ANTIBIBLIOTECA

He llegit un llibre interessant: “El Cisne Negro” de Nassim Taleb. Segur que en parlaré més endavant, però de moment li manllevo un gran concepte, el d’antibiblioteca. Diu que: “els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits. La nostra biblioteca hauria de contenir tants llibres de tot allò que desconeixem com el nostre  poder adquisitiu ens ho permeti. Acumularem més i més coneixement, i més llibres, a mesura que ens anem fent grans i el número creixent de llibres no llegits sobre els estants ens mirarà amb gest amenaçant. En efecte, quant més sabem, més llargues són les fileres dels llibres no llegits. A aquesta sèrie de llibres no llegits és el que anomena antibiblioteca”. Genial!

MEIÀ

A l’ombra s’està bé però al sol t’escalfes. Fins hi tot si estàs un rato llarg a l’ombra tens fred. Diuen que tornarà a venir la calor de l’estiu. Diuen... però no serà perquè la nit ja s’allarga. Ara tinc massa tros i l’herba creix. Si un o altre la vol que la vagi a tallar. Abans hi havia un gran plataner el tronc del qual no l’abraçaven dos gegants. Aquí asseguts ens hi trobàvem ben bé quinze homes sota la seva ombra, i fa cinquanta anys, aquesta casa de davant era una ferreria, i afermaven els cavalls al plataner. Fa cinc anys que es va morir...bé...el varen matar... no sé com i van plantar aquesta morera que enguany ja ha fet bona ombra. Cada any l’esporgo, la deixo ben pelada, no vull que faci mores, les mores les fan les branques de segon any. No, no vull que faci mores perquè ho embruten tot i criden a les mosques.

LA CENTRAL

Situada a peu de riu, orlat de xops encara pelats, hi ha La Central. Des de la finestra estant se’m destaca el verd d’un salze primerenc que plora. Resguardat darrera els vidres em sento feliç embolcallat dins els seus braços. Aquest lloc ha estat fet expressament per venir-hi a matar el temps. L’aire que l’envolta sembla que consideri que el millor que pot fer és garantir que el teu repòs no sigui destorbat. I així és. Més enllà de les vores del riu governen els inabastables alzinars solemnes. Silent contemplo l’espai aïllat dins d’una gran esponja de suro.

FLOTADOR ENFONSAT

Tinc temps. M’esperen més de tres hores d’espera. La velocitat del temps d’espera és igual a la del sediments mil·lenaris. Decideixo posar-me a caminar. Parteixo de Matemala pel camí del llac. El llac està gelat. No sé perquè l’aigua estancada atrau els humans. Camino vorejant el camí que tot llac rodeja. Sóc sol. La natura em diu que la vida és una lluita perenne. Escolto una garsa i després veig dues gralles negres damunt el blanc de neu. Camino dins d’un ambient d’insana meticulositat, pendent del pas del meu passejar. Dersu Uzala trepitjava la neu sense fer-la cruixir. Quasi sóc a Les Angles quan em desperta el crit d’un ocell... un au rapinyaire, crec. Immensa solitud. Em pesa un pensament: la possibilitat especulada de que per una coincidència se’m creues, ara i aquí, amb el més bèstia dels assassins en sèrie, llavors segur que, dessagnat i després colgat de neu, ningú no em trobaria, i passats molts anys, esdevindria el testimoni fòssil d’un crim antic. Dono mitja volta i reprenc el camí de tornada pres d’un vertigen depressiu. Porto més de dues hores caminant quan entrelluco el meu cotxe vermell de sang pausadament aparcat al mateix lloc on l’havia deixat. Cansat, potser espantat, pateixo de la més ferma inoperància respiratòria, i quan paro, penso que la vida ràpida que vivim ens torna addictes a la por. Por a trobar el nostre flotador enfonsat.

A CONTRALLUM

Entrar a la cambra sense obrir el llum. Veure-hi només amb la claror que entra per la finestra del primer sol, encara mig tapat,  però rabiosament esclatant. Notar que l'astre no escalfa, que el fred de la nit  impera a l'estança. Observar els objectes en la penombra, presos d’aquest color esmorteït. Percebre aquest despertar serenament, sense presses. Asseure’m davant la taula i escriure aquestes ratlles a contrallum  damunt d'un tros de paper desgraciat que he trobat en un racó.

CIAO VENEZIA

Dels palaus de la Venècia medieval diuen que en va sortir la paraula “ciao” com abreviació de “Sono il suo schiavo!”, manera en que es saludava íntimament a la noblesa com a senyal d’obediència i servei. S’ha d’anar a Venècia. Poder-ne viure el seu passat seria extraordinari. L’elegància de la gent interessant. Venècia és allà on s’evidencia que la bellesa atrau a  la bellesa. Avui em fascina l’ arquejat  balanceig harmoniós de la gòndola negra que duu una parella que avui encara està enamorada. Però passejant pels seu laberint de carrers estrets, abstraient-me de la massa de turistes com jo, descobreixo  una ciutat a punt d’enfonsar-se, pudent i silenciosa, misteriosa i decadent,... i només m’hi falta un vespre d’hivern amb boira bruta per pensar que Venècia és la millor ciutat per venir-hi a morir lentament d’alcoholisme.

TAGA

Dissabte passat vàrem haver de recollir el nostre fill després d’unes estades de formació amb la FEEC. L’A. i jo decidírem prendre-ho bé i aprofitar l’oportunitat per pujar junts al Taga (2038 m). Caminem en pujada fins la Portella d’Ogassa on la boira ens encalça. No podem perdre temps. Assolim el cim arrodonit del Taga quan l’ombra ennuvolada s’allarga  espessa al voltant de la seva creu tranquil·la. No ens atrevim a pertorbar la seva pau màgica. Baixem afanyats perquè la foscor ens aixafa. Un vedell remuga perdut mentre s’ajeu a la pastura. Conscients que ens hem perdut l’alegria d’un paisatge que ens hagués eixamplat el cor acordem que haurem de tornar. Més tard,  asseguts a les faldilles del Torrent de la Font del freixe, poc abans d’arribar a Sant Martí d’Ogassa, mengem un petit entrepà i cireres formoses que el rierol ens ha refrescat. Quan ens tornem aixecar els nostres genolls es queixen. Des de l’estiu passat que caminem tots dos amb quatre cames. Els bastons milloren la nostra estabilitat i sobretot calmen les punxades dels nostres genolls quan la baixada pronunciada ens maltracta. Me la miro des del seu darrera estant quan camina avançada unes passes endavant. Petits dins aquesta terra tant basta sóc feliç fent-me vell al seu costat.

OLIUS

Hi ha tradicions impagables. A principis d’agost,  Olius celebra la seva Festa Major en honor al seu patró Sant Esteve, protomàrtir, perquè fou el primer màrtir del cristianisme. La crònica periodística del diari digital “NacióSolsona.cat” parlava d’una “lluïda” festa, i afirmava que “les temperatures plenament estiuenques afavoriren una gran assistència de públic, i el treball, alegria, il.lusió i esperit comunitari de la gent féu que tothom pogués gaudir d’una verdadera festa grossa”. Però si fa temps volia publicar aquest article és pel fet diferencial d’aquesta festa. Olius és un municipi molt extens que pràcticament envolta la ciutat de Solsona. La seva població la formen centenars de masies escampades pel territori i, antigament, per torn rotatiu, cada masia era l’encarregada de subministrar el pa del dia de la Festa Major (ara no ser si totes fan una contribució solidària i encarreguen el pa al senyor forner). I és que el pa constitueix l’eix central de la festa i després de celebrar la Missa solemne a les dotze del migdia, es fa una molt breu processó que no recorre ni cinquanta  metres per darrera de la parròquia, i a continuació, es beneeix el pa aportat per la masia que li toca, per tot seguit, donar una barra de pa beneït,... si una barra de quart  tal qual, a cadascú dels presents, siguin grans o petits. A tothom se li dona una barra de pa beneït i un pom de formoses flors. Ja són les dues de la tarda, i a ple sol comença a sonar, a través de l’amplificador, la veu d’un músic solitari  que acompanyat del so electrificant d’uns teclats canta “si Adelita se fuera con otro...” sota la protecció d’un paraigües vermell de la casa Frigo. La gent  amb la barra sota el braç i el pom de flors a la mà, fa un corralet al voltant de la plaça on es fa el “ball-vermut”. La resta es pot imaginar, una mica de coca per picar, abundants porrons plens de barreja ben fresca que passa sola i molta calor.  Heus ací una Festa Grossa!

HISTÒRIES DE TURISTES A ANDORRA 2

Del mateix viatge amb l’andorrà, m’explica que el turisme rus ric està fugint d’Andorra perquè el rus ric odia trobar-se al seu empleat comprant a la mateixa botiga de luxe a Andorra. El rus ric exerceix de ric, em diu, i estant a Andorra era capaç d’exigir una reserva al millor restaurant de Sitges, llogar una limusina per anar a sopar i després demanar un iot de luxe per passar la nit a la mar. I mai accepta un no per resposta. Però amb les campanyes per captar turisme rus la seva classe mitja també vol venir a Andorra, per poder explicar quan torni a casa que ha estat al mateix lloc que el seu cap. No obstant el govern d’Andorra sembla que ho té clar, ha decidit  reorientar el seu futur  cap al turisme xinès.  L’interlocutor m’explica convençut que el xinès serà el gran boom turístic del segle XXI. Que això tot just acaba de començar. Per això Andorra ha començat a adaptar-se per rebre de la millor manera el turisme xinès, ja que les exigències d’aquest disten del rus ric. El xinès ric estima el luxe però encara s’estima més  el joc i la prostitució. Per aquest motiu hi han vàries llicències en marxa per obrir centres lúdics (pot ser el  xinès ric demanarà una limusina per anar al futur Barcelona World?) i també per aquest mateix motiu, sembla ser, que el número de permisos de residència de dones  letones ha augmentat significativament. Li pregunto el perquè de les letones, i em respon, tractant-me poc més que d’ignorant, que la dona letona és la dona més bonica d’Europa, que són atractives, règies i llestes,...i solteres, en fi la dona més preuada, també pel xinès ric. Nota: les dades no han estat comprovades, transcric únicament, la informació verbal que se’m va facilitar en una conversa informal. Tampoc valoro  el tema èticament: vivim al món que em sabut fer.

HISTÒRIES DE TURISTES A ANDORRA

Viatjo amb un andorrà. Anem xerrant de tot i de res. El trajecte és llarg i la conversa presenta múltiples derivades. En un moment donat m’explica el que ell ho classifica com un problema típic del comerç de luxe a Andorra:  un rus ric entra en una joieria andorrana, demana dos rellotges de luxe d’una marca determinada, coneix del que parla, i en detalla les prestacions específiques que vol que tinguin els dos rellotges. El joier no els  té a la botiga, però després de fer una consulta al seu proveïdor, diu que els pot tenir l’endemà. L’endemà a l’hora convinguda el rus entra a la joieria. Cada rellotge val uns 250.000 €. El rus ric paga amb targeta visa l’import dels dos rellotges i el joier els hi entrega. Al cap d’unes hores el rus torna a entrar a la botiga. Enfadat li diu al joier que els rellotges que li ha venut no tenen les prestacions que ell li havia demanat. Comproven conjuntament les funcions i efectivament el rus té raó. Llavors el joier li anul.la la transacció visa per l’import cobrat pels dos rellotges però li descompte la comissió bancària de 13.000 € que li cobrarà visa al joier. El rus ric no ho accepta de cap de les maneres ja que entén que l’error ha estat del joier per entregar-li un rellotge sense les prestacions exigides. El rus es veu que li ha posat una demanda judicial internacional i, a hores d’ara, el joier porta gastats  bastant més de 13.000 € en la seva defensa. Lògicament visa no li ha retornat els diners. L’impune negoci bancari és un fàstic... aquí i Andorra!

NICO ROIG, MR. FRANK & THE BUTIS i EL JARDÍ DE LA UB!

Dimarts al vespre ens arribem a l’edifici central de la Universitat de Barcelona. Des de la plaça Universitat ens endinsem pels passadissos majestuosos d’aquest imponent reducte del coneixement humà per sortir finalment als jardins exteriors. Espècies vegetals frondoses  imposen la seva longevitat ara que el capvespre reafirma l’ombra i dilueix el contrast. Al mig d’una placeta hi ha una furgoneta de principis del segle passat de color gris. Les seves corbes rodones projecten una estètica preciosa. El cartell resa Mr. Frank & the butis i ofereixen uns entrepans fantàstics a base de botifarra: prenc un entrepà de botifarra amb ruca i tomàquets secs, boníssim!!! . La gent no és especialment jove, més aviat entre els 30 i els 50 anys. Encara hi ha vida per a nosaltres!. A les nou comença el concert. Una guitarra i dos instrument d’estructura amorfa d’aigua i de vidre (www.baschet.org) projecten a l’atmosfera notes psicodèliques que embriaguen una metòdica melodia repetitiva mentre en Nico Roig ens recita uns mantres llargs de lletra monòtonament profunda. En una cançó em parla de “dones macabres que es tunejen la cara ...omplint-se el cos de mentides, amagant-se les ferides que el temps ha fet a la seva autoestima,...i que ofeguen l’olor dolça del seu cos, fumigant-lo amb perfums forts, convertint-lo en un únic color pudor de plors,... i es baralla amb el seu "novio" per pagar el que encara queda per polir , les parts d’elles mateixes que un cop mortes i enterrades els cucs no sabran ni com digerir” i en una altra cançó m’explica que “avui se’ns ha mort la iaia,... tant que es col.locava amb els medicaments que s’havia de prendre, tant que es reia sola... i et renyava quan li preguntaves si també algún dia tu tindries pels a les orelles... hem vist la iaia dins d’una vitrina ben tancada, amb els braços creuats com si se n’anés en missió espacial cap a un altre planeta,...però l’han pintada tant, que més que una santa sembla una puta... i avui ens hem reunit tots per dur-li flors a cementiri, però alguns les porten de mentida com per estalviar-se anades i vingudes, però no saben que les flors de plàstic mai no es moren, i si no es moren als morts no els arriben”. I així avança la nit de dimarts en un paratge acollidor, amb la seguretat de que no cal anar gaire lluny per trobar gent interessant que fa la seva feina amb moltes ganes. Bona nit.

SANT MEDIR

Quan era petit em feien anar a missa. Anava a la parròquia de Sant Medir del barri de la Bordeta. Tenia dues opcions, anar dissabte al vespre amb la mare, o diumenge al matí amb el pare. Solia escollir anar el diumenge a missa de 9 perquè em tallava menys el dia, tot i que implicava aixecar-se aviat el diumenge. Recordo caminar mort de son al costat del meu pare, ell m’agafava per la nuca, exercint una lleu pressió amb els dits gros i petit, fins arribar a l’església. Hi havia poca gent. La missa la deia Mn. Vidal Aunós (qui fou després mossèn de la parròquia del Pi, qui acollí, en el seu interior l’any 2004 els immigrants sense papers sota el lema “papers per a tothom”). Jo les recordo immenses, lentes, denses i pesades. Un nen de nou anys difícilment podia entendre la sensibilitat i la bondat de Mn. Vidal. Recordo haver desenvolupat mil recursos per tal d’accelerar el temps. Mirava la gent i imaginava històries entre ells. Mirava les sabates. Mirava les mans del meu pare amb els seus dits “rechonchetes”. Modificava la lletra de les cançons per fer-les una mica més divertides, i quan s’havia de dir amén, deia (i encara dic) “hammamet” (el nom d’aquesta població de Tunísia ha  quedat retinguda per sempre més dins la meva ment). Mirava les columnes que aixequen l’església cap al cel, i que encara ara trobo molt màgiques, i les línies minimalistes de la cúpula. Pujava per una columna escollia una de les tres bifurcacions i traçava un recorregut mental per tot el sostre, fins que el meu pare em deia que parés de moure el cap. Quan van posar els vitralls de colors jugava a tancar els ulls, i mirant-ne un, obrir un ull poc a poc i fer-me conscient de quin era el primer color que penetrava per la meva retina. Quan arribava l’ofertori era feliç perquè era el senyal que m’advertia que la celebració estava arribant al seu comiat. Llavors en la presentació del pa i del vi, m’encantava veure un diaca impartir l’olor d’encens cremant-se dins l’encenser. El diaca agafava l’encenser per la cadena, amb una mà al pit i l’altre endavant, llavors aixecava l’encenser a l’alçada del cap, donant-li un moviment d’oscil.lació doble per honrar el pa i el vi. M’encantava aquell moment: l’olor, el fum, el so doble de  "clec-clec" que feia la cadena pels cops fets al oscil.lar, era una barreja de màgia i dignitat. De tot això ja  fa més de 35 anys. Quan fa poc, un funeral, em va dur de nou a Sant Medir, no vaig poder evitar sentir un sentiment de declivi: les mateixes cares que quan jo era petit però envellides, la mateixa litúrgia avorrida (només en salvo l’homilia i els textos llegits per familiars i el mossèn que concelebrava la cerimònia), les mateixes columnes s’aixecaven imponents però amb l’estuc rebufat per la humitat,... tampoc no hi va haver la dignitat de l’encens.... no vaig poder evitar pensar que l’església ha de renovar-se urgentment o morirà,... de fet església, etimològicament ve del grec "ekkaleo" que vol dir convocatòria, però ara, no convoca gaire, i si afegim església catòlica (catòlica ve de "katal" + "holos", i vol dir oberta a tothom)...la cosa encara esdevé més greu,...i potser, em temo, que ja és massa tard.

TORRELACÁRCEL

A 1000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, en una terra de depressions i serres, s’obra un pla  de varis kilòmetres d’amplitud, encanyonat entre dues serralades perfectament paral·leles que van quasi de Nord a Sud: la Sierra de Lidón i la Sierra Palomera. Passeja pel mig d'aquest pla el riu Jiloca, tranquil·lament, amb un cabdal d’aigua massa estacionari per les necessitats de les persones que viuen en petits pobles estesos com esquitxs damunt la terra, petits pobles  com Torrelacárcel, en el que és, sense cap dubte, l’eix natural de comunicació Valencia-Zaragoza-Bilbo. La terra sedimentaria d’origen marí està seca. Hi ha vestigis d’estacions de bombeig ara en desús. Una agricultura de cereal extensiu i una ramaderia ovina alimentada per la ruda vegetació dels “piedemontes” que creix allà on la orografia ja no permet el cultiu agrícola. Avui, pocs habitants i cada cop més grans. M’expliquen que ara només queden dos pastors. Que quan ells feien de pastors n’eren una trentena. M’expliquen que ara viurien molt bé fent de pastors, perquè podrien alimentar més caps sense haver de caminar fins tant lluny. Els fills viuen a ciutat: Teruel. El cap de setmana  tornen a casa. Aquesta terra se l’estimen, aquesta terra només admet amor o odi. Sense tenir-ne massa idea no puc deixar de pensar que una plana tan extensa, només amb una mica d’aigua ben aprofitada, escollint aquells cultius que no tinguessin por al fred de l’hivern, seria una terra capaç de sostenir molt més a la seva gent. No puc evitar pensar que pot ser alguna cosa s’ha fet malament, quan hem promogut un model social centrat a afavorir l’emigració cap als grans nuclis, i quan s’entesten en comunicar amb camins de ferro daurats, ciutats massa poc actives com per fer rentable tanta inversió. Pot ser recuperar el reg a la vall del Jiloca, aprofitar l’autovia de Mudéjar  i exportar des de València cap a Europa el Cereal turolenc a través d’un encara  imaginari  Corredor Mediterrani ajudaria a aixecar els ànims d’una terra que es veu pobre i sola.Deien que quan fa 15 anys ho van intentar no fou rentable pel cost de l'aigua. Pot ser val la pena subvencionar l'aigua a canvi de mantenir un territori viu i amb esperança. P.D.: la meva filla em reclama tornar a Torrelacárcel aviat, enyora el camp, els gossos i la Rulera, una ovella que es van trobar acabada de néixer a peu de carretera i que han cuidat com una més de la família.

CALA ESTRETA

M’agrada la solitud. M’agrada el silenci. M’agrada la muntanya i m’agrada la mar, quan el fred fa fora la gent. Fa menys d’un mes vaig descobrir Cala Estreta i ja hi he estat dues vegades. Cala Estreta és una platja de la Costa Brava, davant de les Illes Formigues. A l’estiu l’accés rodat a través d’una pista forestal està tallat. Per tant cal caminar o fer bicicleta per accedir-hi. Ara que ha acabat la temporada dels banyistes, l’accés és més fàcil. L’altre dia, amb la meva companya vàrem caminar més d’una hora recorrent la superfície fractal que formen les platges encadenades al llarg de la costa. Nosaltres dos i el mar. Mentida: una parella de pescadors de canya i dues parelletes volgudament apartades de les mirades. El verd dels pins que fan d’equilibristes sobre els penyasegats còncaus de la rosada  roca granítica que cau damunt la sorra àrida de la platja. La sorra grossa, maldestre fins fer mal als peus descalços, els còdols amb llurs pàtines salades desordenadament  ubicats dins aquell interval fronterer, ara remullat per l’aigua del mar, ara exposats al sol cansat d’una tarda de tardor. I l’aigua salada que es repeteix com un mantra. Cansats, descansem damunt d’una roca mentre es dorm el dia. A l’horitzó els illots, i més enllà la fina ratlla divisòria de dues masses descomunals de blaus. Quan la meva mirada es fa més curta ressalten unes escultures erectes de pedre. Únic vestigi d’humanitat.

INSTITUT PERE MATA DE REUS

Aquests vacance he visitat una de les joies del modernisme català, l'Institut Pere Mata, a Reus, de Lluís Doménech i Montaner. Fou inaugurat el 1908. El modernisme el trobo especialment bell, bàsicament perquè és elegant. Té aquell punt de la sofisticació senzilla. Escollit el motiu sobre el qual versar, repeteix contínuament formes originals impregnades de colors naturals que fan el conjunt bell i el detall elegant. Res de més, tot volgudament escaient. La zona oberta al públic s’anomena “el pavelló dels distingits”. Originàriament fou concebut per a ser destinat exclusivament a homes. A "homes malalts". Cada planta tenia capacitat per a 12 persones,...tot un luxe, pel qui s’ho podia pagar. Hi havia tres categories d’habitació; les més benestants, tenien bany i lavabo, cambra de dormir i sala d’estar. I el personal mèdic, espiava al pacient, a través d’una finestreta. No obstant el que més m’ha fascinat era el concepte d’"home malalt". Si bé hi havia pacients realment malalts, molt d’ells, eren senzillament solters. Ser home solter a principis del segle XX no era socialment ben vist. Les famílies poderoses, per tal d’estalviar-se l’escarni públic que suposava tenir un fill amb aquestes condicions, preferien enviar-lo al Institut Pere Mata de Reus, argumentant que el fill havia marxat de viatge a les amèriques. El “single” (tan ben valorat avui en dia!) s’estava però a Reus. Amb aquesta distingida clientela (imagineu uns quants solters rics i en edat de casar tancats en un centre a Reus) els diumenges a l' Institut Pere Mata, especialitzat en "homes malalts", s'organitzava un  Gran Ball, on eren convidades, com havia de ser, totes les noies fadrines a qui els convenia un bon partit. Segurament alguna parella de ball podia acabar pujant a les habitacions del pis de dalt,...mentre, les infermeres vigilaven "els malalts" des de la finesteta. Genial,...el modernisme és senzillament genial!

NO ERA UNA BANYISTA DESVESTIDA!

Avui caminava de tornada amb el vent de cara pel passeig dunar que us vaig descriure el 2 de març en aquest bloc. Respirava conscientment, volia gaudir del moment, volia viure l' "ara i aquí" plenament. I el present m’ha fet un regal. Pot ser hauria estat un bon regal una banyista desvestida,...però hagués estat massa poc original. El regal que he tingut ha estat molt millor. L’he tingut a cinc metres uns quants minuts,...s’estava aparentment en alerta tranquil·la,...fins que, un ciclista amb presses ha passat pel nostre costat,...i ell, desconfiat, s’ha esmunyit sota els taulons de fusta del paviment. On s’amagarà després de Setmana Santa quan la calor infecti la platja de regals desvestits?

BIBLIOTEQUES IMPROVISADES

Trona el dosificador de la cafetera contra la caixa del marro, i dos “clecs” de cafè molt fan esbufegar el vapor àrid contra la tassa. M’adono de les veus amorfes dissonants de l’entorn: ara domina el gaig d’una iaia i després aquella garsa rondina a la seva filla. Hi ha un corb que demana un tallat mentre el destorba la trucada imperfecte del seu “iphone”. Assegut a la taula de la cantonada tanco el llibre que havia vingut a llegir; del plat, rosego les engrunes  que ha fet la crosta de la coca i empasso l’últim glop tonificant abans de marxar. El bar no és un bon lloc per llegir. Passejo pel parc nu del verd fins trobar un banc romàntic on seure. Aquest hivern cueja la seva finitud i m’escalfa un sol suau d’escuma. Fills cridaners m’encerclen per tot arreu, però dins d’aquest espai obert no em molesten, i la lectura flueix lleugera. Llegeixo fins que ella em fa alçar la vista: s’està perfectament alineada entre les línies llargues dels vells plataners i la vall del meu llibre. Les lletres del seu llibre es donen a la claror mentre les seves cames creuades aterren amb un peu de puntetes. No havia previst aquesta presència silenciosa tan incòmode que fa que el parc tampoc sigui un bon lloc per llegir.

PASSEIG DUNAR

L’empresa on treballo no és estranya a la crisis, i una de les mesures presses ha estat deixar de pagar els dinars als seus treballadors. Tenir el dinar pagat, volia dir que els qui ens trobàvem aquell dia a la nau, al migdia,  caminàvem en processó fins al centre del poble fent-la petar. Dinàvem de menú i com que l’horari no és molt estricte, si hi havia tema i interès, s’allargava el cafetó amb la tertúlia. Ara, això s’ha perdut. Cadascú s’ha buscat la vida per dinar. Hi ha qui es porta la carmanyola, hi ha qui segueix anant a dinar al poble, hi ha qui fa entrepans al bar de la zona industrial,...el grup s’ha dispersat. Aquesta és la part negativa: s’ha reduït la relació social entre nosaltres. No obstant, també existeix la seva cara positiva: jo sóc dels qui acostuma a portar el dinar fet a casa  i alguns dies, no coincideixo amb ningú, i per tant, dino sol a l’oficina. Dinar només amb mi, no em sap greu. En aquest sentit m’agrada la solitud,...fins el punt que quan no la tinc l’acabo buscant. A vegades dino llegint el diari, però d’altres dino i prou, i llavors aviat tinc fta la feina, i llavors tinc necessitat de sortir a caminar. De Primer vaig caminar pel polígon, eren passejades tristes i desoladores per carrers amples de voreres aixecades, naus buides en venta o lloguer i solars erms, amb herbassars desordenats i deixalles abocades. Després passejava pels carrers del poble: és un poble dels anomenats dormitori on la gent treballa tot el dia a fora i torna al vespre perquè en una època pretèrita algú els hi va explicar que allà hi havia una gran qualitat de vida. Passejar per una rambla buida sense activitat és avorrit i el cap no para d’imaginar,...fins i tot acabes creient que la guerra ja ha esclatat. Però fa dues setmanes se’m va ocórrer anar cap a la platja i descobrir el passeig marítim i la veritat és que el passeig ha esdevingut necessitat. Notar l’esbufec del ventol salat a  les orelles mentre respiro la salabror de l’aire és un plaer. Trepitjar camins de sorra irregulars compartits amb footingueros i cotxets de nens petits arrossegats per mares, pares o avis és una felicitat. Contemplar com s’ha construït un passeig marítim que armonitza la traça humana amb la restauració ambiental del sistema dunar litoral del mediterrani és un encert. Acompanyeu-me qualsevol migdia de cada dia i gaudiu de la tranquil.litat sensorial d’una vegetació àrida, maltractada per la sal i el vent, unes vides que busquen la protecció  sota les dunes mentre lluiten per colonitzar, tossudament, la sorra monòtona que aviat envairan els banyistes desvestits.

VIA VENETO

Aquest article, tot i ser per causes circumstancials el segon, té tots els honors del primer de l’any, com agraïment al gran sopar al que em va convidar qui és el soci fundador d’aquest blog. ***** Aquestes vacances vaig sopar amb el soci fundador d’aquest blog al Via Veneto. Suposo que el nom del restaurant del carrer Granduxer s'inspira en la Via Vittorio Veneto de Roma, el carrer més famós  on hi resideix el luxe i la tertúlia. El primer que he d’explicar és que el factor sorpresa va triomfar. Si arribo a saber que aquella nit vaig a sopar al Via Veneto la meva vestimenta hagués estat una altra,...per entendre'ns fàcilment, no hagués portat texans. Però de cop em vaig trobar davant de la porta del restaurant,i tot fent conya de com collons havia tingut el valor de portar-me allà sense avisar-me, ja em vaig trobar dins el vestíbul, un passadís allargat amb parets roges i un sofà negre, no en recordo res més del vestíbul, perquè de seguida un senyor baixet vestit amb americana i corbata em va distreure, parlavaamb el meu soci de com havia d’omplir la butlleta de l’”smartbox” per tal de que li servís com a mètode de pagament. Un cop acceptades les condicions un segon home ens recollí, educadament, els abrics, a canvi ens donà un tiquet de resguard amb el número 28. A partir d’aquest moment la maquinària de servei del restaurant es posà en marxa i mentre el primer home del vestit es retirava sigilosament, un cambrer més jove, amb camisa blanca, d’aquelles que tenen textura, i llacet, ens convidà, també educadament, a entrar al  saló. La taula on ens indicà de seure era privilegiada, perquè dins el saló rectangular estava ubicada en un vèrtex i sobre d’una petita tarima de fusta, de manera, que teníem tot el menjador sobre el nostre esguard (màxim una vintena de taules), des d’aquella talaia estant, podríem vigilar tota la gent que sopava a les altres taules i tot aquell qui entrés al menjador. Ens indicà que de primer portarien uns entrants i que escollíssim una copa inicial del què volguéssim. Ens deixà la carta de vins perquè, qualsevol altre beguda no estava inclosa en el Servei encomanat. Tot ens fou dit amb un to de veu tranquil, de vellut. El decorat que omplia el saló estava ancorat en el temps, hi havia cortines vuitcentistes, brillava una llum blanca, esmorteïda i envoltant, l’ambient tenia un caient “Belle Epòque”, d’un lleu modernisme que encara volia ensenyar la bonança econòmica i la satisfacció social amb l’estètica ambiental i el bon gust. Espills grans amb marcs pretensiosos i a la paret de la nostre esquerre una pintura dins un marc daurat barroc, on dues  parelles joves i elegants, elles vestides amb brusa blanca i ells amb vestit fosc, ontemplen com un cambrer els hi prepara un plat just abans de servir-los, tot dins el mateix restaurant. Tot una mica demodé. Les cadires fortes i còmodes, amb el respatller folrat de cuir i amb recolza braços. Les estovalles roses. Roses roses. Un tercer cambrer, encara més jove introduia ara les explicacions dels que serien els entrants. Només en recordo dos dels quatre que menjarem:les croquetes de formatge i els canapés de pilota de carn d’olla (aquests segon extraordinari!). Jo un vi blanc i el soci una copa de cava. Per la sala es passejàvem set o vuit cambrers, sense parar, però tranquils, presents i harmònics. I entre tots ells sempre estava present aquell primer senyor baixet vestit amb americana i corbata qui ens havia rebut inicialment. Evidenciava la seva funció de cap. Jo diria que era com un esperit, com l’ànima del lloc, sempre present, amatent, amb astuta vigilància permanent, el gran guardià que conserva l’equilibri dels diferents, que avalua i arbitra, aconsella i corregeix, tranquil i implacable. Hi ha regles que no es poden infringir al Via Veneto. Ja no estàvem sols al Saló. A l’esquerra, sota el quadre de les parelles, hi havia un senyor de quaranta anys amb cara de Mouriño amb qui devien ser els seus pares, tots tres parlaven en portuguès. Al costat una parella d’uns seixanta anys, ell alt amb cabells blancs i ella mitja melena. Tots cinc vestien molt de carrer. I més tard a la sobretaula, congeniaren i es posaren a parlar entre les dues taules,...vaig pensar que aquella escena no quedava bé amb  l’elegància del lloc, no era el lloc per una  tertúlia desenfadada entre comensals aparentment desconeguts. Nosaltres vàrem demanar un vi muscat com a beguda extra. Un altre cambrer ens indicà que començarien a servir els plats. No els recordo tots, crec que foren quatre o cinc, però l’estètica de cada emplatat era molt acurada. "petit-fours" Molt professional. Recordo una “vieira” molt gustosa. Recordo un canaló de carn banyat amb una salsa xinesa melosa. Recordo unes costelletes de xai amb una patata soufflé (com un air-bag de patata) i un mini braç de gitano de botifarra i bolets. Cal dir que tot tenia mil gustos, que el vi acompanyava i que entre plat i plat el temps era generós, però ben mesurat. Temps just per xerrar i tornar a gaudir del festí dels sentits. Va entrar un Senyor de Sarrià (un avi benestant d’uns setanta anys), amb la seva Senyora, i el seu fill (de ben entrats els trenta-cinc), era un client habitual de la casa, perquè el senyor baixet vestit amb americana i corbata el saludà afablement amb una conversa allargada i amical. Van seure al vèrtex oposat al nostre. A la taula del costat del Senyor de Sarrià hi havia tres dones d’origen hispanoamericà casades amb solters autòctons adinerats i avorrits, els homes me’ls imagino perquè no hi eren. Les tres dones vestides amb teles cenyides dibuixaven formes. Reien. La següent taula era ocupada per una mare amb sabates de talons que  vestia un vestit negra. La cabellera llisa i llarga. L’acompanyaven dues filles de dinou i vint-i-un anys, vestides de negre, amb cabelleres llises i llargues. Les dones ja seien a taula quan entra un home vestit amb americana blau marí i camisa blava sense corbata, tot ell d’estil “EmidioTuccid’ElCorteInglés”. La seva cara m’era coneguda, però no sé de què. L’home fou saludat pel senyor baixet vestit amb americana i corbata qui l’acompanya fins on seia la seva família.De postres mil textures de pinya: gelat de pinya, cogombre de pinya, iogurt de pinya, pa de pinya,...i després uns "petits-fours" que foren la delícia del meu soci. Ja era tard, s’aixecà d’una taula una noia rossa d’uns trenta anys, era alta, portava una vestit clar, amb un estampat de flors, colors pastel, i duia unes botes negres amb talons d’aquelles que esveren els homes. Somreia. Darrera seu un "dandy", amb camisa blava, corbata groga i americana marró tipus casaca, portava el cabell una mica llarg, tot engominat i tirat enrera. Tenia les galtes vermelles,...pot ser pel vi.Vàrem pagar el vi muscat i ens vàrem alçar de taula darrera la noia russa. Jo vaig arribar-me al bany. Bàsicament perquè els wàters m’encanten (son la meva passió secreta !) i no podia deixar passar l’oportunitat de fotografiar, un bany tan ben perfumat. Darrera meu el "dandy" entrà al bany, vaig suposar que mentrestant el meu soci devia estar  entretenint a la russa. Vaig sortir del bany perfumat. El soci m’esperava a la porta i la russa seia somrient al sofà del vestíbul. No trobar-me el soci parlant amb la russa només volia dir que la russa, realment, no era russa. La falsa russa parlava un perfecte anglès britànic. Era el moment de marxar, el senyor baixet vestit amb americana i corbata aparegué per despedir-se com marca el protocol de la cortesia i un home de seixanta anys vestit de botones amb una casaca "beige" amb solapes verdes ens canvià el número 28 pels nostres abrics, ens obrí la porta i deixarem el paradís amb aires parsimonials i avantguardistes, com a dos bons  coneixedors de la cuina de disseny.