MÉS ENLLÀ DE LES TRES PEDRETES

Tinc una bona col.lecció de pedres guardades a casa. M’agraden les pedres, …sempre m’han encisat. Em produeixen una certa atracció magnètica. Les pedres són humils, belles i amb caràcter. És estrany no tornar d’una passejada per la natura (camp, bosc, excursió,…) o per una  ciutat estrangera, sense una pedra a la butxaca. De la pedra m’agrada tot: el tacte, ara fred ara càlid, el color, ara mate ara tot llum, la forma sempre capritxosa, caòtica i humana, el seu pes sospesat per la mà que aguanta el canell …i sobretot m’agrada fixar-me en els seus detalls: aquell forat en aquell punt, l’explicació del qual se m’escapa però que m’agrada reconstruir amb  mil suposicions imaginades, aquell esquitx tacat de blanc, o d’ocre, que fou per la casualitat d’estar en el lloc apropiat en el moment exacte,…aquella pàtima llisa trencada per una irregularitat abrupte en el seu extrem que esdevé del tot il.lògica, aquella cara tan plana,llisa i suau amb què em frego la galta buscant sensacions  dolces, … trobar aquestes particularitats en una pedra em produeix una gran satisfacció,…i per això les agafo amb la mà i me les poso a la butxaca, perquè  quan una pedra s’agafa amb la mà, ja no es pot deixar anar, perquè una pedra fora de la mà ningú sap a on va,…(i no m’agradaria que ningú hi prengués mal!). Però encara hi ha un aspecte més potent en les pedres: el seu misteri sòlid. Les pedres guarden l’únic misteri sòlid que conec. Venen del més enllà (són el més semblant al  Buzz Lightyear en aquesta terra!), i des de petit en venero la seva saviesa,…davant d’una pedra no puc deixar de pensar que ella ja hi era quan jo ni tan sols existia, ni jo ni els meus pares, ni els meus avis,….Les pedres tenen molts i molts anys. I davant de la vellesa només pot haver-hi respecte. Respecte al savi. Respecte al qui coneix més que tu. Penso en aquella pedra del camí que jo ara  trepitjo i que ha estat trepitjada per altres persones durant tants milers d’anys,...penso en les pedres que guarden la casa on han crescut tantes famílies, penso en la pedra que viatge pel  riu i ara ja s’ha fet còdol…. i penso en que en tenim sort de què hi hagi elements perennes a la natura com les pedres  perquè podran explicar ( a qui les entengui) qui fórem, quan ja vells, i a les tres pedretes, traspassem.