SANT MEDIR

Quan era petit em feien anar a missa. Anava a la parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta. Tenia dues opcions, anar dissabte al vespre amb la mare, o diumenge al matí amb el pare. Solia escollir anar el diumenge a missa de 9 perquè em tallava menys el dia, tot i que implicava aixecar-se aviat el diumenge. Recordo caminar mort de son al costat del meu pare, ell m’agafava per la nuca, exercint una lleu pressió amb els dits gros i petit, fins arribar a l’església. Hi havia poca gent. La missa la deia Mn. Vidal Aunós (qui fou després mossèn de la parròquia del Pi, qui acollí, en el seu interior l’any 2004 els immigrants sense papers sota el lema “papers per a tothom”). Jo les recordo immenses, lentes, denses i pesades. Un nen de nou anys difícilment podia entendre la sensibilitat i la bondat de Mn. Vidal. Recordo haver desenvolupat mil recursos per tal d’accelerar el temps. Mirava la gent i imaginava històries entre ells. Mirava les sabates. Mirava les mans del meu pare amb els seus dits “rechonchetes”. Modificava la lletra de les cançons per fer-les una mica més divertides, i quan s’havia de dir amén, deia (i encara dic) “hammamet” (el nom d’aquesta població de Tunísia ha  quedat retinguda per sempre més dins la meva ment). Mirava les columnes que aixequen l’església cap al cel, i que encara ara trobo molt màgiques, i les línies minimalistes de la cúpula. Pujava per una columna escollia una de les tres bifurcacions i traçava un recorregut mental per tot el sostre, fins que el meu pare em deia que parés de moure el cap. Quan van posar els vitralls de colors jugava a tancar els ulls, i mirant-ne un, obrir un ull poc a poc i fer-me conscient de quin era el primer color que penetrava per la meva retina. Quan arribava l’ofertori era feliç perquè era el senyal que m’advertia que la celebració estava arribant al seu comiat. Llavors en la presentació del pa i del vi, m’encantava veure un diaca impartir l’olor d’encens cremant-se dins l’encenser. El diaca agafava l’encenser per la cadena, amb una mà al pit i l’altre endavant, llavors aixecava l’encenser a l’alçada del cap, donant-li un moviment d’oscil.lació doble per honrar el pa i el vi. M’encantava aquell moment: l’olor, el fum, el so doble de  "clec-clec" que feia la cadena pels cops fets al oscil.lar, era una barreja de màgia i dignitat. De tot això ja  fa més de 35 anys. Quan fa poc, un funeral, em va dur de nou a Sant Medir, no vaig poder evitar sentir un sentiment de declivi: les mateixes cares que quan jo era petit però envellides, la mateixa litúrgia avorrida (només en salvo l’homilia i els textos llegits per familiars i el mossèn que concelebrava la cerimònia), les mateixes columnes s’aixecaven imponents però amb l’estuc rebufat per la humitat,... tampoc no hi va haver la dignitat de l’encens.... no vaig poder evitar pensar que l’església ha de renovar-se urgentment o morirà,... de fet església, etimològicament ve del grec "ekkaleo" que vol dir convocatòria, però ara, no convoca gaire, i si afegim església catòlica (catòlica ve de "katal" + "holos", i vol dir oberta a tothom)...la cosa encara esdevé més greu,...i potser, em temo, que ja és massa tard.