Vivim en un poblat africà. Els carres són sense
asfaltar i la pols s’aixeca embrutant-ho tot. Estic amb el meu pare i amb la
meva mare. La mare està malalta. Estic amoïnat perquè amb el metge que la
visita no ens entenem. On som, la gent es comunica tocant el tambor. Els pedaços
dels tambors els deixen fermentar dins d’una caldera plena de llet d’un
animal que es passeja per allà semblant a una cabra salvatge. En aquests
procés de fermentació, els bacteris que hi creixen, deixen espores embegudes
en el si de la membrana. Un cop treta i seca la membrana es tensa sobre el
tambor. Llavors segons on piques, en funció del tipus d’espores que han quedat
atrapades a cada part de la superfície de la membrana, i de la seva densitat,
el so varia. Cada so és una paraula, i el seu llenguatge és un repic de sons.
Els artesans que fan aquests tambors són molt preuats, perquè afinar amb la
distribució de les espores és molt difícil. Li dic al meu pare que urgentment
necessitem comprar un tambor d’aquests i aprendre el seu idioma. Ell em diu
que ja és gran, que no es veu capaç, i em pregunta si jo ho veig clar. Li dic
que sí sabent que és no. Tinc clar que no ens en sortirem pas. Em desperto.
La meva companya ronca i jo em tiro un pet, no és broma. Són les 3 de la matinada.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada