DESAFECCIÓ

Tinc mal humor. Tinc desafecció. Diumenge passat mirava el debat dels 7 caps de llista amb representació parlamentària a dia d’avui. L’escenografia era més pròpia d’un concurs de televisió que d’un debat entre els representants de Catalunya escollits democràticament pel poble. Vaig pensar que no anàvem bé. La política no hauria de ser només espectacle. Aquests hàbils especialistes en la propaganda i la publicitat no paraven de gargaritzar paraules buides, xerrameca banal que només podia ser absorbida per una massa gregària fidel i crèdula. Quan el discurs dels polítics es basa en conceptes confusos i inexactes genera falsos problemes irresolubles, perquè aquest pertanyen únicament al món de la ideologia. La ideologia, que tots tenim, és un escut fanàtic dins el nostre cervell, una escala de valors que ens entestem a glorificar davant de tots els altars de forma intocable. Quan cadascú s’encaparra a parlar sense escoltar només aconseguim xocar contra la mateixa paret repetidament. Però la situació de crisi actual és prou crítica com per adormir-nos sobre aquesta mediocritat. Modestament penso que caldria sotmetre la política al mateix rigor que la ciència. Abans de començar a debatre, caldria que posessin les dades objectives referides al tema, degudament auditades de forma imparcial, damunt la taula. Per exemple, si parlen sobre la independència de Catalunya, caldria tenir les dades econòmiques de les relacions entre España i Catalunya, les lleis internacionals i nacionals, no les interpretacions, sinó les lleis,...i seguidament argumentar sobre les mateixes i sobre la seva interpretació, però sempre partint d’una realitat consensuada. Penso que l’existència de dades vàlides frenaria la demagògia i el populisme fàcil que tots practiquen. El teorema de Pitàgores no cal sotmetre’l a votació, però si cal decidir sobre què i com l’apliquem per resoldre el problema plantejat.