PASSEIG DUNAR

L’empresa on treballo no és estranya a la crisis, i una de les mesures presses ha estat deixar de pagar els dinars als seus treballadors. Tenir el dinar pagat, volia dir que els qui ens trobàvem aquell dia a la nau, al migdia,  caminàvem en processó fins al centre del poble fent-la petar. Dinàvem de menú i com que l’horari no és molt estricte, si hi havia tema i interès, s’allargava el cafetó amb la tertúlia. Ara, això s’ha perdut. Cadascú s’ha buscat la vida per dinar. Hi ha qui es porta la carmanyola, hi ha qui segueix anant a dinar al poble, hi ha qui fa entrepans al bar de la zona industrial,...el grup s’ha dispersat. Aquesta és la part negativa: s’ha reduït la relació social entre nosaltres. No obstant, també existeix la seva cara positiva: jo sóc dels qui acostuma a portar el dinar fet a casa  i alguns dies, no coincideixo amb ningú, i per tant, dino sol a l’oficina. Dinar només amb mi, no em sap greu. En aquest sentit m’agrada la solitud,...fins el punt que quan no la tinc l’acabo buscant. A vegades dino llegint el diari, però d’altres dino i prou, i llavors aviat tinc fta la feina, i llavors tinc necessitat de sortir a caminar. De Primer vaig caminar pel polígon, eren passejades tristes i desoladores per carrers amples de voreres aixecades, naus buides en venta o lloguer i solars erms, amb herbassars desordenats i deixalles abocades. Després passejava pels carrers del poble: és un poble dels anomenats dormitori on la gent treballa tot el dia a fora i torna al vespre perquè en una època pretèrita algú els hi va explicar que allà hi havia una gran qualitat de vida. Passejar per una rambla buida sense activitat és avorrit i el cap no para d’imaginar,...fins i tot acabes creient que la guerra ja ha esclatat. Però fa dues setmanes se’m va ocórrer anar cap a la platja i descobrir el passeig marítim i la veritat és que el passeig ha esdevingut necessitat. Notar l’esbufec del ventol salat a  les orelles mentre respiro la salabror de l’aire és un plaer. Trepitjar camins de sorra irregulars compartits amb footingueros i cotxets de nens petits arrossegats per mares, pares o avis és una felicitat. Contemplar com s’ha construït un passeig marítim que armonitza la traça humana amb la restauració ambiental del sistema dunar litoral del mediterrani és un encert. Acompanyeu-me qualsevol migdia de cada dia i gaudiu de la tranquil.litat sensorial d’una vegetació àrida, maltractada per la sal i el vent, unes vides que busquen la protecció  sota les dunes mentre lluiten per colonitzar, tossudament, la sorra monòtona que aviat envairan els banyistes desvestits.