GALETA

Si visqués a Madrid estaria acollonit. Es veu que “La Audencia Nacional” ja ha deixat en llibertat a un parell de “titireteros” que havien estat detinguts. Desitjo que ningú, per molt mala sort d’ell, se’ls trobi qualsevol nit d’aquestes, sol  en un carreró fosc sense sortida,  perquè segur que deuen ser tant perillosos com un tal Bàrcenas o un tal Millet. Quina galeta!

HO TENIM TOT PER FER

Llegeixo una entrevista a Lorenzo Bernaldo de Quirós qui es declara liberal clàssic i defensa la necessitat de reduir la intervenció de l’Estat com a via per reduir la corrupció. No hi estic massa en desacord. La principal empresa de qualsevol lloc és el seu govern, és sense cap mena de dubte qui gestiona un pressupost més gran. Al mateix temps escollim els seus gestors de forma provisional per quatre anys i sense cap altre fonament que les simpaties personals cap a una persona o cap a la  ideologia del seu color. Aparentment no sembla el sistema més idoni. No,...no tinc la solució, però si que penso que donades les circumstàncies, el poder a aquestes persones hauria d’estar limitat i controlat per uns tercers. Bernaldo de Quirós diu que la tasca de “l’Estat ha de ser la de mantenir unes regles del joc, que han de permetre que cada individu sigui com vulgui, sempre i quan la seva acció no causi danys a tercers. En aquest sentit la missió de l’Estat, a part de mantenir les regles del joc, és la de crear una xarxa de seguretat en funció de la qual, aquelles persones amb pocs recursos econòmics puguin accedir a una sanitat i a una educació” i més endavant afegeix “ està demostrat que quan més falta la llibertat econòmica (perquè hi ha massa intervenció i regularització per part de l’Estat) més corrupció hi ha. Per tant per reduir la corrupció cal reduir la intervenció de l’Estat, cal que les institucions que han de controlar l’Estat siguin realment independents i cal que l’aparell judicial persegueixi el delicte, i que quan es produeixi el castigui amb contundència i rapidesa”... vaja ... que encara ho tenim tot per fer!.

AIXÒ JA EM SONA

Endreço uns llibres. Ara, a les mans, en tinc un d’en Xirinachs, escrit l’any 1982, passo els fulls mirant les anotacions i els subratllats que hi havia fet. El text diu: <Cada cop que hi ha una prosperitat econòmica massa prolongada s’activa el mecanisme de la crisi, que es basa en la retirada de diner del mercat, acompanyat “dels distingits savis de torn” al servei incondicional del poder que expliquen que es tracta d’un fenomen cíclic natural (com els terratrèmols). Aquesta retirada de diner genera automàticament l’amenaça (i sovint la tràgica realitat) de l’atur forçós dels assalariats i la propaganda a favor de l’austeritat (d’estrenyer el cinturó). Així s’aconsegueix l’escassetat de recursos, perquè el poder sobre les persones sorgeix, sempre i en tot lloc, de l’escassetat de recursos>. I segueix <Els llestos exerceixen així una violència oculta. Els còmplices, una violència manifesta. Els primers són gent immensament rica. Els segons, l’aristocràcia dels polls ressuscitats>. Ho va escriure fa més de trenta anys, i sembla que tot segueix igual. Penso en el futur... han arrencat amb força els “Podemos”, però tot just s’han posat a caminar i dóna la sensació que uns quants d’ells ja porten merda a les sabates. Pocs motius per l’esperança. En parlem d’aquí a trenta anys.

TABLEX

No tinc tablet. El meu pare, més gran que jo (és el que té ser pare de...) si que en té (i li diu tableX) i la majoria d’amics i coneguts també en tenen de tableT. Jo em se arcaic. Em costa acceptar les novetats tecnològiques, no perquè no les trobi útils, sinó per la seva  obstinació en persistir en la seva intromissió tossuda en la meva vida privada. Estic fart que ho vulguin saber tot de mi. Però conviure amb un jove anglès de Corvin m’està evidenciant que vaig contra el món. Jo que defensava que la tableX no tindria èxit perquè no aportava res nou i perquè era el fill bastard entre un portàtil i un mòvil,... i resulta que aquest nano no fot res sense la seva tableX. Fa les classes d’anglès usant la tableT, renta els plats mirant la televisió a la tableT, escolta música mentre fa la cuina a la tableT i juga a “marcianitos” a la tableT mentre caga. Només em queda un camí: o adaptar-me o insensibilitzar-me.

“...INTRANQUILIDAD EN SU FUTURO”

Dimecres dino en un restaurant de Barcelona. Dues taules més endavant hi ha un polític d’un partit unionista que s’abreuja amb dos “p”. Vesteix amb un vestit tipus “El Corte Inglés” de color blau marí, camisa rosa i corbata fúcsia amb nus gruixut. L’acompanya una altra persona. Desconeguda per mi. El restaurant és buit. Parlen prou fort per sentir-los. I jo, que paro l’orella,.... parlen ara en català, ara en castellà, indistintament. Parlen de Catalunya. Gasten un to airejat, un pèl sobrat, però em sembla notar un cert deix de preocupació, de desubicació perplexa. Quan l’interlocutor es pregunta què passarà, el polític aixeca la veu contundenment: “No va a passar nada porque Europa no lo puede permitir. Europa no puede acceptar una Catalunya independiente porque no puede sentar un precedente así”. Em fa gràcia constatar la seva preocupació i que depositin les seves esperançes també en Europa. Avui, quan torno de treballar, escolto per la ràdio les amenaces de Soraya Sáenz de Santa María, la Cruella de Ville del "Gobierno de España",  advertint al president de la Generalitat que no obligui el dia 9 de novembre a prendre decisions a funcionaris i polítics que “les genere INTRANQUILIDAD en su futuro”, amb una volguda lentitud quan diu INTRANQUILIDAD que sona a amenaça desesperada, plena de nervis i covarda. Per això avui, per no tornar-me a equivocar com quan vaig prendre’m les votacions d’Arenys de Munt com a superficials, faig una crida a anar a votar aquest diumenge. Votar per generar prou INTRAQUILIDAD a la Soraya i a Europa, sí aquesta és la única via que els serveix per aprendre a què obliga una democràcia.

VEÏNS (2a part)

Aquest cop anava just de temps per arribar a la reunió, però no ser què, m’ha fet desviar-me del camí més directe, i passar per davant de la casa dels dos balcons. De seguida he vist que de les dues banderes només en quedava una de penjada. He pensat que si el veí del primer hagués estat assassinat pel del principal, la notícia hauria sortit als diaris, per tant, havia de descartar, de totes totes, cap mena de violència. Sense violència els possibles camins quedaven reduïts a l’evidència dels fets o a  la força de la raó. Pot ser senzillament l’amor dels dos adolescents s’havia fos, i un d’ells, atret per altres històries havia pres la fugida cap a d’altres averanys, fent-se acompanyar dels seus sentiments. O pot ser els 500 cafès d’en Rajoy i d’en Mas (encara que hagin estat en aquell bar on els fan dolents), havien acabat, gràcies a l’ insistència de la paraula, estovant la duresa del no-diàleg, fins a entendre que no hi ha cap força que pugui unir el que el desamor ha trencat... tinc pressa que ja faig tard i accelero el pas  mentre m’envaeix, ara el dubte, ara  el desig, d’un presagi d’un futur cada cop més proper. ************* Nota: la primera part fou publicada en aquest bloc el 8 de novembre de 2013

SUÏSSA II

Estic sensible amb Suïssa. Llegeixo al diari “El País” de Claudi Pérez un article  que no pot ser més clar: “El foco del debate està en si Europa puede mantener su Estado de bienestar. Y en esa sobredosis de austeridad para reducir los déficits que acorralan el continente, la UE se ha lanzado a una carrera que consiste en recortar gastos, pensiones, empleados, salarios públicos y demás para cuadrar las cuentas. Pero de vez en cuando hay signos que parecen indicar que el verdadero problema está en otro lado. Las bolsas de fraude fiscal en Europa son sensacionales. La evasión de impuestos de las élites es una especie de epidemia crónica con epicentro en Suiza.(...)las pérdidas en la recaudación de IVA en España suponen en torno a 15.000 millones € anuales”. Després llegeixo a la contra de La Vanguardia una entrevista a Filippo Lombardi president del Senat de Suïssa on Lluís Amiguet li diu que “Qualsevol prospera amb tant diner negre arribant de les clavegueres del món” i ell li respon cínicament: ”No és Suïssa la que ha buscat el capital, sino el capital el que ha buscat Suïssa per a l’estabilitat del seu sistema”. I és que el problema es coneix perfectament i les solucions estan clarament identificades i passen per una reforma ambiciosa del model de l’IVA, per un control de les transmissions dineràries, i per una transparència informativa bancària,...i eliminar, D’UNA PUTA VEGADA, el diner en metàl·lic. Però lluny d’això, aquesta setmana escolto per la ràdio que el Sr. Montoro ha donat ordres d’enfortir la inspecció fiscal sobre els pagaments en  les celebracions de bodes i bateigs, i en les activitats extraescolars. Vaja la xocolata del lloro. Ja vaig escriure el 20 de setembre de 2013 en aquest mateix espai que “els governs europeus (els seus polítics) o són uns ignorants o SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!”, AVUI JA HO TINC CLAR: SÓN UNS CÍNICS BEN PAGATS!

VEÏNS

Tenia una reunió però he arribat massa aviat. He anat a fer un cafè. Odio que el cafè no estigui bo. No estava bo. Me l’he pres ràpid i he sortit al carrer. Encara era massa d’hora. He començat a caminar pels carrers de l’entorn. Observava distret fins que he vist els dos balcons d’un mateix habitatge. Són família? El pare unionista i el fill independentista,... després m’he dit que no, que havia de ser al revés, perquè per lògica, els progenitors han de viure al principal. Per què pensen diferent?... Potser només són llogaters, desconeguts en origen fins que esdevingueren veïns. Què fan quan es creuen per l’escala: s’insulten, s’ignoren, es saluden –en quin idioma ho fa cadascun-, s’intercanvien banalitats, s’aturen i xerren, o queden cada matí per esmorzar junts i fer tertúlia política al bar on fan aquell cafè que no es bo. Hagués estat bé, sabent-se entre ells nacionalistes de bàndols oposats, que haguessin decidit penjar les banderes el mateix dia com si es tractés d’un acte veïnal de caràcter reivindicatiu. Seria interessant que els fills respectius en edat adolescents fossin parella d’enamorats, primer d’amagat dels pares després, ja més segurs, al descobert...  he mirat el rellotge, no podia seguir inventant-me la vida dels altres, ara ja se’m feia tard,  m’he dit que al capdavall els hi desitjava una bona relació i   esperava que poguessin  compartir la convicció de que poder votar és la millor solució.

BICICLETES

Llegeixo al diari El País un article de Juan Gómez titulat “Alemania cambia el coche por la bici” on afirma que hi ha 73 mil.lions de bicicletes censades per una població de 80,5 mil.lions d’habitants. No em sorprèn. Aquestes vacances vaig verificar sobre el terreny la quantitat de bicicletes que hi havia a Alemanya, no tant sols a ciutats mitjanes com Ravensburg sino també a München. Primer em vaig fer el pensament de que l’enorme presència de bicicletes s’havia de llegir en clau d’aprofitar el bon temps de l’estiu, i que al hivern, el seu ús, havia de ser minoritari, però el meu interlocutor em desmenteix i em diu que l’ús de la bicicleta al hivern es manté. Si descarto la justificació climàtica, només em queda abraçar l’argument que exposa l’articulista que atribueix l’ús de la bici a la gran consciència ecològica dels alemanys... però no me la crec.  Segurament hi ha molts factors: un país pla, poca densitat de població... però hi ha dos fets que em permeten afirmar que  penso que l’educació ha de ser un factor clau amb tot això. El primer  passa tot passejant per München, en un moment donat, el meu interlocutor em fot una bronca de collons perquè estic caminant per la zona de la vorera destinada a carril bici, la bronca la trobo exagerada,...però li surt de l’ànima,...mentre que jo penso que no n’hi ha per tant que prefereixo anar passejant fent pinya xerrant, i que la possible bicicleta que pugui venir, ja em pitarà o s’apartarà, per ell és una infracció negligent del tot inadmissible contra el sistema de convivència reglada. L’altre   fet rellevant és observar que davant de l’alberg de München on vam dormir, hi havia una bona bicicleta aparcada sense lligar, al cap de 24 hores, la bicicleta seguia al mateix lloc. En educació ens porten molta avantatge.

SUÏSSA

Viatjo a Àustria creuant Suïssa amb cotxe. Just quan passo la frontera entre França i Suïssa, un senyor amb l’aspecte de trist cobrador d’autobús, degudament equipat amb una mariconera, m’obliga a canviar prop de 40 € per un adhesiu que m’ha de permetre passar per Suïssa sense ser multat. Condueixo amatent. No em sorprèn percebre una anormal densitat de vehicles de gama molt alta que m’avancen amb un ordre silenciós. Una frase complicada em repica el cap: diners hipòcritament disfressats de benestar. Aquest país em fa pensar en la condició tramposa de l’home. Suïssa viu del negoci bancari corrupte que els ciutadans rics dels països veïns necessiten per poder ser una mica més rics a costa de ser una mica menys solidaris (evadint impostos) amb els seus compatriotes. Allà on miri veig diners distrets. Mentre condueixo imagino un país ple de diners distrets,  despistats,  dipositats allà per poder especular, ... que m’ha El gran Forges ho explica GENIAL!!! d’estranyar, el negoci bancari sempre ha estat el negoci trampós de la informació privilegiada. Penso que seria fàcil destruir Suïssa, només faria falta posar els instruments necessaris per impedir poder fer trampes. Però els governs europeus o són uns  ignorants en la matèria, o són uns cínics ben pagats. Quan arribo a Àustria, m’alegra saber que no sóc l’únic a qui Suïssa no li agrada, de fet, l’amic a qui he anat a visitar, el dia en que ja marxava de tornada cap a casa,  em diu, que ell no pensa tornar mai més a Suïssa, que té 6 francs suïssos a la cartera,  que volia donar-los a una seva amiga suïssa amb qui de tant en tant balla, dient-li: té, per tu, jo mai més aniré al teu país!, però, que com que fa temps que no la veu, me’ls dóna a mi.  Els 6 francs, me’ls he gastat en una àrea de servei de l’autopista on he parat a descansar, també em volien fer pagar la pixada, però he pres la decisió, crec que aquest cop encertadament, de pixar darrera uns matolls verds, a risc de ser detingut per atemptat mediambiental i desordre públic.

SÓN ELLS ELS QUI HAN FET DEL SILENCI PARAULA

Ja he escrit alguna altra vegada que porto una llarga temporada sense seguir el dia a dia de les notícies. Senzillament, no puc. Tot em resulta pesat com una lletania que mai acaba. Hi ha una màxima que diu que  “No trenquis el silenci sinò és per millorar-lo”, però sembla que els polítics no l’entenen. Ells han fet de la política una professió ben renumerada i  viuen de fer declaracions de forma continuada, sense centrar-se, sense precisar, només dient vaguetats tan  superficials com els sigui possible. I si un dia, un polític, obligat per les circumstàncies, s’atreveix a sortir del guió, i concretar, llavors surten coses com allò de la Cospedal parlant de l’acomiadament d’en Bárcenas: “Una indemnización indef... en diferido, en forma efectivamente de simulación... simulación o lo que hubiera sido en diferido en partes de una... de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la Seguridad Social" que són terriblement fantàstiques, i que ens demostren en mans de qui estem i de quines són les seves llacunes majúscules. Què en pensaríem de qualsevol altre professional que impunement ens parlés així?... No obstant , pot ser, davant l’actual trencadissa general de la política espanyola,   hi ha un bri d’esperança, i Mariano,  el Presidente, fent gala de la seva vàlua personal, ha entès allò que dèiem abans de millorar el silenci, i així, veient que no pot millorar la galdosa situació actual,  ha decidit restar mut per sempre més... però... són ells els qui han fet del silenci paraula.

EDUCA-WERT

No sóc expert en Educació però em preocupa el futur dels meus fills. Si escric que l’Educació és l’eina que permet a una societat instal·lar-se al món, ser competitiva, fer-se un lloc als mercats, generar llocs de treball qualificats, obrir fàbriques, prosperar,...i tenir una població, a més a més, educada i respectuosa amb els altres, crec que l'acord serà quasi unànim.  El problema és com eduquem. Tinc clar que ni les retallades (desinvertir en Educació és com deixar de menjar:mortal a la llarga!), ni les imposicions dictatorials d’en Wert basades només en la seva ideologia pro-franquista, no són la manera en que hem d’enfocar el problema. Per tant, com ho hem de fer? La resposta la llegia l’altre dia en un llibre (que és el que  m’ha provocat escriure aquest article) on es deia que hi ha països com Finlàndia o Singapur (per donar dos exemples aparentment llunyans) que sempre, inexorablement, són els primers, quan s’avalua internacionalment el nivell dels seus estudiants en comparació a la resta del món. Els trets diferencials del seu sistema educatiu que justifiquen l’èxit dels seus estudiants són els següents:   En aquests països l’Educació importa. És un tema d’Estat... supra-ideològic. Quan es tracta de discutir políticament els temes a ensenyar la idea és clara. Assolir un acord de mínims: millor reduir la Quantitat però millorar-ne la Qualitat. Fem poc però fem-ho bé: profundament. L’autoritat del mestre no està gens qüestionada. Cobren com un metge o un enginyer però la seva dedicació és total amb un període de vacances inferior als mestres d’aquí.  Ser mestre no és un treball (treball ve de  tripalium que era un instrument de tortura de l’època dels Romans) sinò una professió. La seva professionalitat se la guanyen constantment: les exigències d’actualització són constants i s’avaluen, necessitant assolir uns mínims per seguir exercint; una de les exigències més difícils de superar és la de l’aptitud del professor per  saber ensenyar, aptitud que cal demostrar al llarg de tota la vida laboral. Són per tant professionals de l’alçada d’un campanar que s’han guanyat merescudament la seva reputació i autoritat, fins el punt, que el sistema els hi dona un elevat grau d’autonomia (complint els mínims polítics establerts) tan pel  que fa al sistema curricular con en el model pedagògic a seguir. Deixem que inventin els millors...copiem bé, i quan, en un futur, siguem els millors, ja inventarem!

PHONOPATIA (2a PART)

Però la vida té sincronicitats genials i el mateix dia que llegia l'article mencionat en l'entrada anterior (PHONOPATIA- 1a PART-), el meu pare, quan el vaig anar a veure a casa seva, em va dir... té, llegeix, i em va donar un paper imprès  d'un email que li ha enviat un amic. No podia ser més ocurrent, deia així: Anoche mi madre y yo estábamos sentados en la sala hablando de cosas de la vida... entre otras... estábamos hablando del tema de vivir/morir. Le dije: “Mamá, nunca me dejes vivir en estado vegetativo, dependiendo de máquinas y líquidos de una botella. Si me ves en ese estado, desenchufa los artefactos que me mantienen vivo. PREFIERO MORIR”. !!!Entonces, mi madre se levantó con cara de admiración... Y me desenchufó: el televisor, el DVD, el cable de intenet, la wifi, el PC, el MP3, la PLAY-3, la PSP, la WII, el teléfono fijo, me quito el móvil, la IPOD, el BLACKBERRY Y ME TIRÓ TODAS LAS coca-COLAS Y LAS CERVEZAS!!! !! LA MADRE QUE LA PARIÓ!! !! CASI ME MUERO!!! Nota: D'aquí pocs anys, i veure'm si el futur em dóna la raó, es parlarà ja obertament d'una nova malaltia addictiva: la PHONOPATIA... i com a exemples us posaré el que ja està passant: quan quedes amb els amics i alguns d'ells ja estan més pendents del seu mòvil  que del què estem parlant, o quan  vas a veure els avis, i els nets es passen l'estona enganxats a la tablet i als mòvils, (cosa que em treu de polleguera, i acaba amb un prou, prohibint als meus fills seguir jugant). "Tiempo al tiempo",...i no vull ser "pájaru de mal agüeru!"

PHONOPATIA (1a PART)

Llegia a la Contra de “LaVanguardia” una entrevista a un tal Estanislao Bachrach doctor en Biologia Molecular on ens alertava del perill de la multitasca. Bachrach deia: “si estàs treballant i reps un missatge i el mires, desconnectes del que estàs fent i connectes amb el mòbil. Connectar i desconnectar constantment esgota i  fa que el cervell que està atenent a moltes coses s’estressi, segregant adrenalina i cortisol, i fent que tot el que passa al teu voltant tingui la mateixa importància, perdent així, el sentit de les prioritats de les coses”. És evident que el pip que fa l’entrada d’un WhatsApp o d’un mail ens és irremediablement irresistible: “el pip activa l’àrea del cervell de la recompensa, és la promesa de la felicitat, del plaer: aquest pip pot ser una bona notícia”. Aquest és, exactament, el mateix mecanisme que actua en la LUDOPATIA,...la promesa que el pròxim cop em tocarà, la promesa de que aquest cop sí! És per això que tinc declaradala guerra a la immediatesa que ens exigeix el món actual, és per això que tinc l’entrada de mails i WhatsApps al mòbil amb el pip silenciat, i és per això que me'ls miro, no quan piten, sinò quan em dóna la gana. És per això que sempre responc tard.  És per això que si algú vol quedar amb mi,....serà molt millor que em truqui.

POLÍTICS PLANETARIS DE FLOR DE PLÀSTIC

Escoltava per televisió a una política  planetària de flor de plàstic que es limitava  a no parlar del que m’importa, en veu molt alta... quan, màgicament,  he desconnectat i la meva ment ha començat a viatjar: he vist el polític molt lluny, talment com un planeta, tant i tant allunyat, que quasi no rebia llum per poder-la reflectir,...i per tant invisible als meus ulls; he pensat en el  dibuix del Sistema Solar que sortia al meu llibre de ciències naturals, on els planetes sortien en fila un darrera l’altre en bon veïnatge, i amb la frustració que vaig tenir quan em van dir, anys més tard, que aquell dibuix tan bonic del Sistema Solar era tan mentida com la política de casa nostra, que el Sistema Solar per ser dibuixat a una escala real, si la terra tingués la mida d’un pèsol, Júpiter l’hauríem de dibuixar a 300 m de distància del pèsol, i Plutó a 2,5 km i del tamany d’un bacteri; he pensat que aquell polític de la televisió, dins d’aquest Sistema Solar a escala, estaria més enllà de l’estrella més propera a la terra, i que l’hauríem de dibuixar petit-petit a 16.000 km del pèsol. I és que aquests dies l’astre Sol ens està il.luminant i la política és com l’espai: enorme i buida, i la distància entre la política i les persones resulta fantàsticament descomunal, del tot inabastable per a qualsevol viatger, fins i tot pels qui anem en coet.

LA VERITAT

No estimem la veritat, ja no té cap valor. Per això cada setmana tenim un nou escàndol, perquè polítics i mitjans de comunicació, necessiten crear, permanentment, soroll per tapar la veritat. Perquè el nou cas tapa l’anterior i així la pilota va endavant. Però la veritat existeix. És tossuda. El problema rau en esbrinar-la i en explicar-la. Esbrinar-la és difícil perquè som porucs i no ens convé fer-nos més enemics. Només la descobrim quan hi ha un xivato interessat. El problema llavors està en saber si el xivato diu la veritat o menteix. L’altre dificultat és explicar-la. La por torna a ser el fre. Abans el poder volia el refugi del castell, era un dictador que es jugava la pell cada cop que sortia a passejar, les parets del castell li donaven la força. Ara el poder necessita la visibilitat per recollir-ne el vot. La visibilitat només els hi poden donar els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació pertanyen als lobbies de poder, els guanys dels quals, sovint, són en mans de decisions polítiques. Cada lobbies s’identifica amb els seu color polític.  Els periodistes viuen de la feina que els hi donen els lobbies que controlen els mitjans de comunicació. I altre cop la por fa que la veritat no s’expliqui. Però la crisi fa aguditzar els interessos entre lobbies rivals fins al punt que la merda que estan fent aflorar els ofegarà. Ara faltarà només que començem a estimar la veritat.

DESAFECCIÓ

Tinc mal humor. Tinc desafecció. Diumenge passat mirava el debat dels 7 caps de llista amb representació parlamentària a dia d’avui. L’escenografia era més pròpia d’un concurs de televisió que d’un debat entre els representants de Catalunya escollits democràticament pel poble. Vaig pensar que no anàvem bé. La política no hauria de ser només espectacle. Aquests hàbils especialistes en la propaganda i la publicitat no paraven de gargaritzar paraules buides, xerrameca banal que només podia ser absorbida per una massa gregària fidel i crèdula. Quan el discurs dels polítics es basa en conceptes confusos i inexactes genera falsos problemes irresolubles, perquè aquest pertanyen únicament al món de la ideologia. La ideologia, que tots tenim, és un escut fanàtic dins el nostre cervell, una escala de valors que ens entestem a glorificar davant de tots els altars de forma intocable. Quan cadascú s’encaparra a parlar sense escoltar només aconseguim xocar contra la mateixa paret repetidament. Però la situació de crisi actual és prou crítica com per adormir-nos sobre aquesta mediocritat. Modestament penso que caldria sotmetre la política al mateix rigor que la ciència. Abans de començar a debatre, caldria que posessin les dades objectives referides al tema, degudament auditades de forma imparcial, damunt la taula. Per exemple, si parlen sobre la independència de Catalunya, caldria tenir les dades econòmiques de les relacions entre España i Catalunya, les lleis internacionals i nacionals, no les interpretacions, sinó les lleis,...i seguidament argumentar sobre les mateixes i sobre la seva interpretació, però sempre partint d’una realitat consensuada. Penso que l’existència de dades vàlides frenaria la demagògia i el populisme fàcil que tots practiquen. El teorema de Pitàgores no cal sotmetre’l a votació, però si cal decidir sobre què i com l’apliquem per resoldre el problema plantejat.

ENGUANY DOS!

Avui han dit que és dia de vaga general. Enguany ja en van dos. Un país que és capaç de donar al PP la majoria absoluta per  governar el país,... ara vol fer vaga?... no ser en què pensaven el dia de les eleccions?. Treballo en un Polígon Industrial. De la vintena de naus que hi ha al nostre carrer, només set estan en actiu, les altres empreses han tancat. Les set empreses vives han obert. Hi ha tranquil·litat. Massa tranquil·litat. Parlo amb un veí que és calderer. Treballa pare i fill, més tres persones. Em diu que els tres treballadors no li han vingut. Em diu que avui, pare i fill, hauran de treballar fins tard perquè demà al matí li venen a buscar unes peces de ferro que han d’anar a l’AVE de Girona, i la seva obligació és entregar les peces. A l’escola dels meus fills, el Director ha decidit obrir l’escola amb normalitat. Alguns pares han protestat pel fet que l’escola obri. En una circular explica que els treballadors de l’escola, lliurament han decidit treballar tots menys dos. Per tant el funcionament de l’escola serà pràcticament normal. La circular explica que no fer vaga, no vol dir estar d’acord amb les retallades, amb els desnonaments, amb la impunitat dels polítics i dels alts càrrecs,... explica que la seva obligació com a escola és educar i formar els alumnes en el treball i en l’esforç, i en el dret a decidir lliurament amb criteri propi. M’ emprenya que els piquets informatius no hagin vingut al meu Polígon a informar-me, senzillament, perquè no som Mercabarna ni El Corte Inglés,  i per tant, la televisió mai hi vindrà a donar publicitat del seu èxit informatiu. Trobo que les vagues generals estan al mateix nivell que les retallades. Trobo que els sindicats estan al mateix nivell que els polítics. Si la crisi que estem vivint és una crisi sistèmica on cal canviar de model, pot ser cal començar per no subvencionar els sindicats i  fer que els polítics responguin personalment per la seva gestió. Pot ser caldrà posar de President del país, al director de l’escola dels meus fills, i al calderer, com a President del Sindicat. Al revés, també serveix.

EXPLICAT MOLT BÉ

OPERACIÓ VORAL

Durant els primers dies dels mes de juny d’aquest any, el Conseller d’Interior Felip Puig de cYu va esmerçar-se molt en difondre pels mitjans de comunicació l’ “OPERACIÓ VORAL” (quin nom català més escaient!) per acabar amb la permissivitat del nostre país amb l’exercici de la prostitució en l’espai públic. No em sembla malament,...penso que aquestes noies haurien de guanyar-se la vida, si volen prostituint-se dignament, repeteixo, sempre que ho facin per voluntat pròpia,...i que per higiene i seguretat, caldria que l’oferta dels serveis sexuals no fos en carreteres sino en locals habilitats a tal ús. Penso que l’ única manera de treure de la marginalitat aquestes persones és legalitzant i regulant la prostitució a tots els efectes. No obstant la hipocresia social segueix regnant a casa nostra.  Cada dia per anar a treballar passo per la “carretera de les romaneses” (la que porta de la C-31 a Viladecans). El nom ve de vell, perquè les noies, que allà exercien la prostitució, suposo, eren d’origen romanès. En desconec la seva procedència,...però cada dia de cada dia hi son,... dedueixo que es deuen guanyar mínimament la vida. Fins aquesta setmana no havia apreciat cap conseqüència de l’aplicació de l’”OPERACIÓ VORAL”, però aquesta setmana, les noies no estaven al peu del voral,...s’havien retirat uns metres (de 10 a 15 m) cap al interior dels camins de terra que entronquen amb la carretera,...segueixen estant destapades, ara que el sol d' estiu escalfa, i segueixen  perfectament visibles. Suposo que el conseller treurà pit: les noies ja no estan en el voral! Segur que el protocol d’actuació dels Mossos d’Esquadra els indicarà explicar a les noies que se’n retirin uns metres enrere que així estaran més maques i no les multaran. La veritat és que la política, tal com es practica des de ja fa uns quants anys, per polítics sovint poc qualificats, no vocacionals, sense empatia cap a la població que els ha escollit, insensibles i amorals, és cada dia  més absurda i llunyana. Si no ho pot arreglar que calli, però si parla, que ho arregli de debò!.