QUINA VIDA!

Molts comencem a tenir una edat. El metge li ha dit que deixi de fumar, que pot prendre una copa de vi negre els diumenges però res de destil·lats, i que el cafè no li convé gens. Emprenyat em diu que li ha tret tot, que només li queda el sexe, però que ja fa molt temps que només ho fa amb una (això darrer m’ho diu fent conya, ja sabeu, bromes de “machos”) . Que el metge li ha dit que ja veurà com ràpidament es sentirà millor. Jo li he dit al meu amic que  fins potser viurà més anys però segur que se li faran més llargs. I just li passa això ara que arriba Nadal!!!

NO PUBLICAR

Ella l'intenta convèncer. És un projecte que t’agrairan els estudiants de la teva Universitat. Però ell, tossut, segueix dient-li que no. Tot sembla perdut. Llavors ella deixa anar un: “... potser podria ser un tema innovador que podries exposar al pròxim congrés de...”, i de cop... tot canvia, ara, ell, si que ho troba interessant. I és que així funciona la Universitat: cal fer mèrits fent ponències i publicant. Però potser el primer que caldria ensenyar és aprendre a no publicar sinó hi ha res important a dir.

LA MEVA PIPA

De tant en tant fumo amb pipa. Els fills adolescents que es van fent grans i que abans em criticaven per fumar, ara mostren certa curiositat. Me la deixaràs un dia? No, la pipa és com la dona: no es deixa mai!

LES BOTIGUES DE SALÀS DE PALLARS

Sempre m’he declarat anti-col·leccionisa. Mai no els he entès, és més, els trobo “raros”. Gent obsessiva, monotemàtica, avorrida... però potser, ves per on, hauré de canviar d’opinió. A Salàs de Pallars, un tal Sisco Farràs, s’ha dedicat a guardar objectes de finals del segle XIX i principis del XX, fins al punt que, ara, a Salàs hi ha vàries botigues tal com eren en aquella època: pots entrar en una barberia on hi resa un cartell que ens diu que “medio mundo se afeita con... FILOMATIC”; o  comprar a l’estanc cigarretes a granel liades al moment per l’estanquer, amb tabac BONICOT que està “recomendado por todas las eminencias médicas” o si ho prefereixes, i tens més poder adquisitiu, comprar un paquet de “CELTAS cortos sin filtro”; o a la cotilleria escollir quina és la peça que t’escau millor entre una excitant col·lecció de “fajas y sujetadores para  jovencitas  y niñas muy sujestivos”; o a l’ultramarins aprendre que el ciri de la processó de Setmana Santa te’l llogaven, mesuraven la longitud quan te’l donaven i quan el tornaves, i que en pagaves un tant per centímetre consumit,...i que precisament d’aquí ve la expressió “Sortir amb un ciri trencat” que vol dir desviar l’atenció en una conversa, i és que si trencaves el ciri l’havies de pagar per nou, i és clar que llavors tothom volia desviar l’atenció per no haver-lo de pagar com a nou. També hi ha l’apotecari, el quiosc, la centraleta de comunicacions, el bar... passejar per aquestes botigues és una experiència cap al passat molt interessant. Una molt bona col·lecció d’objectes d’abans. Ei! Val la pena!.

CRÒNICA SOBRE DANMARK (III)

Arribem a København amb cotxe. Això no ho hem fet prou bé. Són els últims dies del viatge i estarem a la capital. Hi ha un col·lapse brutal. No deien que aquesta era la ciutat de les bicicletes?. Pensava que seríem els únics irresponsables motoritzats!. Finalment descobrim què està passant: København Pride (avui es celebra la festa de l’orgull gai a Copenhaguen). Déu ens ajuda i ens guia fins un aparcament després de més d’una hora de retenció per fer pot ser un quilòmetre. De l’aparcament a l’apartament llogat... caminant tenim quinze minuts. Arrossegant maletes l’espectacle humà és extraordinari. Famílies a peu, amb bicicleta, amb la cara pintada, joves alegres, gais desfermats van disfressats, ments alegres i ments alcoholitzades,... de tot i més. Deixem les maletes i tornem a la festa. Els següents dies descobrirem una ciutat viva on no em faria res viure-hi a l’estiu.

EL PROCÉS

La nostra ment és una magnifica màquina de donar explicacions, capaç de donar sentit a quasi tot, i generalment, incapaç d’acceptar la idea d’impredictibilitat. Sabem de la reunió de dos dirigents, de que ens diuen que han dit a l’acabar, però no sabem el què ha passat a porta tancada. Tenim el dinar però no com s’ha cuinat. La gent veritablement sàvia, com a màxim comentari dels esdeveniments que no sap explicar, sol repetir “Déu sabrà!”, elevant així, la tasca de predir el futur a les altures. La incapacitat de predir les rareses implica la incapacitat de predir el curs de la història, i penseu que la història sempre avança a salts.

CRÒNICA SOBRE DANMARK (II)

Ahh! Us esteu a Storkesøen. És ideal per pescar! i li responc: Ui no! m’agrada el peix però no la pesca... però és cert que el lloc està ple de pescadors de canya extraordinàriament equipats que es passen les hores quasi estàtics davant les aigües reposades del llac. Només de tant en tant un peixot enorme salta per damunt les aigües recordant als pescadors que hi és. De fet ara plou amb ganes  i des de la finestra en veig quatre d’aquests pescadors palplantats com a estaquirots mullant-se com ànecs: quina fe més forta!. Curiós pregunto: el llac és artificial i cada matí hi ha un encarregat que posa els peixos a l’aigua. Em defrauda saber la veritat. No entenc aquesta afició, o pot ser si,  potser pescar  és el joc de loteria per a les persones només una miqueta més actives que creuen que poden influenciar activament en la sort. Si plou gaire més estona acabaran ben xops.