CAN VIES A CASA

És estrany constatar que veig les coses diferent del què les veia. El meu fill gran (quasi 14,5 anys) va demanar-me d’anar a la manifestació en suport de Can Vies, a Sants, just la tarda en que es va produir el desallotjament. Primer he d’ agrair-li que m’ho demanés. Segon... li vaig dir que no. Morros i cares llargues. Al vespre en vàrem parlar. Li vaig dir que ell tenia tot el dret de manifestar-se per donar suport a les persones de Can Vies  si així ho creia, i que jo no podia negar-li, però que, el que no era admissible era la violència... (anava a escriure gratuïta i ho retiro),...el que no era admissible era violència com a manera de defensar el seu pensament. Li vaig dir que, com a pare, la meva obligació era prevenir-lo, i advertir-lo que defugís de totes totes de prendre part de les accions violentes, però que un cop advertit, ell podia decidir, i a mi em tocava confiar en ell. Varem anar a dormir. L’endemà em va tornar a demanar d’anar a la mani... i aquest cop ja no podia dir-li que no, ja estava advertit. Va anar-hi i va tornar a l’hora acordada, i això li he de tornar a agrair. No va explicar res. No vaig preguntar res. Un amic que ja és avi, em truca per preguntar-me què passa a Sants amb Can Vies, li explico la meva opinió, i li  expresso la meva contrarietat, davant la petició del meu fill, la por inicial que es posés en merdés i... em sorprèn la seva resposta tranquil·la i totalment lliura de pors: .- Deixa’l, és ara que té l’edat de fer-ho!... segur que la seva experiència fa que vegi les coses més enllà del que jo ara les veig (tot i ser molt lluny de com les veia), però tot sigui dit, mai saps per on et poden venir els patiments amb un fill adolescent.