba,…igual que va començar, amb les posicions ben enrocades, …i sense que ningú s’hagi posat vermell,…i si ho ha fet ningú l’ha vist! (aquestes són les avantatges de les noves tecnologies). Fa poques setmanes la tertúlia va versar sobre un recull de premsa que anunciava la previsió d’acomiadament del 50 % de la plantilla de l’Agència Catalana de Cooperació i la reducció, també del 50 % de la dotació pressupostària per a aquesta estament de la Generalitat. Davant del fet, va haver-hi dos posicionaments: qui estava en contra de la reducció perquè posava en risc la bona gestió realitzada fins ara i la cooperació internacional, i qui l’aprovava (entre aquests segons i era jo!). Passat el temps de la tertúlia electrònica amb final enrocat (com és tradició!) hi he tornat a reflexionar: ha d’ajudar la nostra societat en crisi als països més pobres? Sense  dubte: sí! S’ha d’adaptar el pressupost destinat a aquestes ajudes a la situació actual? Per mi: sí! Tots els manuals d’autoajuda ens diuen que el primer pas és ajudar-te a tu mateix,…per després poder ajudar als altres). Aquesta reducció és moral? La meva resposta és: aaaaai!!! Fa molts anys vaig llegir (al llibre “L’altruisme i la moral” de Francesco Alberoni i Salvatore Veca) una idea que de moment he retingut i considerat com a vigent:  l’altruisme es pot definir com la força que mena l’individu a actuar en benefici dels altres i la moral és quan assumim, a través de la raó, aquesta força que ens porta a fer el bé com a llei (com a norma) de conducta correcta. L’altruisme i la moral existeixen en la nostra societat, però de forma concreta, és a dir, som altruistes amb individus concrets però no ho som amb tothom. Aquest tothom és tot allò que no és individu. M’explico amb un exemple  bastant simplista però que entenc que pot ajudar a entendre allò a què em vull referir. Casa meva és meva, però en canvi els carrers són de tothom. Jo cuido casa meva (sóc “altruista”  i segueixo una moral (conducta) per cuidar-la) però en canvi no ho faig igual amb els carrers. La prova de que no som altruistes amb eltothom és que els carrers estan plens de papers burilles de cigarreta, cagades de gos,… com que és de tothom no és de ningú. I si és un lloc de ningú no sóc altruista, no em sento  moralment responsable de cuidar-lo,…i per tant l’embruto. I no em passa res! Ni mala consciència ni càstig!. A més a més, tinc (tenim) la convicció social  de que l’Administració és qui ha de pensar en el tothom. I així és, perquè l’Administració ho assumeix, i posa un servei de neteja dels carrers, però el concepte amb el que presta aquest servei, precisament no és per cobrir una necessitat, ho fa amb un sentit de beneficiència,…com que ningú ho fa em toca a mi,…però no ho fa amb voluntat de que els carrers quedin nets (i que el vianant senti la seva necessitat satisfeta de caminar per carrers nets!) si no que ho fa perquè està establert que li toca, però no hi creu, llavors, realment es limita a justificar que hi destina uns diners, i es deixa veure amb recursos vistosos, i així ja no em podran dir que no compleixo, encara que el carrer segueixi fet una merda. Crec que aquest plantejament que he fet no defuig massa de la realitat, i crec que en general estaríem d’acord en que l’Administració no està atacant el problema de fons (l’educació dels qui estem embrutant els carrers que són nosaltres), està gastant uns diners inútilment (perquè tots seguim arribant emprenyats a casa perquè hem trepitjat una merda de gos!) i que per tant alguna cosa hauríem de canviar (segurament enfocar bé el problema i destinar-hi els recursos de forma eficaç: per exemple que els vigilants de la zona verda i la guàrdia urbana  tinguessin potestat per sancionar a qui embruti de forma tan eficaç com ho fan amb les multes de tràfic).Així la idea que us comentava és la següent: l’Estat no és altruista, no  Niccolò dei Bernardo dei Machiavell actua per moral,…actua per beneficiència. La política està separada de la moral (de les normes que hem raonat i fet nostres per ajudar -per satisfer les necessitats- dels altres ). Aquesta idea, explicada amb l’exemple dels carrers, és perfectament transportable a tots els àmbits de la nostra societat,…i també, és clar, a la cooperació amb els més pobres. I ara torno a plantejar la pregunta d’abans: la reducció en les partides pressupostàries destinades a l’ajuda a la cooperació internacional és moral? Ara respondria que la política està separada de la moral i que aquestes ajudes (petites o grans) són per beneficiència (per justificar-nos!) i que la solució eficaç al problema no passa per aquí (igual que no ho és la que planteja l’Administració per la neteja dels carrers!), i que la beneficiència només ajuda a qui ajuda i el temps que dura, però que no soluciona el problema, al contrari l’eternitza. I que sí realment es vol deixar de ser cínic, i començar a ser altruista amb el tothom, i en especial amb els més necessitats cal començar a destinar els recursos allà on resultin eficaços (per exemple a condonar el deute internacional, a aturar l’expoliació del recursos per part del món occidental, a oferir a la població un nivell d’educació que garanteixi un desenvolupament social digne). Ser que no tothom hi està d’acord i que inclús aquesta forma de veure-ho pot ser políticament incorrecte, …però no crec en l’Administració com a forma eficaç d’actuació (perquè és de tothom i el què és de tothom no és de ningú,…i sol acabar sempre buscant la justificació de la seva mala actuació),… i penso que aprimar-la és necessari, per començar a disposar dels recursos d’una forma més útil. P.D.: L’altre dia un company em comentava el gran diferencial pressupostari que hi ha entre Catalunya Ràdio i Rac 1. Les dues són actualment les emissores de ràdio més escoltades amb un nivell d’audiència molt similar, però els recursos consumits per una i per l’altre no tenen res a veure. Una és de tothom i l’altre d’uns individus!