VEÏNS (2a part)

Aquest cop anava just de temps per arribar a la reunió, però no ser què, m’ha fet desviar-me del camí més directe, i passar per davant de la casa dels dos balcons. De seguida he vist que de les dues banderes només en quedava una de penjada. He pensat que si el veí del primer hagués estat assassinat pel del principal, la notícia hauria sortit als diaris, per tant, havia de descartar, de totes totes, cap mena de violència. Sense violència els possibles camins quedaven reduïts a l’evidència dels fets o a  la força de la raó. Pot ser senzillament l’amor dels dos adolescents s’havia fos, i un d’ells, atret per altres històries havia pres la fugida cap a d’altres averanys, fent-se acompanyar dels seus sentiments. O pot ser els 500 cafès d’en Rajoy i d’en Mas (encara que hagin estat en aquell bar on els fan dolents), havien acabat, gràcies a l’ insistència de la paraula, estovant la duresa del no-diàleg, fins a entendre que no hi ha cap força que pugui unir el que el desamor ha trencat... tinc pressa que ja faig tard i accelero el pas  mentre m’envaeix, ara el dubte, ara  el desig, d’un presagi d’un futur cada cop més proper. ************* Nota: la primera part fou publicada en aquest bloc el 8 de novembre de 2013