ZEN

Humanament retrocedim. Ens hem cregut que les nostres explicacions sobre el món, sobre nosaltres,... creiem que són la veritat i hem oblidat la nostra intuïció. Confiem cegament en la nostra explicació simplificada del món i ens creiem que l’explicació construïda per pur convencionalisme humà és la realitat verdadera. Separem els conceptes, una cosa és una mà i l’altre és un puny, perquè el nostre llenguatge és discontinu, i després no sabem respondre a la pregunta d’on és el puny quan obrim la mà. No entenem que la primavera i l’estiu, i la tardor, i el hivern són el mateix perquè al nostre coneixement convencional se li escapa tanta fluïdesa. Fins i tot la nostra ment crea una idea de nosaltres mateixos, una idea que simplifica la nostra pròpia complexitat, complexitat que no tenim capacitat per comprendre, i per tant, el símbol més simple que ens hem auto construït, ens és molt més comprensible que la realitat que som, fins al punt en que aprenem a identificar-nos amb el jo simbòlic que hem construït. Però ens estem enganyant. Quan separem perdem el sentit, veritablement, només podem comprendre globalment (estic segur que la solució a la crisi actual serà global o no serà). Per tant el problema rau en el coneixement convencional i analista, que divideix i ’especialitza, fins a perdre el sentit. Res és aïllat. Tot és relatiu. Cal despertar. Despertar és un tema de fibra, de coratge, d’aprendre a deixar-se anar per entrar en allò místic, abandonar-se en la fe de la nostra intuïció natural i espontània, oblidar el que hem après de forma convencional,  deixar de cavalcar, prendre calma. En un món tan atabalat que millor que aturar-se… de fet, per netejar l’aigua tèrbola  de la nostra ment no hi ha res millor que deixar-la reposar, perquè quiet, assegut, arriba la primavera i creix l’herba, i aquesta és la espontaneïtat en que actua la ment i amb la que actua el món, igual que els ull veuen i les orelles escolten. Perquè quan un actua  espontàniament no dubta. Perquè assegut i atent, amb la ment reposada (sense esperar res perquè no hi ha res) s’aconsegueix una consciència quieta, sense cap comentari sobre tot el que passa aquí i ara. I aquesta consciència va acompanyada d’una sensació de no diferència entre un mateix i el món exterior. Tot flueix. Tot és l’Ú, el “No-dual”.