"PASSIÓ PELS BONSAIS"

Japó està  al nostre cap després del terratrèmol  i del tsunami que va sacsejar la regió de Tôhoku el passat 11 de març. Fa poc  sortia publicada  una notícia a La Vanguardia sobre la creixent afició pels bonsais a casa nostra. El bonsai pertany a la cultura nipona.  No crec que una i altra cosa tinguin res a veure. Coincidència. Escoltava un altre dia, per la ràdio, parlant d’aquesta desgràcia, com la persona entrevistada defensava  el sentiment de COMPASSIÓ amb la gent que ha patit aquesta fatalitat. Perquè COMPASSIÓ  ve del prefix com- (que vol dir amb, junt amb) i  del llatí passi, de pati, patir i per tant el seu significat originari és el de patir junts, de posar-te al lloc del que sofreix la desgràcia ( en canvi la paraula compassió, per mi, tenia un cert deix lleig: de sentir llàstima, però no de forma positiva, …sense aquesta empatia). Els dos primers anys de casat vaig viure de lloguer en un pis d’un edifici que pertanyia a la família de la meva mare. Era una casa vella (fou enderrocada per ampliar l’ estació de metro del seu sota terra) amb porta d’entrada a la carretera de Collblanc (L’Hospitalet de Llobregat) i darreres a la Travessera de les Corts (Barcelona). Des del meu segon pis, mirant a Barcelona, tenia un gran finestral de vidre des d’on veia a uns 60 m un gran bloc de color marró amb tendals carbasses,…absolutament gris. Però si mirava avall acostumava a veure el meu tiet Josep regant els seus bonsais,.. un patí llarg amb una estesa desordenada de safates planes de colors verds grisos, blaus cels i ocres, cadascuna amb el seu arbre plantat. Cada dia regava, …i a l’estiu fins regava, regava i regava. Tenia una bancada que  servia per salvar  el desnivell amb el patí del costat i allà lluÏa les peces més preuades. També hi  havia el racó dels arbres secs,… dels arbres morts, … que creixia amb el pas de l’estiu. Tenia PASSIÓ pels BONSAIS. Guardo una imatge perfecta d’ell caminant corbat estirant la mànega per tot el pati. De tant mirar-lo i veure’l feliç amb la seva PASSIÓ, quan vaig marxar d’aquella casa em vaig emportar la dèria pels bonsais. Avui he lligat aquest sentiment . El meu tiet patia amb el seus bonsais, com pateixo jo amb els meus, com tots patim quan qui estimem pateix. Això és tenir COMPASSIÓ. Quan acabo totes les feines de casa al vespre, i els fills ja estan al llit, acostumo a pujar al terrat per regar els meus bonsais, a l’hivern poc i a l’estiu cada dia, miro com estan perquè d’un dia a l’altre pot venir el declivi, si tinc forces i toca els adobo, retallo i lligo. Ser que és una acció contradictòria: estimo i faig mal. Però crec en el pensament contradictori que l’identifico propi de la condició humana: solem fer mal a qui més estimem, i en la superació del dolor causat es renova   l’amor. La supervivència del meu bonsai lluint bellesa i equilibri fa que tinguem una relació especial. I aquests dies quan els cuido, penso amb el meu petit homenatge al meu tiet de qui penso que no vaig despedir-me prou bé, penso amb la gent que està passant-ho malament al Japó, penso amb la gent que passa tantes dificultats, ..i m’uneixo a ells sense cap més pretensió que desitjar que se’n surtin, ... igual que els meus bonsais.