SOMNI DEL 30 D’ABRIL AL 1 DE MAIG

Jules Guillaud entra al poble muntat dins d’una moto d’època i tothom surt a rebre’l pels carrers, talment com si fos un gran esdeveniment. Ell condueix a poc a poc entre la multitud, saludant i rient. No para de riure i amb el seu somriure fa feliç a la gent. Tots tenen ganes d’assistir a la Gran Performance que Jules Guillaud farà aquesta tarda a la plaça de la vila. Aquesta mateixa tarda hi ha convocada una conferència sobre “Física i comunicació”. Dubto on anar i al final opto per la ciència. A la sala som dos esperant. Tothom és a la plaça. Quan el rellotge de paret marca l’hora en punt, Jules Guillaud, l’artista transgressor, entra per la porta de la sala i comença a parlar d’art anticonceptual, de la importància de no fer cas de les normes, de les pells de plàtan,... a fora la gent nerviosa busca el seu ídol..., de cop algú obra la porta de la sala, i Jules està just a temps d’amargar-se sota la taula per no ser vist. Quan qui ha entrat es gira per marxar, Jules surt de l’amagatall cridant: sóc aquí!!!!. Seguidament ja sóc seguint a Jules pels carrers del poble. Es para a qualsevol lloc i ens diu: veieu això és art, ho veieu?. Cada cop el segueix més gent. Al cap de dues hores inútils de passejar pel poble que ja coneixem, veient art on no n’hi ha, Jules fa cap al bar, i tots el seguim. Ara Jules es treu la roba que portava al damunt i descobreix que, per sota, anava vestit de barrufet. Passeja per entre les taules del bar com una vedette repetint sense escoltar una vegada i un altra que ara és el torn de precs i preguntes. La gent li pregunta coses sobre el perquè de la  seva vida extravagant, però ell no escolta i segueix repetint: “és el torn de precs i preguntes, és el torn de precs i preguntes,...” i no puc evitar pensar com m’agradaria ser Gargamel.... Em desperto: són 2/4 de 7 del matí. D’aquí mitja hora m’he d’aixecar per acompanyar el meu fill que juga un partit de handbol.