Diumenge, les nou del matí. Vull plantar unes llavors de glicina que
vaig recollir a Vic i unes llavors de jinjoler que vaig recollir al Jardí
Botànic de Barcelona. Vull trasplantar tres cactus que vaig plantar amb la
meva filla fa més de quatre anys i que han anat creixent fins que el test
se’ls hi ha fet petit. Quan la meva filla ha sabut que volia trasplantar els cactus
m’ha volgut acompanyar. Pugem al terrat de casa. Fa fred. El sol no escalfarà el terrat fins
d’aquí ben bé una hora. El silenci de
la ciutat, el diumenge al matí, és glaçat. Treballem de valent. Quan hem
acabat de fer els trasplantaments i toca netejar tot el que hem embrutat amb
la terra que ha caigut, la meva filla em diu que està cansada, que torna cap
a casa. Li dic que molt bé. Quan gira cua i comença a caminar em diu com si
no digués res: - papa, tranquil, el dia que et moris, jo ja cuidaré les
plantes,...-i afegeix: - si és que encara estan vives!-,... a continuació
sento com es tanca la porta i ja no la veig. Tardo un temps ha reaccionar. No
és que desitgi morir-me aviat,...però està clar, que saber que la meva filla
em cuidarà les plantes quan jo marxi d’aquest món, em tranquil·litza el futur.
|
Bona la sortida de la Maria!
ResponElimina