CONSOL CELESTE

Em cal rebre dosis regulars de romanticisme en forma de consol celeste. (Simosa, tarda de la revetlla de Sant Joan- 2014).

ON EL CEL TROBA EL MAR

Hi ha dies que m’aixeco cansat de sentir-me tancat, i llavors m’entretinc investigant els límits que ningú m’ha dibuixat, i ressegueixo amb la mà nua la superfície freda que edifica aquesta estança que avui m’estanca. Se’m rebota, dins  la meva ment, la bola de  la  revolta... però no puc, no m’atreveixo... i vagarejo, i m’aturo, i resto cansat, pres sense  esperança. Però tossuda la consciència no calla, i no para de bramar, i ja no puc deixar de pensar, i em cremo fins fer-me res. I a fora bufa el vent, i el fum llisca amunt, i segrestat per venturi fuig escolant-se pel forat que fins ara no havia estat vist... just en aquell precís moment... on el cel troba el mar.

LENTAMENT

M'omple el desig de deaparèixer...lentament i m’adono que els meus desconeixen la meva atenta presència... lentament, i escolto unes veïnes rialles ofensives, tan pesades, que soles es fonen...  lentament. Buido pel forat, el meu cap esberlat, fins oblidar l’ordenada obstinació... lentament, i esdevinc petit per no ser-hi, sense deixar de ser, l’observador que observa... lentament, només per obtenir-me, eternament, per dins, ple, dens i sempre present... ben lentament.

GENT GENIAL nº 2

Sota el títol de GENT GENIAL vaig publicar, el dia 8 de gener d’aquest any, un cant a l’art al barri de Sants de Barcelona. Avui, em torno a treure el barret davant la gent genial que és capaç d'arrencar-nos un somriure que ens permet oblidar, encara que només sigui per uns pocs segons, tanta gent gris com tenim davant del país. Lògicament desitjo que  esdevingui un element escultòric transgressor i omnipresent al barri, un homenatge a la imaginació . Estaré amatent, confiant en que, aquest cop sí, la GENT GENIAL aconsegueixi extreure un mínim de sensibilitat a la gent gris.

GENT GENIAL

Quan la vaig veure lligada a l’aparca bicicletes no vaig poder evitar fer-ne una foto. Vaig pensar que encara hi ha gent genial en aquest món. El detall del cadenat vermell denotava el gust per la feina ben feta. Lògicament vaig pensar que fàcilment esdevindria un element escultòric transgressor i omnipresent al barri, un homenatge a la volta ciclista a Catalunya en època de retallades. Però l’altre dia ja no hi era. No vaig poder evitar pensar que el meu Ajuntament no hi entén  en art modern.

ESTUDI DE DISTÀNCIA 2013

un recipient , un llibre i una safata, un arbre,  la mare i el pare, el fill i la llum!

PAISATGE URBÀ D’ESTIU

Ara que ja ha arribat l’estiu m’agrada un paisatge urbà que provoca olor de dona estimada.  Fixar-me en el teixit suau arrapat que abriga  sense pes el teu cos. Sentir meu el malabarisme de l’equilibri dubitatiu del teu caminar com un plaer dolorós, només perquè em fascinen els talons alts que et pugen el cul i et tensen els bessons. Obsessionat m’entesto en aguantar-te la meva mirada mentre busco el consol de la joventut que ja no tinc. Llavors somrius sense paraules, realçant exasperadament els meus ànims, però la ironia del soroll de les quatre petites rodes sobre l’asfalt  capten un immens futur que els teus ulls negres  construeixen  a recer del gust del tors nu d’un jove adolescent.

MY LOVE FOR MY TEENS

M’estiro dens dins del nostre llit, i abraço el dolor de les meves cames entre la frescor fràgil d’uns llençols blancs. Pateixo de nocturn cansament crònic, i escolto, de lluny, el teu riure solidari. Avui, recordo quan vàrem començar el llibre, cada dia per la pàgina quinze, tu,...disfressada de bruixa sempre present, i jo,...jo et donava les galetes del príncep valent. Ara, al marge superior dret de la pàgina, tots dos hi hem escrit un tres, i les lletres escrites dibuixen el que tu i jo hem après: sabem que els mascles treuen el cap a la tardor i que la femella canta quan arriba la calor. Cansat m’adormo pel rebentat ritme diari. La son és el presagi feliç d’un silent silenci. Sento un my love for my teens into the misty i acorralo un dig you well before you are thirsty, i assumeixo, serè, el risc d’un cruel què hi feu aquí? quan fórem tu i jo els qui els vàrem parir.

MELANCOLIA ETÍLICA

EM FAIG VELL, PERÒ AL TEU COSTAT

Afirma que faig olor a senyor gran (ja ho ha dit !) i el  bast vent brama el present que passa. Moc accelerats els minuts del cd cap a l’infinit i l’udol arquejat, m’espatega dins del cap. Ara s’alça incansable el músic ingràvid ja t’ho deia abans que el després es fa ara. Immobilitzat somiquejo arronsat près de pànic, i m’espolso engrunes d’inventada mentida. I si no em trobes, no m’entenc sempre buit. I si rebentat em perdo, m’estrenys forta la mà. Que les làpides que jeuen maten el temps embogit i els estels immensos ens encerclen cel enllà.

ERÒTICA MELANCOLIA

L’aigua t’enblanqueix la cara, (o pot ser la bombeta de l’espill). alt  el múscul sense aturada, roig de llavi ,...somriure d’un fill. Baixen cargolats cabells que et pentines fins a tocar colors de mugró, i dels pits a  les fines sines ets dama meva, del teu trobador.

BUSCADA SOLITUD A SIMOSA

Dels vells núvols ventrelluts han caigut petacs i em falta saber quan hi sóc qui revesteix aquest cel de l’estuc que gravita les gotes sobre les fines fulles dels pins? Miro l’argelaga dislèxica sobre el prat i et trobo a faltar quan falto. Qui t’arrencarà aquest tel de lletania que entapissa  les hores, dels segles ocorreguts murs endins?             No ser plorar amb el pas de cap llarg viarany i em solco sòl i a fons: qui inventa pèlacs de mel, de pluja d’escorces roges i rasposes per l’invisible tancat dels camins? Remugo de la por que el marge forceja i opto per la teràpia de xoc. Qui m’ordena el gèlid gel del desordre imprescindible d’engrunes dins el refotut rebot del bosc de pins? La finestra closa s’enfosqueix cap al tard  I acluco els ulls mentre em cloc. Qui m’estimarà  a pèl fent exercicis espirituals a les fosques quan mut mossego el pa d’àzim?

HIVERN AMB TU

Vènia té el sol per allitar-se si el vell núvol ventrellut tragina l’oratge colpidor d’una anhelada nit.   Perquè el plugim al repixar-se no veurà en mi cap ensurt, car hauré trobat un amor recer en el teu pit. Per l’hivern veda’t d’enretirar-se mentre el foll fred golut em doni llicència de trobador als llençols del teu llit.

TANGO

( Dedicada a l’Ewald,..que estic segur que sap apreciar la poesia.) T’he vestit roja i amb talons en un espai de colors de tango, i m’he donat cercles blancs de cos, de la dona que m’estimo. Llueixes orgullosa els vuits del  perímetre dels teus pits -perquè el ball ho requereix- o punteges tímids quadrats que  en la torsió del ventre et fan goluda i xopa la gropa. T’he pres cabells despentinats per fer suau un temps de llit, i quan t’obligo  al  frec  arrapat... les cames...descreues descarada.

CANDANCHU

Sé que visc el turbant del temps i avui, m’és dibuixat un vent que ofega l’herba al jaç del sòl. És el maleit cavall d’aire qui en el parèntesi dels estels m’arrosega un gir cap a la mort. I m’ho deia el pròleg àrid d’idees sobre l’absurda pau armada i la disciplina sorda de l’esclau. Rabiós però pacient, espero fí al cap del cant de dotze llunes.

HOMENATGE PERSONAL A TOTS ELS QUI HAN FET POSSIBLE EL MOVIMENT CATALUNYA DECIDEIX

INDEPENDÈNCIA La cruïlla abastable s’allunya mentre la suor atrau la pols i l’aspror de les hores de plom embriaguen l’insonmi de verí, de conformitat amb l’àrida “España”. Un brau tendre camina foll arpiejant un ritme lent de por, allisant els solcs del camí sota l’urpa d’un verd imperial. L’erràtica sembra a mà desvetlla l’ on l’urpa armada trepitja la llosa de fems. Tinc un bosc groc  d’aigua de  faig i una ciutat gran - feta - de pedra.

TEMPS D'ENYOR

Dos falciots han fet el niu sota l'embigat de casa. Deixen llucar diüturn estiu de fetillera absència en el temps. Avinentesa de dolls de il·lusions  encalço les dues ombres: dibuixen damunt meu tirabuixons  que em tenen pres en setge singular.