SOMNI DEL 1 AL 2 D’OCTUBRE

No em trobava bé i he anat al metge usant els drets que et concedeix el fet de pagar una d’aquestes mutualitats d’assistència sanitària. Mentre el metge m’escolta truquen a la porta, el metge diu que passin, i entra un jove agressiu, rosset, amb camisa blava i pantalons de pinça, fornit, més aviat guapot. Em fita i m’interroga dient el meu cognom afegint al davant la paraula senyor. Li dic que si, que jo mateix. Em demana que el segueixi que hi ha un problema. El segueixo fins a un despatx. Truca a la porta, espera uns segons protocol·laris i entrem. Davant d’un senyor serio amb corbata li exposa el meu cas. El senyor..., i diu el meu cognom, fa anys que és soci, però el seu contracte el va fer també la Roser...sap qui és vostè la Roser? i lògicament els hi dic que no. La Roser ja no treballa amb nosaltres, sap?, la varem fer fora fa un mes... el seu contracte és il·legal, ha de saber que vostè ha estat pagant una quota inferior a la fixada i per tant, a hores d’ara, ens deu uns vint-i-sis mil euros... si us plau digui’ns  com vol pagar-ho?. Quedo garratibat. Em surt de l’ànima dir que no, que jo vaig signar un contracte, i que jo no he fet res malament, que el problema és seu. El de la corbata i el jovenet es miren i se’ls hi escapa un somriure. Que no llegeix la premsa?... hem guanyat tots els casos equivalents al seu, li agrairíem que no ens faci perdre el temps... i a partir d’aquí estic estona discutint, nerviós, sense trobar arguments per defensar-me i preocupat perquè jo no tinc aquests diners...fins que em faig conscient de que estic somiant. M’aixeco alliberat i bec un got d’aigua. Fa massa calor per ser octubre.

SOMNI DEL 17 AL 18 DE MAIG

Treballo en un hospital a urgències com a metge, concretament com a metge especialista en femtes. Truquen comunicant-me que hi ha una emergència. Li comunico al meu company que es canviï perquè hem de marxar corrents. L’uniforme d’emergències és un vestit tipus mono de mecànic de color marró fosc, un casc i un sistema de propulsió que no deixa de ser un tub que porta en el seu interior un ventilador molt potent. Arribem a la casa en qüestió. Preguntem on és el wàter. La propietària ens ho ensenya. Seguidament ens introduïm dins el wàter cap a dins les canonades de desaigua dels fecals. Superar el sifó és sempre delicat perquè requereix flexibilitat i no sempre han tirat la cadena després de fer pipí. Un cop dins les canonades, la nostra feina consisteix en anar agafant les mostres incrustades a les parets per després poder esbrinar al laboratori quin és el focus de la infecció. La feina és claustrofòbica: el tub és molt estret, sovint els veïns segueixen cagant i la merda et cau per tots costats, fot molt mala olor... de cop em quedo encallat, el propulsor se m’ha espatllat, intento comunicar-me amb el meu company però el veig allunyar-se canonada avall... la pudor és insuportable...no puc respirar... em desperto, són les quatre de la matinada. M’aixeco a veure un got d’aigua, crec que comença a fer massa calor per dormir encara amb manta i cobrellit.

SOMNI DEL 30 D’ABRIL AL 1 DE MAIG

Jules Guillaud entra al poble muntat dins d’una moto d’època i tothom surt a rebre’l pels carrers, talment com si fos un gran esdeveniment. Ell condueix a poc a poc entre la multitud, saludant i rient. No para de riure i amb el seu somriure fa feliç a la gent. Tots tenen ganes d’assistir a la Gran Performance que Jules Guillaud farà aquesta tarda a la plaça de la vila. Aquesta mateixa tarda hi ha convocada una conferència sobre “Física i comunicació”. Dubto on anar i al final opto per la ciència. A la sala som dos esperant. Tothom és a la plaça. Quan el rellotge de paret marca l’hora en punt, Jules Guillaud, l’artista transgressor, entra per la porta de la sala i comença a parlar d’art anticonceptual, de la importància de no fer cas de les normes, de les pells de plàtan,... a fora la gent nerviosa busca el seu ídol..., de cop algú obra la porta de la sala, i Jules està just a temps d’amargar-se sota la taula per no ser vist. Quan qui ha entrat es gira per marxar, Jules surt de l’amagatall cridant: sóc aquí!!!!. Seguidament ja sóc seguint a Jules pels carrers del poble. Es para a qualsevol lloc i ens diu: veieu això és art, ho veieu?. Cada cop el segueix més gent. Al cap de dues hores inútils de passejar pel poble que ja coneixem, veient art on no n’hi ha, Jules fa cap al bar, i tots el seguim. Ara Jules es treu la roba que portava al damunt i descobreix que, per sota, anava vestit de barrufet. Passeja per entre les taules del bar com una vedette repetint sense escoltar una vegada i un altra que ara és el torn de precs i preguntes. La gent li pregunta coses sobre el perquè de la  seva vida extravagant, però ell no escolta i segueix repetint: “és el torn de precs i preguntes, és el torn de precs i preguntes,...” i no puc evitar pensar com m’agradaria ser Gargamel.... Em desperto: són 2/4 de 7 del matí. D’aquí mitja hora m’he d’aixecar per acompanyar el meu fill que juga un partit de handbol.

SOMNI DEL 1 AL 2 DE FEBRER

Em trobava malament i he anat al metge. Ara sóc en un hospital a la sala d’espera d’urgències, no hi ha molta gent però es respira un ambient caòtic. Les parets estan pintades de verd pastel, el mobiliari és vell. Porto molta estona esperant. Una noia demana pel meu nom. M’aixeco dèbil i camino cap a ella. Em diu que l’acompanyi. Entrem dins d’un “box” al mig d’un passadís. Em fa asseure damunt d’una llitera i em queden els peus penjants. Ella s’ha girat per agafar quelcom d’uns armaris suspesos a la paret. Em sorprèn que tots els panys dels armaris estiguin coberts per capses de cartró de diferents productes comercials coneguts tals com de galetes, de preservatius, de “salvaslips”,... Li dic que tinc gana i em dóna dos gotets de xupito que contenen batut de iogurt. Li dic que això no em farà passar la gana. Es gira i amb una contundència rotunda em contesta secament que no puc menjar res més, que m’ha de fer unes proves, que pot ser tinc càncer... la última paraula se’m rebota dins del cap com si no la volgués entendre. Es torna a girar cap a la paret i segueix feinejant. Penso que quina manera més bèstia de dir-me la cosa...i just llavors sento el despertador de la meva companya. Són dos quarts de set.

SOMNI DEL 21 AL 22 DE GENER

Tot passa dins d’un carrer d’un soc d’un país àrab. Estic jo amb dos o tres persones més que no identifico però que van amb mi. El carrer on som fa pujada, és estret i està ple de gent mercadejant. És un bullici. Som estrangers i la gent ens mira. Tenim clar que és el que hem de fer, robar cadascú un cistell ple de taronges i córrer carrer amunt fins arribar fora ciutat, on estarem salvats. A la de tres cadascú de nosaltres pren un cistell de taronges i comença a córrer. Llavors es desferma una tensió màxima i tot s’esvalota: crits, insults empentes, ens persegueixen, esgarrapades, travetes i quan estem a punt d’assolir la fita ens enganxen... i llavors tot torna a començar: tot passa dins d’un zoco d’un país àrab.... La història s’ha repetit exactament  igual quatre o cinc vegades, fins que al final, em sentia tant extenuat que m’he despertat. Son les dues.

SOMNI DEL 30 DE NOVEMBRE AL 1 DE DESEMBRE

M’adono que al terra de casa ha aparegut un forat. M’apropo i me’l miro. Si, és evident que hi ha un forat al terra. Miro pel forat i veig el pis dels veïns de sota. Li dic a la meva dona. Ella també tafaneja què estan fent els veïns. No estem preocupats, només és un forat al que no li fem cap cas mentre la nostra vida familiar segueix normal. Al cap d’uns dies descobreixo que el forat s’ha fet més gran i que al costat del primer s’insinuen nous forats. Els fets es confirmen i cada cop el terra està més foradat. Amb el pas del temps alguns forats s’han unit i ara ja són escletxes, però la nostra vida de cada dia segueix com sempre. Tot roman tranquil fins que un amic ve a casa. Quan veu els forats pregunta que què està  passant, i jo i la meva dona li responem que res, que hi ha forats a terra. El meu amic em diu que estem sonats, que allò és molt perillós, que qualsevol dia s’ensorrarà el terra i anirem a petar a casa els veïns, i per demostrar-nos-ho fa un salt i al caure tot el terra tremola i es balanceja. M’espanto. Quan m’estiro al vespre al llit per anar a dormir li dic a la meva dona que tenim un bon problema, que no ser pas com ho podrem arreglar, i que no crec que pugui aclucar l’ull en tota la nit. Ella em diu que demà ho veuré tot més clar. Quan ella s’aixeca l’endemà la saludo des de baix a través d’un forat. Sóc a casa els veïns posant taulons i puntals. El meu veí que es diu Á. ni se n’havia adonat i sembla encantat de que, per prevenció, li ompli el seu pis de puntals, però jo no ho veig gaire clar. Em desperto. Són les quatre i deu de la matinada. Pixo i me’n torno al llit.

SOMNI DEL 1 AL 2 DE JUNY

Nota Prèvia: Ja fa molt temps, potser més d’un any que he anat convivint amb un somni recorrent no gens agradable, sempre poc clar i que mai no he acabat de recordar. La síntesi del mateix és que la meva filla i les seves amigues estan en el somni recorrent cuidades per una cangur d’uns quaranta anys. Les nenes sempre insisteixen en que s’ho passen bé, però jo, cada cop que vaig a recollir la M tinc una sensació estranya, com si les coses no siguin el que semblen, no m’agrada. El somni sempre s’acabava així en sospites infundades que mai es conclouen. ******* Primer somni: Estic pujant unes escales inacabables de cargol. A la paret hi ha retrats de gent. Sembla que mantinguin un cert ordre. Segueixo pujant les escales cada cop més cansat, són inacabables... i la meva mirada no deixa de fixar-se amb els rostres de la gent penjada a la paret. Se m’obre un llum, penso que si arribo a saber-ne el codi, la raó que amaga la seqüència de les cares podré esbrinar qui d’ells serà el pròxim a morir. Em desperto són la una de la matinada. ******* Segon somni: Vaig a recollir la meva filla que ha passat la tarda amb les seves amigues i la cangur del somni recorrent. Quan ens veiem ve cap a mi i m’abraça. Porta  a la mà tres avellanes, obre el puny i me les ensenya, tot seguit m’explica que dins de les avellanes hi han posat el noms de les tres amigues que primer han de morir. Penso quina idea més macabra. Li pregunto de qui ha estat la idea de jugar a aquest joc. Em diu que de la cangur. La cangur està de peus davant meu. Me la miro i em somriu. I llavors, ella, la cangur, m’explica el procediment per podar el nom dins les avellanes amb tot de detall, em diu que han fet un forat amb un filaberquí molt fi, que han escrit cadascuna el seu nom, que han fet petits rols amb els papers i que n’han escollit tres a l’atzar,... els tres papers escollits els han introduït amb molt de compte cadascun dins una avellana i que per sorteig les avellanes li han tocat a la M ...m’ho explica amb passió malaltissa... i acaba afirmant com qui no diu res que quan ara aviat se’n morin tres les nenes podran obrir les avellanes per comprovar que la màgia ha funcionat. M’adono del què està passant, la cangur les odia i les vol matar. M’apropo a ella en to amenaçador i és quan més m’hi acosto que descobreixo per primer cop que la cangur va disfressada. Embogit li arrenco la màscara i  la perruca i és llavors que descobreixo qui s’amaga darrera la cangur... és la meva germana!. Em desperto. Són les tres i vint-i-cinc de la matinada. Em costa tornar-me a adormir.

SOMNI DEL 19 AL 20 DE MARÇ

La meva dona em deixa fins al final de la carretera. Baixo del cotxe. Guaito el poble on he d’anar a l’altre cara de la vall. El sender que he de recórrer es veu perfectament traçat: estret i sinuós baixa fins al fons de la vall per tornar-se a enfilar costa amunt fins arribar a les primeres cases. Vespreja mentre camino i de tant en tant, quan els arbres em deixen, entrelluco les llums tènues de la vila. Porto un paper on hi ha escrit el número de la casa on m’esperen. Arribo i entro. M’atén ella. Vaig brut d’haver fet el camí pedregós. Em diu que em puc rentar les mans, m’indica on hi ha la pica i em dona una tovallola vella però neta. M’aixugo i penjo la tovallola al penjador on ja hi ha unes altres quatre o cinc tovalloles ronyoses una damunt de l’altra. Aparto les tovalloles a un costat, poso la meva ben posada, i després ordeno les altres per colors, de freds a calents. Vaig on és ella i li dic que si vol que jo faci la meva feina m’ha de garantir que em posarà un clau a la paret només per mi, per penjar-hi la meva tovallola, i la plena garantia de que ningú més l’utilitzarà. Em desperto son les 5h 15’. ******* (M’adormo i segueixo el somni): M’estic dret mirant-la. Vesteix una brusa blanca ajustada que li dibuixen el rodó dels seus pits i una faldilla llarga d’un blau verd gris que li escau. Morena de cabells llargs, una mica ondulats. Ara la reconec. La vaig conèixer fa anys quan vaig estar treballant a l’estranger. Feia de ginecòloga. Se m’acosta mirant-me als ulls. Em demana que li descordi els botons de la brusa ajustada. Penso que ho podria fer ella però que quina sort que m’ho demani a mi. Mentre li començo a descordar em pregunta què és el que més m’agrada d’estar allà. Primer penso que pot ser són les tovalloles però em dic que no,... que el que més m’agrada és ella... però no li ho puc dir perquè el despertador sona i em trenca el somni. Són els 6h 35’.

SOMNI DEL 22 AL 23 DE GENER

Miro unes fotos que m’ha enviat un pare de l’escola de la meva filla. Primer penso que allò que es veu difuminat al fons són muntanyes nevades, quan hi poso atenció, veig que no, que allò són núvols damunt de la mar. La següent fotografia és la  d’una cabra al costat d’una valla de fusta amb el mar de fons... en un lateral hi ha una casa, sembla una botiga perquè dalt de la porta hi ha un rètol amb lletres gregues. Si, ara recordo que em va dir que havia estat a Grècia de vacances. De cop sóc dins la botiga. La mestressa m’entrega un taló i em diu que l’he d’anar a cobrar al banc. Em costa entendre-la perquè jo no parlo grec. Surto de la botiga i començo a caminar. El carrer és dalt d’un espadat que dóna al mar. Giro el cap hi veig que em segueixen, accelero el pas, i quan torno a girar el cap els perseguidors que m’encalcen s’han multiplicat. Volen el taló bancari que duc a les mans. A l’esquerra hi ha un caminet que em precipita cap a l’abenc, i just quan la verticalitat del talús fa perillar el meu equilibri hi veig el forat d’una cova. Fugint hi entro decidit. M’endinso pel forat. Cada cop hi ha menys llum. Camino a les palpentes cap a la foscor. Em desperto... són un quart de sis del matí.

SOMNI DEL 21 AL 22 DE NOVEMBRE DE 2014

Trobo dins la butxaca de la meva jaqueta un paper plegat que no és meu. Estranyat el desplego. És una cita. L’escrit em diu hora i lloc on m’he de trobar amb un arquitecte conegut amb qui fa temps vaig treballar de forma bastant intempestiva (el nom de l’arquitecte és real i prefereixo no posar-lo... no fos cas que...). Allà hi trobaré un cotxe blau aparcat. La nota diu que quan arribi, obri la porta de davant, la de l’acompanyant, i m’hi assegui. El somni es trasl.lada a l’hora i el lloc indicat, on efectivament, hi ha un cotxe de luxe de color blau. Segueixo les instruccions i m’assec al costat del conductor. El conductor bloqueja les portes amb un clic. Hi ha una tercera persona al darrera però no tinc temps de girar-me per veure-la. El conductor m’empenta amb tot el seu cos contra mi, m’hi torno, però és evident que és més fort que jo i m’empeny pacientment amb tota la seva massa contra la porta, m’està aixafant cada cop més contra la paret de la porta, se m’està  clavant un mànec al costat de les costelles. De cop sento des de darrera una  punxada  fina més penetrant, la d’una agulla que duu verí. Giro el cap: és l’arquitecte. Massa tard, estic mort. Em desperto.

SOMNI DEL 30 AL 31 D’AGOST

Condueixo el nostre cotxe. Anem tota la família. Tornem cap a casa. Estem travessant Itàlia per carreteres de muntanya. Es succeeixen els cartells indicadors dels consecutius “tornantes” (voltes de paella en català) que hem de superar. En el tauler del cotxe hi ha un nou indicador. L’indicador indica els errors comesos durant la conducció. L’agulla s’apropa massa a la franja vermella del rellotge. La meva dona m’ho fa veure. És massa tard, l’agulla sobrepassa el límit permès i s’endinsa plenament en el roig. El cotxe es para sol en un sobre ample de la vorera. Intento engegar de nou el motor. Quan ho aconsegueixo tornem a ser on hem començat, abans dels “tornantes”. No hem avançat gens. Aquest bucle se’m repeteix més d’una vegada. Més tard m’adono que encara que lentament avancem: cada cop que tornem endarrere ho fem una mica més a prop. Em tranquil·litzo i penso que ja arribarem.

SOMNI DE LA NIT DEL 27 AL 28 DE MARÇ de 2014

Estic renyant el meu fill gran. Estem a la seva habitació. Estem de peu mirant-nos cara a cara. Com que ja quasi em passa es miren tots quatre ulls enrabiats. La discussió va pujant de to. De cop... em veig a terra, arronsat en posició fetal i començo a donar voltes sobre mi mateix, cada cop més ràpid, accelerant-me. Em sento líquid. Giro frenèticament com l’aigua quan s’escapa pel forat de la banyera.  En mig de la rotació em faig conscient de que m’ha matat i, instintivament, necessito tenir la meva dona amb mi. Començo a cridar desesperadament el seu nom. Cada cop més fort. Ho visc molt malament. És una situació absolutament absorbidora,... no em puc escapar i ningú em sent.... em desperta la meva dona, dient-me que què em passa, que estic somiant, que em tranquil·litzi,... despertar-me m’allibera... només són la una de la matinada. Em costa tornar a dormir-me. *************** P.D.: Dos dies abans, quan vaig arribar a casa de la feina, vaig anar amb el meu fill a prendre alguna cosa per xerrar de com encarar el seu futur i d’algunes decisions i situacions que havia pres i que no el feien sentir segur. La conversa va ser molt interessant. Em vaig sentir feliç conversant amb ell cara a cara, descobrint valors que el dia a dia massa sovint t’amaga. Gràcies fill.

SOMNI DEL 18 AL 19 DE GENER DE 2014

Ens han convidat en un sopar de gala a Vilafranca del Penedès. La meva dona va molt elegant. Altres convidats ja han arribat, però molt pocs. Els que ja hi són, tenen una edat avançada que jo no esperava. Hi ha gent important com el senyor notari. Les dones van molt ben posades, guapes però massa velles. Però el temps va passant i els convidats no acaben d’arribar, i per tant el sopar no pot començar. Se’m fa llarg esperar. La gent passeja per sales molt rococó. Seguim esperant l’arribada de convidats que no arriben. Em sorprèn veure a tothom tant tranquil. Fa hores que esperem i jo estic histèric. Fart, marxo. Marxo amb uns amics a fer una copa en un bar. Al bar desentono: vaig vestit massa elegant. L’ambient està molt animat i la cambrera, que va molt lleugera de roba, està molt bona. Una copa porta a l’altre i cada cop estem més contents. La cambrera s’apropa a la nostra taula i es posa a parlar. M’esvero quan em pregunta el meu nom, i quan vaig a contestar-li em trobo penjat d’una cornisa dalt de la Torre de Collserola. Sóc la poma de Newton a punt de caure de l’arbre. Porto al canell un rellotge molt modern que m’he comprat, dedueixo que si passo el rellotge per un sensor que hi ha al lateral d’un pilar estructural de la torre se m’ajustarà la velocitat de cada segon,...ho he d’intentar per aconseguir reduir el pas del temps per mantenir-me viu, però estic caient.... em desperto, son un quart de sis. Transcric en un paper el somni i torno al llit.

SOMNI DEL 22 AL 23 D’OCTUBRE DE 2013

La meva dona i jo hem d’anar cap a Aragó. Hi anem amb l’autocar de línia que surt des de Barcelona. No ser què hi anem a fer. Quan ja portem una estona de viatge l’autocar surt de l’autopista per aturar-se a una àrea de servei, però enlloc de parar, el conductor entra amb l’autocar cap a dins l’edifici de serveis, introduint-se pels passadissos cap als lavabos, el conductor un cop dins el wàter d’homes, atura l’autocar davant un urinari, obra la porta, i sense baixar de l’autocar, fa la pixadeta. Quan tornem a córrer per l’autopista li dic que la pròxima vegada aturi el vehicle que així podrem estirar les cames i pixar tots. Més tard el conductor torna a parar en una àrea de servei, i com l’altre vegada fot l’autocar cap a dins el lavabos, però just quan ha de passar per la porta del wc d’homes, l’autocar ha de girar i queda encallat entre el marc de la porta i les parets del passadís. No puc estar-me de dir-li que jo ja li havia dit. La meva dona i jo baixem de l’autocar i sortim a fora a estirar les cames i a prendre un cafè. Hi ha un grup d’adolescents d’una escola que van de viatge de final de curs asseguts en unes taules de pic-nic mirant l’autocar encallat. Se’n foten de la situació. Finalment (no ser com?) el conductor aconsegueix alliberar l’autocar, llavors ens pita amb el clàxon, fent un gest indicant-nos de que pugem. Ens acomiadem entre rialles dels estudiants i prosseguim el nostre camí. Em desperto però no miro l’hora.

SOMNI DEL 21 AL 22 DE JUNY DE 2013

Collons quin “susto”!!!! Només he estat capaç de retenir una part  final del somni quan m’he despertat molt alterat a la 1h i 41’ de la matinada. El somni passava tot  just acabada La Guerra Civil Espanyola. L’escenari era a la planta baixa d’una masia, aquella planta inferior dedicada a l’explotació ramadera i agrícola, amb una premsa de vi, un forn de pa i espais amb abeuradors per a donar protecció al bestiar. Estàvem en una cavalleria on hi havia aparcat un cotxe dos cavalls de color marró-beige força atrotinat. Jo estava amb un fill meu (que no he identificat) i discutia amb un altre home. No he pogut recordar perquè ens barallàvem. El cert és que a mesura que la tensió anava augmentant, el meu fill, se m’anava allunyant del meu costat lentament, jo mirava l’home i de reüll el meu fill, com dient-li marxa però no em deixis sol,...quan de cop, mentre estava pendent del meu fill que s’allunyava fent passes enrrere, m’he girat cap a l’home just en el moment en que he sentit una gran punxada al costat esquerre del meu pit, sota l’última costella,....però ha resultat que el dolor ha estat real i no somniat, m’he despertat cridant, he  despertat a la meva companya que dormia al meu costat amb el crit, i no he pogut evitar posar-me la mà al pit, i dir-li quin mal....el cor! El mal ha estat com una pessigada molt forta o com una petita rampa rabiosa que ràpidament ha afluixat. M’he tranquil·litzat. He fet un pipi i he tornat al llit. Llavors tenia el mateix dolor que es té després d’haver patit una rampa en un muscle. No podia adormir-me. He fet l’esforç de retornar al somni per intentar reconstruir-lo. Llavors he entès que aquell home m’havia clavat una punyalada. Quan estic transcrivint el somni, ¾ d’onze del dia 22, encara tinc un petit dolor somort sota la costella esquerra. He consultat si el dolor podria correspondre a un atac de cor, i no coincideix cap símptoma dels descrits amb el que he viscut,... de totes formes estaré alerta,...mai havia arribat tant lluny en un somni. No ser si  he somniat els fets d’una vida passada de la meva ànima o bé he somniat el meu propi assassinat. ***** P.D.: Avui tenia previst publicar un article sobre la Berruga, però l’emergència nocturna viscuda ha passat per davant.

SOMNI DEL 19 AL 20 D’ABRIL DE 2013

El meu fill gran juga un partit de futbol i la resta de la família l’hem anat a veure. Quan el partit acaba anem a buscar el cotxe per tornar cap a casa. Les quatre rodes estan molt desinflades. Aprofito que passa el cotxe d’un altre pare d’un jugador del nostre l’equip perquè m’arrossegui fins a una benzinera. A la benzinera apareix la meva dona que en teoria s’havia quedat amb els nens on hi havia abans el cotxe aparcat. Em pregunta que com ens ho farem ara per anar a la boda. No li faig cas i amb l’altre pare ens mirem les rodes del cotxe: estan absolutament rebentades, de fet sembla com si haguessin esclatat per una sobrepressió, el pneumàtic està obert i esberlat. Entro a l’establiment de la benzinera on hi trobo el meu cosí (aquell que és pastisser i que alguna altre vegada ja m’ha aparegut en somnis). Li explico el què m’ha passat. Li explico que el congelador de casa s’ha espatllat, que el tinc ple de carn i que ara se’m farà malbé. Ell somriu. Deixa el que està fent a l’obrador de la pastisseria i marxem tots dos cap a casa a buscar la carn. Tornem a la pastisseria portant la carn congelada en unes bosses i el meu cosí es posa a fer carn amb suc amb l’ajuda de la meva cosina. Mentrestant la meva dona està preocupada perquè ja arribem tard a la boda. Jo en canvi estic tranquil, perquè la carn no s'ha fet malbé. La següent imatge que m’apareix en el somni és la de tota la família ben vestida cel.lebrant el casament. El segon plat del dinar és la carn amb suc del meu congelador cuinada pel meu cosí. Ell torna a somriure i em diu que fins hi tot encara hi ha guanyat alguns calerons amb la carn. Em desperto, són les cinc del matí.

“NOCHES DE TALENTO”

Quan era petit vivia apassionadament un somni recorrent que  sempre acabava quan apareixia la bruixa amb una piruleta emmetzinada que em volia fer llepar, moment, en que jo em despertava agitat. Després, durant molts anys no he estat conscient de somniar: no somniava. Però fa dos anys que visc més de nit que de dia. Primer somniava de tant en tant, i de fet he transcrit alguns dels meus somnis en aquest bloc, aquells que he pogut fixar quan m’he despertat, sempre molt  motivat per aquesta il.lògica lògica nocturna. Però tot aquest món fantàstic sota les meves parpelles ha anat “in crescendo” d’una forma exponencial. Cada nit, el meu ritme de vida entre els llençols és trepidant (....i no parlo de sexe!). Fins a quatre o cinc somnis diferents encadenats. Somnio incansablement fins quedar rebentat. Ja no puc transcriure els meus somnis, són inabastables, n’hauria de fer una tria, i no tinc temps. Preocupat, i cansat de no dormir tranquil, he anat al metge. No t’amoïnis, és la teva vàlvula d’escapament, m’ha dit, l’alliberació de la teva consciència, deixa que flueixi la teva ment damunt del coixí, es bo que les tensions del dia tinguin una sortida, encara que sigui de nit. Conclusió: si els pets són el crit d’alliberació de la merda oprimida, els somnis són l’alliberació de la consciència aterrida. I així estem: gaudint d’aquestes “noches de talento”.

SOMNI DE LA NIT DEL 7 AL 8 DE DESSEMBRE

Estic amb una amics, que no identifico, de viatge. Hem anat en unes illes al mig de l'oceà índic. Hi ha illes per tot arreu. De fet estan molt pròximes entre elles i durant el somni ens movem en barca d’una a l’altra lliurement. Estem aquí perquè és on aquest cap de setmana  es celebra el campionat de Fórmula 1. La nit abans dels entrenaments anem de festa. Estem tots els amics asseguts en uns sofàs d’una discoteca molt “cool”. Hi ha moltes dones atractives. Mentre parlo amb els companys, els ulls no poden evitar marxar a perseguir formes sinuoses. Un dels amics és pilot de carreres. Moltes noies vénen on som per demanar-li un autògraf. Ell signa tranquil·lament. Diu que té molta esperança en els entrenaments de demà. Jo no entenc com pot estar tranquil amb tanta "tia bona" al seu voltant. La següent imatge que tinc és de l’endemà. Ens hem aixecat d’hora. Pels entrenaments, cada pilot corre amb un cotxe de sèrie però de luxe que la seva escuderia escolleix per tal de publicitar les grans marques. El meu amic porta un ferraria esportiu. Comença la cursa, és molt important posicionar-me bé per poder sortir en una bona posició a la cursa oficial de l’endemà. Per tant els pilots arrisquen. El nostre amic va molt esverat, tots pensem que està arriscant massa quan el cotxe que va davant del seu, un escarabat, per evitar que l’avanci, el talla en sec, barrant-li el pas, de forma que, el nostre amic es veu obligat a fer un cop de volant a l'esquerra. Moments després, degut a la maniobra que ha fet, s’encasta contra un mercedes vell que estava aparcat al voral. El ferrari queda absolutament empotrat al cul del mercedes. Em poso les mans al cap: és inadmissible que l’organització de la cursa permeti que la gent estacioni el seu cotxe als vorals del circuit. Penso que el meu amic havia arriscat massa donades les condicions de la carrera, i lamento que hagi perdut aquesta oportunitat. Dubto si desplaçar-me fins al lloc de l’accident per donar-li el meu últim adéu, però penso que no cal, que tal com ha quedat el ferrari enculant el mercedes, a hores d’ara, el que ha de quedar del meu amic és una massa de carn i ferralla. Em desperto, són les vuit menys deu. Què bèstia!

SOMNI DE LA NIT DEL 4 AL 5 DE DESSEMBRE

Estic visitant una escola d’excel·lència en la formació en la direcció d’empreses, tipus ESADE o IESE. El Degà de l’escola m’acompanya mostrant-me les instal·lacions. Baixem a la planta baixa de l’edifici. Davant de la porta de l’ascensor que ens ha baixat,  hi ha una porta de doble fulla  tipus antipànic. Em dirigeixo convençut que allà hi ha el que busco. Obro la porta de cop sota la mirada entre sorpresa i molesta del Degà. Però sóc jo qui queda realment sorprès. El que veig és una gran aula, amb les taules pròpies d’un laboratori i amb el sostre molt alt, sembla un auditori o un teatre. L’aula està plena de gent de molts orígens, asiàtics, hindús, àrabs,…tots estrangers. El degà saluda i demana disculpes per la intromissió parlant en un perfecte anglès, explica qui som i a continuació m’ensenya unes estructures que hi ha al fons de la sala. És una estructura desordenada de color marró i d’una alçada d’uns 15 m. Està feta amb panells d’aparença molt lleugera. M’explica que és un equip de gent seleccionada a nivell internacional per desenvolupar un nou material ultra lleuger i autoportant que revolucionarà la construcció en un futur molt pròxim. Llavors em fan una demostració. De dos tubs d’assaig diferents n’extreuen amb l’ajuda de pipetes una gota de cadascun. Quan posen les dues gotes en contacte, els laborants s’aparten, i amb pocs segons es produeix una reacció que fa que les gotes es solidifiquen i agafin l’aspecte d’una plastilina marró, la reacció segueix, i la plastilina comenta a créixer ràpidament fins a esdevenir un plafó, com els que constitueixen l’estructura que hi ha al fons de la sala. De dues gotes han aconseguit 6 m2 en forma de rectangle perfecta estructural i autoportant. El factor multiplicador és brutal. Allò és espectacular. M’expliquen que els hi falta desenvolupar les unions entre les estructures i desenvolupar formes diferents. Corprès decideixo prendre públicament la paraula. Començo a parlar amb un anglès taranci, pateixo per dir les quatre frases que vull dir, fins a l’extrem en què el Degà surt a la meva ajuda. Explico que quan he obert la porta de la sala bruscament, estava convençut de que trobaria un taller tèxtil il·legal ple de mà d’obra oriental explotada. Però el meu error ha estat apoteòsic, per tant, els hi demano disculpes i em retiro humilment desitjant que el seu projecte esdevingui un èxit absolut. Giro cua acompanyat del Degà.  Sento molta vergonya, penso que el futur dels Europeus està en entredit, penso qui collons sóc jo que ni tan sols els hi sóc capaç de parlar amb un anglès mínimament correcte. Em desperto. Són tres quarts de sis.

SOMNI DEL 26 AL 27 DE NOVEMBRE DE 2012

Amb la meva dona ens hem apuntat a fer una excursió a Montserrat. En tenim moltes  ganes. Tot està molt ben organitzat i de fet assistim a una reunió preparatòria feta pels organitzadors de la trobada. Resulta que l’excursió realment és una ascensió als cims de Montserrat però feta per l'interior de l’estructura metàl.lica de grans torres elèctriques que ens permetran arribar fins a dalt. Ens ensenyen fotos dels entremats metàl.lics i ens diuen que ens hem de preparar molt bé físicament, perquè no serà fàcil. Seguidament em trobo fent un massatge a l’esquena de la meva dona mentre li miro el seu fantàstic cul. Em desperto pensant que era una magnífica preparació física per a una fantàstica excursió.