ON EL CEL TROBA EL MAR

Hi ha dies que m’aixeco cansat de sentir-me tancat, i llavors m’entretinc investigant els límits que ningú m’ha dibuixat, i ressegueixo amb la mà nua la superfície freda que edifica aquesta estança que avui m’estanca. Se’m rebota, dins  la meva ment, la bola de  la  revolta... però no puc, no m’atreveixo... i vagarejo, i m’aturo, i resto cansat, pres sense  esperança. Però tossuda la consciència no calla, i no para de bramar, i ja no puc deixar de pensar, i em cremo fins fer-me res. I a fora bufa el vent, i el fum llisca amunt, i segrestat per venturi fuig escolant-se pel forat que fins ara no havia estat vist... just en aquell precís moment... on el cel troba el mar.