BONA PRÀCTICA NÚM.10: NO SOPAR

La doctora em va dir si em veuria capaç d’un dia a la setmana no sopar, i li vaig contestar que sí. Doncs fes-ho!. I dos dies? Crec que sí. I tres?... fotut, crec que no, que vaig cansat, que arribo a casa tard de la jornada de treball i que sovint, la gana se’m menja per dins. Bé, fes fins allà on puguis, però penso que t’aniria bé no sopar, i l’endemà al matí, just aixecar-te, seria bo que dediquessis quinze minuts a fer exercicis intensos com saltar a corda, fer flexions, abdominals,... i ho estic fent, i la setmana passada vaig aconseguir arribar als tres dies consecutius sense sopar, i encara estic viu!. Però el més difícil és estar-se a taula, assegut amb tots, mentre ells van menjant. Com diu aquell: “poco a poco”.

BONES PRÀCTIQUES 9: VACANCES

Premi per qui em digui el nom de l'illa La primera entrada fou el 29 de març de 2011. Des de llavors les estadístiques dels senyors de google em diuen que Enyorant Reginald Perrin ha tingut 10.845 visualitzacions. Com a curiositat us informaré que l’entrada més visualitzada (128 cops) ha estat “El salí de Cambrils” publicada el 9 de setembre de 2011, la segona (105 cops) “Flamenco” publicada el 5 d’octubre de 2012, i la tercera (86 cops)“Somni de la nit del 16 al 17 de juny de 2011” publicada el 18 de juny de 2011. Arribats aquí, he decidit que aquest estiu faré vacances, així, doncs, fins setembre. Apa-li!

BONES PRÀCTIQUES 8: SAQUET PELS ULLS

La mirada és una experiència fonamental de la comunicació. Deia Sartre que quan notem la mirada dels qui ens mira, sentim que estem davant d’un altre subjecte, d’una altra consciència, de la presència de l’altre. La mirada que ens mira ens fa sentir. La mirada és per definició profunda i atenta, i sol ser relativament breu. En canvi mirar és diferent. Miro sense ser percebut. No hi ha cap comunicació ni tampoc cap esforç. Miro sense atenció. Però la modernitat ha comportat certs hàbits que ens obliguen a mirar atentament d’una forma dilatada en el temps. Per exemple quan anem al cinema , quan som davant la televisió, treballem a l'ordinador o quan conduïm massa estona. Uns ulls fets a l’antiga com els meus no estan preparats per aquesta vida moderna. Haver de mirar atentament una estona llarga em fatiga els ulls. No m’agraden les pel·lícules perquè acabo amb els ulls cansats i irritats, vermells com un tomàquet, i el malestar fa que pocs cops em compensi la història que m’han explicat. I la bona pràctica 8 és ideal pel descans dels ulls. Vaig fer-me fer per les mares un sac de tela de cotó i el vaig omplir d’arròs i d’espígol. Quan m’estiro al llit abans de dormir, agafo el saquet, i me’l poso damunt dels ulls. El pes dels grans d’arròs fan que el saquet s’adapti a les cavitats oculars i exerceixi una lleu pressió sobre els ulls que esdevé plenament relaxant. El massatge em tonifica els ulls. L’ endemà... la meva mirada torna a ser d'allò més interessant!

BONES PRÀCTIQUES 7: TOT PER LA PRÒSTATA

Cada matí quan m’aixeco el primer que faig és el clàssic pipí. Tot seguit em vesteixo d’anar per casa i vaig a buscar el pa. Quan de tornada entro a la cuina de casa, deixo la bossa del pa damunt el marbre, i obro l’armari per treure el meu pot de pipes de carbassa pelades, el meu pot de germen de blat i el meu pot de llevat de cervesa. Els obro i ingereixo un grapat de pipes, una cullereta de postra de germen de blat i una altra de llevat de cervesa. Per aquest ordre, perquè el germen és el que menys m’agrada, i quedant al mig, el seu gust és menys incident. Després bec un got d’aigua. Qui em va donar el consell fou qui em fa de metge. En un control li vaig manifestar que portava una temporada que em trobava una mica més cansat. Inspeccionant-me em va trobar la vesícula una mica inflamada, em va preguntar l’edat i va sentenciar: t’has de cuidar la pròstata. Des d’avui fins que et moris estaràs sentenciat a menjar els tres aliments miraculosos ja esmentats. Les pipes són riques amb cucurbitita i àcid cucúrbic, antiinflamatoris i ideals per a les afeccions de la pròstata, el germen de blat té una gran riquesa nutricional, antioxidant, ric amb vitamines B i E, àcids grassos essencials i minerals (Potassi per la regulació sanguínia, Calci i Magnesi pel sistema nerviós, per la musculatura i per la massa òsea,...)  i el llevat de cervesa conté moltes vitamines del grup B, aminoàcids essencials, controla el colesterol i el sucre de la sang,...i així, com ja veieu, un sense fi de propietats que no puc deixar de compartir amb qui em vulgui llegir. Si va bé o no, no us ho puc dir, segueixo anant fent, i només com a crítica constructiva, dir que seria bo, que els llevats de cervesa, aprenguessin a conservar part de l’alcohol que fabriquen,...així, començaria el matí una mica més entonat.

BONES PRÀCTIQUES 6: CAP AL NORD!

Després d’una llarga temporada amb hiperactivitat nocturna els meus somnis s’han tranquil.litzat. No dic que no segueixi somniant, dic que, he aconseguit dormir més calmat, sense que els somnis encadenats em despertin angoixat vàries vegades cada nit. Per no donar cap informació falsa, us dic que el meu "stress" laboral segueix malauradament amb un grau d’intensitat similar, i també us vull dir que no em prenc cap medicament sedant per poder dormir bé. L’únic canvi, no absent de certa polèmica amb la meva dona, ha estat canviar l’estètica de la meva habitació . He reubicat una tauleta de nit i he girat 90 º el capçal del llit. Abans dormia: cap a l’oest i peus a l’est, i ara dormo: cap al nord i peus al sud.

BONES PRÀCTIQUES 5: PUJAR ESCALES

Odio que l’Administració s’entesti a fer de pares  perfectes i ens adoctrini dient-nos què està bé i que no es pot fer pel bé de la nostra salut. Però no hi ha manera: els polítics ho fan de capellans o es barallen entre ells. Ara, l’Ajuntament de Barcelona ha tret una campanya  on em diu: “Fes salut, puja per les escales.” Diu que pujant escales cremo 9 vegades més calories que en repòs, que redueixo les incidències cardiovasculars, que enforteixo els ossos i la musculatura i que fins hi tot m’ajuda a reduir el colesterol. No ho poso en dubte però no són els polítics els qui m’ho han d’explicar, que ells, ja tenen prou feina, la seva, si és que la volen fer bé. Quan vivia a casa els pares odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta, no pel fet en sí d’anar a cal botiguer, sino perquè, com que encara no tenia l’edat legal per pujar amb l’ascensor, m’havia de "xupar" un darrera l’altre els esglaons que em menaven fins el tercer pis on vivia. Quan vaig tenir l’edat legal per pujar sol amb l’ascensor odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta perquè em tocava els collons no poder fer la meva i haver d’anar a cal botiguer. En aquella època tenia el ple convenciment que el veí del quart segona estava com un autèntic llum: podent anar amb ascensor s’entossudia a pujar cada dia per les escales en autèntica processó de Setmana Santa, pas a pas, sota un imaginària lletania  al compàs del ritme monòton d’uns timbals ficticis. Però ara fa més d’un any, des de juny de 2012 que, no ser quin  mecanisme intern meu fa fer un clic, i em vaig capficar en auto  minimitzar l’ús de l’ascensor, i per tant, des de llavors, quan vinc del carrer, sempre pujo caminant per les escales fins al segon pis on visc. Al principi els veïns quan em veien m’esperaven aguantant la porta de l’ascensor per si volia pujar amb ells. Ara, ja ho han après, el veí del segon està com un llum, puja en processó per les escales! Cada matí vaig a comprar el pa, és la primera ascensió del dia i sense cap dubte la més dura, perquè  la faig mig adormit amb unes cames de plom. Les altres ascensions diàries, per norma general, les porto més bé. Fa temps va sortir una iniciativa  per impulsar l’exercici físic a la parada de metro de Odenplan a Estocolm, on van reconvertir les escales per pujar i baixar, en unes tecles de piano, que lògicament feien la seva nota pertinent quan eren trepitjades. En aquest cas es va demostrar l’ increment de l’ús de l’escala de peu fins al 66% dels viatgers.... no crec que la campanya del nostre ajuntament tingui tant èxit.

BONA PRÀCTICA 4: CARAMEL DE CEBA

És un fet evident que el món està ple de virus terribles que han vingut a aquest món a infectar-nos amb faringitis malignes. Essent els virus depredadors insaciables com són, no dubten en escollir les presses  més dèbils, entre les quals, sense cap dubte, m’hi trobava jo. El coll havia esdevingut amb l’edat un dels elements més vulnerables del meu organisme. L’atac víric contra la meva persona reproduïa perfectament la mítica Batalla de Yavin, quan l’Aliança Rebel ataca el centre de comandament de l’Imperi Galàctic, just en el moment en que, in extremis, Luke Skywalker conduint la seva nau per una estreta canal de ferro, efectua, només guiat per la Força, un tret encertat que entra per l’estreta obertura de l’únic punt feble de l’Estrella de la Mort, moment en que aquesta explota descomunalment en només uns pocs segons, precisament just en l’instant en que una lleu percepció física de punxada interna a l’interior del meu coll, m’indica que he estat infectat irremediablement per un virus terrible. Ser capaç de tenir consciència d’aquesta percepció física de punxada interna és clau per respondre l’atac maligne a temps, si hom no visualitza l’atac, el pas del temps, irreparablement, jugarà a favor de l’agressió viral i hauràs de conviure amb una fotuda faringitis aguda. La Bona Pràctica consisteix en agafar immediatament a la percepció de la punxada (la primera punxada per insignificant que pugui ser) un tros de ceba crua i posar-te’l a la boca a manera de caramel (de ceba! – lògicament). El caramel ha de romandre hores i hores dins la cavitat bucal... de fet acostumo a dormir, tota la nit, amb un tros de ceba a la boca. Llepar la ceba desencadena un mecanisme pel qual el sistema inmunològic humà crea una camp magnètic invisible capaç de foragitar l’atac "galactico-viral".  Només hi ha un petit inconvenient... el camp magnètic protector té un petit efecte secundari (res és perfecte en aquest món!), ja que l’alè de ceba no acostuma a agradar als qui t’envolten.

BONA PRÀCTICA 3: PENETRACIÓ ANAL

El bipedisme és la posició erecta amb el pes del cos carregant sobre els dos peus. L’home és home, perquè, al final del miocè, va adoptar el bipedisme, per tant, després de tants anys, resulta evident pensar que qui ens va dissenyar, ho feu pensant en que viuríem drets. Del cap als peus ens uneix una recta que ens lliga a la terra i ens estira fins al cel. Però jo tossut de mena i obstinat,  fa anys que vaig de cul..., de cul de cadira en cadira, a l’oficina, al cotxe o al sofà de casa, en un perfecte angle de noranta graus. Aquesta lluita perseverant contra la recta i a favor de l’angle recta, finalment, em va passar factura en l’original forma d’uns incisius dolors d’esquena intermitents. Qui hagi patit mal d’esquena sabrà com d’emprenyador pot arribar a ser, i de com, et pot arribar a inutilitzar. Així donçs, durant uns anys, he gaudit de mal d’esquena. Però un bon dia vaig trobar la solució en forma de penetració anal, i  lògicament, aquell dia, la meva vida va canviar.  Com que no voldria que es mal interpretessin les meves paraules m’explicaré: la solució passa per posar-se una pilota de la mida d’un puny al cul.  Crec que encara m’he d’explicar millor: quan adoptem asseguts un angle recta entre la nostra columna vertebral i les cames, el pes del nostre tronc ja no carrega a les cames com amb el bipedisme (elemental, estimat Watson!), sinó que recau sobre  el còccix, que en aquesta postura es projecta cap avall i enrera, i acaba carregant la musculatura de l’esquena que és qui al final  ha d’aguantar a tracció el nostre pes; una pilota al cul, recolzant el còccix, com si fos una cunya, fa que l’esforç que ha de fer la musculatura sigui molt menor, i per tant, que la nostra esquena deixi de rondinar. Un cop feta l’explicació us faig saber que la penetració anal pura la deixaré per quan vulgui experimentar un dolor major.

QUAN EL DEIXEBLE SUPERA EL MESTRE (Annex al post BONA PRÀCTICA 2: ESNIFAR, del 24 de maig de 2013)

No hi ha felicitat major pel mestre... que saber que el deixeble ha esdevingut  el MESTRE del mestre. No hi ha felicitat major pel mestre... que saber que el netejador nassal, amb tecnologia alemanya, ha estat venut “per una jove farmacèutica”.

BONA PRÀCTICA 2: ESNIFAR

La genètica ha fet la seva feina i he tingut l’honor d’heredar unes fosses nassals massa eficaces. Són un filtre collonut: retenen la merda de l’aire tan bé que la seva producció de mocs és digne del “record guiness”. No obstant a vegades hi ha moments en la vida on tanta eficàcia molesta. Tenir el nas sempre ple de mocs és emprenyador, especialment quan la humitat relativa ambiental és baixa, perquè llavors, la conjunció entre la sequedat nasal i l’estretor dels conductes nasals taponats pels mocs, arriba a dificultar la mateixa respiració. Els otorinolaringòlegs que he consultat no m’han aportat cap solució, ni pomades ni hòsties, i tots han coincidit en que tampoc hi ha res a operar. Però el meu nas segueix ple de mocs. El meu pare, culpable directe aportant-me els seus gens a la meva persona, es fot cada matí, al llevar-se, en dejú, mig litre d’aigua,... però quan jo ho he provat no m’ha fet cap efecte,... bé si,...pixar tot el matí pels descosits. Fins que un bon dia vaig veure en un aparador una lota nasal. Vaig entrar i me la vaig comprar. Així, d’un estirabot. Un venedor prim i calb amb pinta de iogui, me’n va fer una demostració en "vivo y en directo": posant la trompa de la mateixa lota que després em va vendre, als orificis del seu fastigós nas. Vaig pensar que la cosa  no començava massa bé. Quan vaig arribar a casa la vaig rentar a consciència i ho vaig provar: una cullerada de sal per cada lota plena d’aigua. Vaig esnifar per les narius l'aigua salada. Vaig buidar la lota entre les meves dues fosses nasals. Es tracta d’introduir la trompa de la lota per un dels forats del nas, amb el cap lleugerament inclinat, per deixar que l’aigua amb sal inundi una fossa nassal per després marxar per l’altre forat. Un cop buidada, cal mocar-se ben fort per acabar de treure l’aigua que pugui haver quedat retinguda dins del nas. Ostres! Fou genial! Des d’aquell dia, i ja fa uns quants anys, cada matí, després de pixar a la tassa i afaitar-me damunt dels troncs, nu, em poso dins la dutxa i esnifo l'aigua amb sal. Crec que respiro una mica millor.

BONA PRÀCTICA 1: M’AFAITO DAMUNT DOS TRONCS

El meu cos em comença a passar factura. Allò tan tòpic de quan no és el genoll és l’estómac,...i que si naps o que si cols. Primer no en vaig fer cas,...esperant que tot fossin símptomes passatgers, però arriba un dia en que t’adones de que tots aquests mals han vingut per no marxar. Llavors penses que has de perdre pes, per allò d’alleugerir l’esforç que fan les articulacions i t’obligues a menjar més sa, fins al punt, que cada cop més, prefereixes més les verdures i les amanides que la pasta i les proteïnes,... però el teu pes no descendeix, senzillament roman, i el genoll segueix queixant-se. I el teu estómac tampoc sembla estar més content. A partir d’aquest moment assumeixes l’envelliment evident del teu organisme i defugint d’anar al metge, convençut de que aquest mal tampoc s’ho val, comences a escoltar aquelles collonades de remeis casolans als quals mai n’havies fet cas  i en canvi, sempre, havien estat objecte de les teves burles. Com que ja fa anys que passo dels quaranta el meu reguitzell de bones pràctiques casolanes comença a ser abundant i he decidit, unilateralment, fer-ne cinc cèntims en aquest bloc, per allò de que potser, a algú, li pot anar bé,...ja que els meus amics, també ja passen dels quaranta. Per tant a continuació us ofereixo la BONA PRÀCTICA Nº1: Durant molt anys, quan era jove, al matí, quan m’afaitava, escoltava en Federico Jiménez Losantos a la COPE. Era una manera eficaç de despertar-me actiu. Ara, tanta mala llet matinal no podria pair-la i segurament seria una mala pràctica fulminant per a la meva salut. Per tant he hagut de buscar una alternativa més saludable: m’afaito dret damunt dos troncs. Allò idealseria viure en una caseta de pescadors al peu d’una platja assolellada, despertar-se tranquil·lament i fer un passeig descalç per la sorra abans d’anar a treballar, per activar la meva circulació vital amb un fantàstic massatge als peus. Com que no visc en una caseta de pescadors, el massatge revitalitzant l’aconsegueixo mentre m’afaito dret damunt l’escorça rugosa de dos troncs d’alzina paral·lels. Us ho recomano fermament. No ser si realment serveix per a res, però us asseguro que el plaer que sento és immens, quan un cop afaitat baixo de damunt dels troncs, per recolzar, les  plantes adolorides dels meus peus, sobre la fresca rajola del terratzo.