MENTIDER COMPULSIU DE MODA

Saber que la tecnologia està al teu servei. Fer fotos precioses amb el mòbil, tan smart que ell sabrà  amagar en un lloc segur a casa dels servidors d'uns perfectes desconeguts. Al cap d’un temps obrir el whatsap, instagram, telegram,... i enviar-les als amics i coneguts, dient-els-hi que mira on sóc, sabent que ni és avui ni és el lloc. Saber esperar sense estar massa pendent dels desesperarts avisos de missatges entrants al mòvil. Al vespre, serenament, estirat al llit, llegir els missatges de resposta que he rebut. Descobrir que tots recullen banalitats que mostren l’enveja que em tenen i creure’m així tan important com capaç de canviar la meva pròpia història que tan em desagrada.

PEP GUARDIOLA

La sorpresa va ser gran: aquesta misèria de bloc sense a penes seguidors, de cop, en un sol dia, segons les estadístiques del propi Sr. Google, fou visitat per més de cent persones. Això va ser quan vaig penjar l’article del dia 23/09/2016. Primer vaig pensar que s’havien equivocat, que l’endemà, unes noves estadístiques desmentirien les primeres... però no!. No em va caldre pensar massa més per esbrinar que el mèrit no era meu sinó d’en Pep Guardiola. Per provar la meva teoria aquest article porta el seu nom. Em comprometo a dir-vos si el volum de visites a aquest bloc es torna a disparar. Amén!

SOMNI DEL 1 AL 2 D’OCTUBRE

No em trobava bé i he anat al metge usant els drets que et concedeix el fet de pagar una d’aquestes mutualitats d’assistència sanitària. Mentre el metge m’escolta truquen a la porta, el metge diu que passin, i entra un jove agressiu, rosset, amb camisa blava i pantalons de pinça, fornit, més aviat guapot. Em fita i m’interroga dient el meu cognom afegint al davant la paraula senyor. Li dic que si, que jo mateix. Em demana que el segueixi que hi ha un problema. El segueixo fins a un despatx. Truca a la porta, espera uns segons protocol·laris i entrem. Davant d’un senyor serio amb corbata li exposa el meu cas. El senyor..., i diu el meu cognom, fa anys que és soci, però el seu contracte el va fer també la Roser...sap qui és vostè la Roser? i lògicament els hi dic que no. La Roser ja no treballa amb nosaltres, sap?, la varem fer fora fa un mes... el seu contracte és il·legal, ha de saber que vostè ha estat pagant una quota inferior a la fixada i per tant, a hores d’ara, ens deu uns vint-i-sis mil euros... si us plau digui’ns  com vol pagar-ho?. Quedo garratibat. Em surt de l’ànima dir que no, que jo vaig signar un contracte, i que jo no he fet res malament, que el problema és seu. El de la corbata i el jovenet es miren i se’ls hi escapa un somriure. Que no llegeix la premsa?... hem guanyat tots els casos equivalents al seu, li agrairíem que no ens faci perdre el temps... i a partir d’aquí estic estona discutint, nerviós, sense trobar arguments per defensar-me i preocupat perquè jo no tinc aquests diners...fins que em faig conscient de que estic somiant. M’aixeco alliberat i bec un got d’aigua. Fa massa calor per ser octubre.

MIL MENTIDES

Torno de vacances i em pregunten si he fet moltes fotos. Sí que n’he fet. No sé quantes; no les he comptat; les que m’han vingut de gust. Em diuen que faci un àlbum de fotos amb una aplicació de fotoprix i els hi dic que no. La memòria necessita l’oblit, i a vegades, fins hi tot la mentida. La memòria ha de ser un acte creatiu, un mecanisme per construir la nostra pròpia afirmació i a poder ser... feliç!. Per això no m’agrada la veritat estàtica de la fotografia. Prefereixo mil vegades la imaginació d’un record imprecís, fals... fins hi tot mentider.

GENTLEMAN BRITÀNIC

El propietari del pis que vam llogar a Escòcia era fred i plujós. Durant tots els  dies pràcticament no em va dir res. Prou feines va tenir a explicar-me com funcionaven les coses bàsiques: la cuina, l’aigua calenta, les escombraries,... i després res... un “awright” sec i pelat a manera de salutació. Però vet aquí que l’últim dia, en un esforç sobre humà, em va preguntar d’on era, i quan li vaig dir que Català, de Barcelona, el tio es va destapar i ja no va callar... i és que és evident que l’únic tema de conversa que es pot tenir actualment amb un britànic és sobre en Pep Guardiola.

GUANYAR-SE LES GARROFES

Al Parc hi ha una vintena de garrofers més o menys alineats. Hi ha dues vaques on als meus fills, quan eren petits, els agradava enfilar-s’hi i jugar. Ha arribat una furgoneta desastrada de color gris. Han baixat quatre persones: un senyor de seixanta (l’avi) un de quaranta (el pare) i dos nanos de dotze i nou anys (els fills). Els dos de més edat treuen del darrera un parell de llençols blancs grans,mentre els estenen a terra sota un arbre, els nens agafen dos bastons llargs i els hi donen als grans: pim-pam, pim-pam, pim-pam,... garrotades expertes fan caure les garrofes. Els nens tot jugant les van recollint i posant en caixes de fruita de plàstic verd. No estic sol mirant-me'ls dissimuladament metre ells segueixen fent, tenen feina, està ple de garrofers. Això passava a Platja d’Aro un vint d’agost de dos mil setze a les onze del matí.

RENTADORES CLANDESTINES

Ara que tot ja ha tornat a la normalitat. Haver estat sol a casa, alguns dies d'aquestes vacances passades, de Rodríguez, comporta certes avantatges totes elles relacionades amb la llibertat de fer el que vols. Però en el meu cas, de totes les llibertats que em puc prendre, n’hi ha una que destaca per amunt les altres, segurament perquè en estat de vida familiar normal la tinc rigorosament prohibida. No és que jo al llarg dels anys hagi fet més desgràcies que ella, però n’hi va haver una, de desgràcia, només una, que afectà a una peça seva, per desencadenar la més solemne prohibició. Des de llavors mai més. Per això si hi ha quelcom que em faci il·lusió d’estar de Rodríguez és poder tornar a posar rentadores, això si, rentadores clandestines... i que Déu no vulgui que ella ho sàpiga mai.