MÉS SOBRE EL TEMPS

Definir el nostre entorn és fixar-lo. Els humans tenim una  tendència innata a parametritzar-ho tot. A tot posem etiquetes. Crec que la raó és per la nostra por a la inseguretat,per la nostra por a la incertesa del què passarà. Tenim pànic a tot allò que pugui suposar un canvi que no coneixem a priori. Tenim un problema. I la solució que hi hem posat, al llarg de la història, ha estat buscar una explicació, una definició. La religió definí el nostre univers amb Déu. Creure en Déu just i poderós feia (i fa) la nostra vida més suportable: les penes d’aquest món seran recompensades en una vida eterna. Creure en Déu  era ( ens és ) útil. Els últims segles l’explicació de l’univers més vigent és la que ha fet la ciència. El nou poder de la ciència (que ens allarga la vida però no ens priva de viure-la amb incertesa) ens dóna explicacions de tot allò que sigui repetible i demostrable…però de forma parcial, …i on no arriba, no explica, i podem seguir recorrent a la idea de Déu. Però aquestes explicacions, no són l’Univers real. Per exemple: la ciència explica el moviment integrant múltiples intervals,…fa múltiples fotos, una seguida de l’altre amb lapsus de temps molts curts, és un model que ens serveix per explicar el moviment, però no és el moviment, perquè em de ser conscients que ens perdem el que passa entre un lapsus de temps i el següent que hem fotografiat, el què passa entremig ho suposem, però no en tenim la certesa. Per tant, definir el món on vivim ens és útil. Per a la nostra comoditat hem creat mil.lions de convencions humanes que ens són útils per explicar el món, però que no són la realitat sinò que només la simbolitzen.  El problema, hi aquí és on volia arribar, és que massa sovint, oblidem que totes aquestes definicions són convencions humanes que hem adoptat perquè han demostrat ser-nos útils,…però que no són la mateixa realitat. A vegades ho hem oblidat tant que arribem a integrar-les de tal manera que esdevenen la nostra realitat. Confonem l’univers que ha definit la religió o la ciència amb l’univers on vivim. Això és el que ha passat amb el temps. Per explicar la mecànica de astres, la nit i el dia, el nostre envelliment,…hem definit el concepte de temps, de temps que passa, com si hi hagués un gran rellotge universal (del qual ningú no ha demostrat la seva existència),…però aquesta és una convenció, no és la realitat,…com deia a l’anterior article “el temps no passa, el temps és”, el moviment dels planetes, el deteriorament de la matèria,…no està relacionat amb el temps,…tot i que succeeix dins d’ell. Les conseqüències de la integració de la convenció “el temps passa” a la nostra realitat té conseqüències fatals, al meu entendre, en el món (occidental) a on vivim. Hem integrat que el temps passa, que és un bé preuat i escàs, i hem començat a córrer per tenir temps de fer-ho tot. La veritat és que la situació és divertida: definim el nostre món per lluitar contra la inseguretat, tot i que, el que ha de passar, sempre acaba passant, i la nostra vida segueix insegura (seguirem patint!), definim que “el temps passa”, ho integrem, i ens posem a córrer,…a córrer cap al futur (futur que no té cap sentit mentre no  esdevé present), i el futur sempre és qui ens porta la sabuda inseguretat, llavors: estem corrents cap a la  inseguretat, cada cop més frenèticament,…i patidors com som, no podem gaudir del present (que és la única realitat que sí tenim) perquè pensem en un futur insegur. Si preguntem quins dies de la setmana som més feliços la resposta és unànime: divendres i dissabte,…no estem vivint el present, estem pendents del temps que passa i del futur! Som burros amb pal i pastanaga! Vull menjar-me la pastanaga! Vull aprendre a viure acceptant la inseguretat, separant realitat de convenció i gaudint el present, ara i aquí!