RETALLADES

Avui tinc ganes de significar-me sobre les retallades donant tot el meu suport, tot i no voler-les. Però n’estic fart de la poca maduresa social de tots plegats. El nostre sistema social i econòmic es basa en la confiança. En la confiança amb el veí, amb les institucions públiques que et garantitzen els serveis bàsics d’ensenyament, sanitat i seguretat,  en les empreses privades que et garantitzen que els nostres diners estan en lloc segur i que quan els necesitem els tindrem,…és aquest el millor sistema que de moment hem trobat per organitzar-nos. La crisi econòmica actual és fruit d’un excés  d’optimisme del passat immediat.Quan qualsevol idea rebia capital per a realitzar-se. Conec més d’una persona que es va atrevir a comprar un terreny, a contractar una colla de paletes i a fer quatre pisos per vendre´ls. Conec qui ha fet inversions fotovoltàiques engrescat per unes subvencions que ara han desaparegut, i el govern del meu país ha fet un inútil aeroport a Lleida que ara cal mantenir, i el govern "zumosol" (és a dir espanyol) està construint l’inútil tren d’alta velocitat Antequera-Granada quan el Madrid-Barcelona presenta des de la seva posada en marxa un compte de resultats negatiu,… i s’han reduït les llistes d’espera als hospitals a base de que els metges operessin per les tardes fent-se un sobresou molt interessant aprofitant les instal.lacions públiques costejades per l’erari públic, i tantes animalades que són innombrables.. Fins que qui deixava tots aquests diners ha començat a tenir por, a perdre la confiança de que els hi serien tornats,…llavors ha dit prou, no en deixo cap més,…i ara cal tornar-los. Però l’excés de confiança ha fet fer habitatges per sobre les necessitats,…i ara no es venen,… aeroports i trens que no s’utilitzen,…i que per tant no generen ingressos i si despeses,…i sense ingressos no hi ha capacitat per tornar el què es deu. I la culpa és de tots,...pot ser d'uns més que d'altres, ...però socialment tots hi hem participat. Quantes veus es van aixecar fa 5 anys dient que la vida que portavem no era possible,...qui no va canviar de pis o es va endeutar per sobre de les seves possibilitats reals, qui no va estirar el braç més que la màniga,...i ara cal tornar els diners que es deuen,..perquè sinò els tornem algú perdrà la confiança,..o potser la perdrem tots. Però com que el sistema es basa en la confiança,… l’Administració ha decidit aportar els diners als bancs que van deixar els diners als promotors  perquè els puguin tornar als bancs que varen deixar en el seu dia els diners a tots. I per mi aquí rau la mare dels ous. L’Estat deixa els diners al banc, no al promotor,… perquè no se’n fia del promotor i perquè és preferible enfonsar a la misèria un promotor que un banc,.. perquè de la fallida del promotor només repercuteix en ell i els seus empleats,…que van a l’atur,…però la fallida d’un banc,…és el desencadenat de la revolució,…perquè és el símbol de la confiança social,… perquè si cau qualsevol banc això és la guerra,…perquè l’endemà tots estem retirant tots els nostres diners dels altres bancs (“el corralito”),…i això és impossible,  impossible perquè senzillament no existeixen (efecte multiplicador del diner) ,…i per tant és impossible que ens els tornin. Aquesta és la situació. Què faríem cadascú de nosaltres si haguéssim de solucionar el problema. A nivell macroeconòmic jo no hi veig gaires alternatives al què s’ha fet fins ara, per molta ràbia que em faci que les coses siguin així, i que no haguem estat capaços fins el dia d’avui de parir un sistema diferent. Ara per ara, reduir les despeses (perquè no hi ha diner disponible perquè tot es destina a mantenir la confiança del sistema) i mantenir els bancs per mantenir la confiança social. Arribats en aquest punt reclamo la  responsabilitat social de tots,…que els mestres i sanitaris que ara estan tant enfadats en siguin conscients de la realitat i deixin de protestar per les retallades i s’impliquin en orientar a qui les fa com les ha de fer perquè són ells els que coneixen els detalls i són ells els responsables del seu servei,… i segur que són els més ben preparats per afrontar-ho amb el mínim perjudici. Però si us plau siguem tots responsables. Això no treu que comparteixi algun argument amb els “indignats”,… em sembla necessari que la gent expressi el seu desacord amb com funcionen les coses,… i seria bo que hi hagués la capacitat de millorar el nostre model,… perquè hi ha molt per millorar a nivell microeconòmic : NO és de rebut que a la Diputació de Barcelona hi hagi 4.000 funcionaris i que 271 M d’€ dels 600 M de pressupost es destinin al capítol I, és a dir, al personal propi, No és de rebut que hi hagi més empleats en el sector públic que a la indústria quan son els primers qui viuen dels segons, NO és de rebut que els banquers que no han fet una bona gestió segueixin manant i cobrant, NO és de rebut que els polítics ens segueixin mentint , però tampoc és admissible desmuntar el què ara tenim, mentre no existeixi una alternativa sèria i pensada. Sí és que som capaços?