SEGUIREM VIVINT

Eleccions. La ràdio no en calla des de les cinc. Parla quan encara no hi ha res a dir. Diuen, diuen, diuen... Tertulians nerviosos fan volar coloms suposant l’incert. Prou!. Em tanco dins la meva habitació. El cedé reprodueix “L’estro armonico” – 12 Concerti, Op.3 d’Antonio Vivaldi. Desconnecto. Obro “Seguirem vivint” de l’Elisabet Pedrosa per seguir plorant d’amor i agrair-li que l’hagi escrit.

ARTESANIA

Marit i muller seuen a taula. Ell està a punt de jubilar-se. Tota la vida ha fet la mateixa feina d’artesà que va aprendre del seu pare, i el seu pare del seu avi. Tota una tradició familiar. Ara hi ha uns joves emprenedors que li volen comprar el negoci. El nom de la seva família dona el nom al negoci. El nom fa la cosa. Garantia i prestigi. Els nois han d’arribar d’un moment a l’altre, volen que els hi expliqui els secrets de la feina. L’home els hi explica tot. Els hi explica que el seu avi va reorientar el negoci fins arribar a ser el què ara és. Que el seu pare i els seus tiets hi van treballar però que ara només dóna per ell i el seu cosí. Un dels nois s’acaba de llicenciar a Belles Arts, l’altre estudià a la Massana. Ell els hi explica que la feina que fan ell i els seu cosí no s’aprèn d’un dia per l’altre. Els hi explica que tant ell com el seu cosí van entrar d’aprenents. Que al taller cadascú té la seva feina. Que perquè les coses funcionin hi dediquen cada dia unes deu hores de treball, i que es concedeixen quinze dies de vacances, que mai n’han fet més.  Que ell no va ocupar la taula del seu pare fins que la tremolor de les mans l’obligà a deixar la feina. Que ell calcula que per poder fer bé aquesta feina com a mínim, i essent optimista, s’hauran de passar sis, set, vuit anys per aprendre-la. Els nois insisteixen en el seu interès. Ho veuen com una gran oportunitat. Ell es reafirma amb que l’èxit de la feina rau en els detalls, en les tonalitats, en les textures..., que ells aconsegueixen en excel·lència gràcies als anys de treball. Que ell és gran, que es vol jubilar i que té massa feina per poder dedicar-se a ensenyar. Els joves empenyen tossudament. Quan factures? Et volem fer una oferta econòmica. Ell els respon que més o menys, depèn de l’any, el meu cosí i jo, descomptats els “gastos”, ens repartim uns quatre milions de les antigues pessetes, i amb això vivim les dues famílies tot l’any. La conversa encara dura força estona. Ells aparentment interessats. Ell posant pals a les rodes. Finalment s’acomiaden cordialment. Els dos nois asseguts al cotxe que els ha portat fins allà es miren als ulls, no cal que es diguin res, estan desil·lusionats. Marit i muller tornen a seure a taula. Ella li posa un vas de vi i la mà a l’espatlla.  - Estigues tranquil·l... ho has fet molt bé, amb el què els hi has dit que guanyaves, estic segura que mai més no tornaran.

PARLANT CLAR (3a PART)

De fet som moltes les persones que admetem alguna forma de Déu, però que vivim aquesta experiència “per lliure”, al marge de qualsevol religió, especialment en desacord amb les seves institucions, amb els seus rituals i dogmes, perquè no ens són vàlides, perquè lluny de connectar-nos amb Déu, ens n’allunyen. Castillo afirma que Jesús mai va fundar cap església ni cap religió, de fet ell va fer fora del temple a Déu, va desplaçar el sentit de Déu que fins aleshores existia: no cal seguir cap conducta, no cal seguir cap religió, només cal tenir un comportament moral, de bondat cap als altres. Allò important no és la religió sinó la ètica. La missió que encomana no és religiosa (no s’ha de seguir uns dogmes, no cal divulgar cap doctrina) sinó humanitària: remeiar el sofriment humà, curar els malalts, ajudar els necessitats... la fe de Jesús no és creure amb un transcendent, la fe de Jesús són les ganes de tirar endavant, d’afrontar la realitat, esdevenint la manera de salvar-se a un mateix en aquesta vida, amb bondat, humilitat, amor i confiança. Per això diu que la fe ens salvarà. Però Jesús morí crucificat i, de nou, la religió es lligà al sacrifici per perviure en el seu poder. ******* Sr. Castillo ha estat molt interessant llegir el seu llibre. Aquesta història si que me la crec. Gràcies.

PARLANT CLAR (2a PART)

Déu apareix més tard, quan l’home comença a comprendre la naturalesa però no tota. Déu apareix perquè hi ha coses que se’ns escapen (i pot ser sempre se’ns escaparan!). Apareix com a ésser transcendent, que no el podem transcendir, que no el podem tenir, que ens depassa i que no és al nostre abast. I llavors hi ha qui creu que a través de la religió podem arribar a Déu, i la religió abraça el concepte de Déu amb la intenció d’establir aquells mecanismes que han de permetre als homes connectar-se amb el transcendent, amb Déu. Però com que Déu és inabastable, a tot allò a que l’home és capaç d’arribar és a la seva representació, representació construïda pels mateixos homes, i per tant,  fruit indestriable de la seva cultura. I les diferents cultures han creat diferents representacions i per tant també diferents religions (sovint contradictòries entre elles, tal com és l’home: contradictori). I a més a més, totes elles, seguint un mateix patró, per legitimar-se davant dels seus i dels altres, s’han atribuït un origen diví (revelades directament pel transcendents, i no a tothom, sinó davant d’uns pocs escollits)  i per això han estat indiscutibles, intocables i absolutes. No és difícil imaginar que aquestes religions han estat convenientment aprofitades pel sempre present interès terrenal, per a fiançar l’ordre i l’estabilitat, per aconseguir la submissió de la majoria a les autoritats (que sol coincidir amb aquells qui foren escollits per  rebre la revelació del transcendent), aconseguint així, al llarg dels segles un nivell raonable de pau social. Però si la religió fou abans que Déu, vol dir que l’home va practicar la religió sense Déu, i per tant és raonable pensar que Déu i religió no tenen perquè anar de bracet, i per tant, és perfectament possible Déu sense religió.

PARLANT CLAR (1a PART) (“La laicidad del evangelio” de José Mª Castillo)

Llegeixo “La laicidad del evangelio” de José Mª Castilllo, nascut a Granada l’any 1929, ex jesuïta i Doctor en Teoria Dogmàtica, i pot ser ha estat el primer cop que m’han parlat clar. L’he trobat tant interessant que em permeto la llicència d’intentar resumir-lo, i ho faré en tres parts, perquè els pocs que em llegeixen sempre m’han dit que curt és més fàcil. Començo. El llibre arranca definint la religió com la pràctica d’un conjunt de dogmes i rituals, i me la diferencia de l’ètica que n’és la conducta moral, el com ens comportem amb els altres. Després es pregunta que fou primer: la religió o Déu. I la resposta resulta evident. És un fet  que qualsevol vida és possible sobre la base de matar altres vides (vegetals, animals o humanes). L’home caçador, poruc de la mare naturalesa, perquè la desconeix i no la controla, quan mata la seva presa per poder menjar, davant la por per les possibles represàlies, demana perdó oferint el sacrifici, el ritual del perdó, establint així l’inici de la religió, ritual que repetirà cada cop que mati. Per tant la religió sempre apareix connectada al sacrifici, a les desgràcies, al patiment,...i guarda sempre una relació directa amb la violència; la religió està associada a actes que causen mort i sofriment, i neix molt abans que l’home es preguntés per Déu: “Déu és un producte tardà en la història de la religió” (Walter Burkert).

BARROC

Escolto per la ràdio un tros d’una entrevista a un tal Xavier Sabata, contratenor nascut a Avià. Mencionen a Antony and the Johnsons, perquè les dues veus, tenen un registre similar. Antony and the Johnsons és un grup que m’agrada molt. En Sabata els defineix com a un exemple actual del Barroc... i se’m desperten les dues orelles..., ho trobo encertadíssim... i tot seguit, sense por, l’entrevistador li demana que què entén ell per Barroc: Barroc és bellesa i alhora estranyesa. Barroc és una perla rara. Barroc és l’artifici afegit que amaga sota, allò més profund. Barroc és un cor trencat pintat de daurat. Barroc..., Barroc és Antony!. Si senyor!

DE REIS

“... i per això, vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent,...” deia el nou rei en el discurs de proclamació reial davant de les corts espanyoles. I a mi em va sonar igual que quan els meus fills em diuen: “... ara sí que em portaré bé, ja ho veuràs....” reconeixent que fins llavors no ho havien fet bé. I a continuació vaig pensar que el fiscal general de l’estat ja hauria d’haver obert les pertinents diligències contra l’ex-rei... amén. ******* Nota: Quatre dies més tard d'escriure aquesta reflexió l'ex-rei ja és aforat!

PERSONES

Era un tema pendent. Quan vaig viure tres anys a Lleida en un pis d’estudiants, vaig conèixer  un pare de família, amic del pare d’un dels companys de pis, que després d’haver-se separat, havia començat a beure, fins al punt que el desordre el va portar a viure al carrer. De tant en tant apareixia al pis de Lleida per menjar a casa del fill de l’amic, era un bon pobre home. Era un tema pendent llençar-me a parlar amb un sense sostre. Fa dos divendres vaig haver d’anar al registre mercantil per temes de feina. Quan tornava caminant a buscar el cotxe el vaig veure en una plaça pública del barri de La Bordeta. Eren quarts de nou del matí, s’estava assegut en un banc públic, amb una llauna d’estrella a la mà. Vestia correcte i net. Portava una gorra al cap i una barba cuidada. Vaig passar de llarg. Dissabte havia d’anar a comprar al mercat però com que no em quedaven diners a la cartera vaig haver d’anar al caixer a buscar-los. El banc té dos caixers en dues estances diferents. En una hi havia una cua molt llarga i a l’altra no hi havia ningú. Vaig pensar quina mandra haver de fer cua. Llavors vaig veure que dins hi havia l’home del divendres. Vaig decidir-me a entrar. Al mig del vestíbul, amb llaunes de cervesa havia fet “una performance artística”, me la vaig mirar mentre avançava cap al caixer. Vaig treure els diners i quan ja sortia me’l  mirar detingudament. S’estava assegut a terra llegint el  llibre “La ley de Murphy”. No vaig poder evitar pensar que el llibre que llegia era, sense cap dubte, i fins a ser punt, apropiat. Llavors em vaig deixar anar i dirigint-me a ell li vaig dir si em deixava fer una foto a “l’escultura”. Em va respondre amb un tan dolç com sorprenent: “por supuesto!”. Mentre feia la foto amb el meu mòbil es va aixecar de terra, i amb el llibre a la mà es va posar de peus al meu costat. Llavors va dir-me: “estoy seguro que en foto queda mucho mejor que al natural”. Vaig ensenyar-li la foto que havia fet i va assentir amb el cap tot dient un “ya te lo decía yo”.  Llavors li vaig preguntar quan temps feia que estava al carrer: “ocho años” i es va posar a xerrar molt educadament dient-me que feia vuit anys que estava al carrer, que necessitava guanyar diners per ajudar a la seva família que vivia en un pis que no podia pagar però que ell intentava anar-hi els caps de setmana que tenia diners perquè així podia dormir sense passar tant fred, i si portava diners sabia que era ben rebut a casa. Va repetir-me amb altres paraules aquesta història, amb alguna contradicció, amb certes incoherències però molt afablement. Necessitava parlar i ho vam fer durant mes de cinc minuts. No em va demanar diners però li vaig donar algunes monedes. Quan vaig sortir del banc una senyora, que feia cua a fora el carrer per entrar a l’altre caixer, em digué que no hi havia dret, que cada setmana estaven aquella gent allà i que la policia no hi feia res. No li vaig dir res.

MÀGIA

Espero un amic. M’estic a plaça Catalunya. A la vorera del famós centre comercial. Em quedat aquí ja fa una estona però ell encara no ha arribat. Vagarejo. Em sorprèn veure una colla de 8 o 9 “manteros” d’origen africà precisament aquí, al centre de Barcelona. Però ben pensat, la meva reflexió és estúpida: on millor per tenir-hi un “El Corte Inglés” en petit. És migdia, i no passeja gaire gent. No em fixo amb què venen, em fixo amb les seves cares. Cares joves amb ulls amatents. Se’ls veu a punt de..., disposats a entrar en acció, ràpids a collir, ràpids en l’acció. Em giro quan sento el meu nom. Estic content de veure’l. Comencem a caminar quan m’adono que ja no hi són. Màgia. Han desaparegut.

CASTILLO I BERGOGLIO

Assisteixo a una xerrada de José María Castillo ex-jesuita. M’agrada que un home gran em parli com parla de l’església catòlica. Afirma que si Jesús és important és perquè  va canviar la religió sagrada per la religió humana. Mentre que la religió sagrada es fonamenta en tres pilars: el dogma (el conjunt de creences que controlen la forma de pensar), la llei (el conjunt de normes que ens diu que es pot fer i que no, i que per tant controlen la forma d’actuar) i els rituals (les accions sagrades que ens justifiquen), en canvi, la religió humana es basa en l’ètica i demana que la nostra conducta sigui de bondat en relació a les altres persones. La religió sagrada ofereix la salvació en una altra vida al qui compleixi amb els seus mandats o la perdició total a qui no en faci cas. La religió humana ens salva en aquesta vida, ajudant-nos amb bondat, entre nosaltres. Afirma que aquest fou l’exemple que  Jesús va donar amb la seva vida, que Jesús mai va aixecar cap temple ni va construir cap església, senzillament, anava pels carrers ajudant els altres, fins el punt que, sovint, el que més ens dificulta, avui, la comprensió de Jesús és, precisament, la religió sagrada que fins ara ha practicat el Vaticà. Finalment conclou que hem estat condemnats a viure en la mala consciència veient tota la bondat que falta en aquest món, però que una nova esperança ens arribat, i parla obertament nou Papa, Jorge Mario Bergolio, i penso que tant de bo tingui raó. Quan marxo m'acomiado d’ell i li dic que em fa feliç veure com, un home que ha viscut 84 anys en aquest món, creu tant fermament  en un nou futur.

BARCELONA ETHNIC BAND

Diumenge a la tarda, després de dinar i recollir la cuina, em prenc un cafè i un vaset de limocello casolà que em faig jo mateix. Després m’estiro al llit. Sóc fàcil d’adormir-me. Desconnecto d’aquest món. Hi ha una dansa que em repica l’oïda. Una dansa compassada. Un ritme penetrant. La música que m’entra per les orelles em va despertant. Em sento descansat. Ara escolto. Què bé que sonen. La música és  la festa del so. No puc estar-me. M’aixeco del llit. Conec qui és el culpable. A la casa del costat hi viu un músic. M’agrada tenir un músic de veí. Crec que s’hi guanya la vida perquè fa de tot. Ara assaja tocant el piano acompanyant el cant d’una soprano aguda. Ara s’escampa pel veïnat un clarinet desordenat sobre una base de contrabaix. Avui però en són uns quants i deuen tocar des del patí: escolto un acordió, un baix, una flauta travessera, una veu, una caixa,...No em puc estar i pujo al terrat de casa per poder-los veure. Des de dalt estant no em veuen. Els puc espiar: si, són set. Escolto atentament. Un s’ha despistat,...riuen i tornen a començar. Em fascina l’harmonia que generen instruments diferents sonant al mateix temps. Acaben la cançó i els aplaudeixo. M’han descobert i em miren. Els hi regalo un bravo, i la noia de la flauta, qui fa d’agent comercial, em diu som la BARCELONA ETHNIC BAND. Us els recomano!.

BOLUDO

"Cuando me vine de Argentina” vaig comprar un local que havia estat un bar però que sanitat l’havia tancat per insalubre. Amb uns amics argentins treballarem de dilluns a diumenge, fins a deixar-lo nou com una patena. Però un cap de setmana que estàvem feinejant, amb la persiana mig abaixada, va entrar un inspector, i ens va denunciar esgrimint que aquell local estava clausurat i que estàvem treballant de forma irregular. L’advocat em va recomanar no fer-ni cap cas. Finalment vaig aconseguir la llicència i amb la meva dóna vaig obrir el bar. Des del primer dia he posat unes cambreres joves ben escotades “ ¡y de pechos grandes!” perquè ser del cert que agrada molt a la clientela. Al cap de poc em va arribar la denúncia de l’inspector on em declaraven culpable, la multa era de 36.000€. Però “ el gran error que cometí, fue poner, el bar a nombre de la bruja de mi mujer!”. Després ens vem separar, “¡ya le dije que era una bruja!” i ella es va quedar amb el bar. Llavors em va sortir la oportunitat de regentar aquest altre bar, però a “la bruja no se le ocurrió otra cosa que denunciar-me por malos tratos”. El jutge va admetre la denúncia a tràmit, i com a mesura preventiva, va ordenar un allunyament preventiu de 1000 m d’ella, “lo hizo sólo pa joder-me, para que no pudiera regentar éste nuevo negocio” ja que els dos bars estan en dos carrers paral.lels del polígon i per tant a menys de 1000 m. Però finalment el judici el vaig guanyar jo... “¡vos veréis!... ¡aquí estoy!”. Avui m’acaba d’arribar una nova notificació de que pagui la multa de l’inspector de treball, ara ja puja 42.000€,...ya ves, eso es cómo subirse a un taxi, pues que la pague la jodida bruja”. Pago el menú que he menjat i marxo amb el cap calent. Si m’ hagués fet una introducció de l’estil: “Le voy a contar una historia. Póngale violines de fondo. Podría recomendar a vos que no se crea una palabra, pero... simplemente escuche boludo” pot ser hauria estat més fàcil tragar amb la història, ...jo només volia pagar el menú,... al sortir hi ha targetes de propaganda d'un bar-restaurant per agafar... de nom: "Fechorias".

MRS. SUSANNE KAUFMANN

Per feina viatjo a Zürich. El vol surt de la terminal T1 de l’aeroport del Prat a les 14h 30’. Em toca el seient 21 C per no fumadors. Deixo la maleta de mà i l’americana al portaequipatges d’abord. Sec i em cordo el cinturó. Una harmonia sedosa, suau i delicada interromp els meus pensaments. Atentament torno a ensumar..., ho confirmo, a l’ambient es realça subtilment una interpel·lació olfactiva. Quan agafo, per pura rutina, la revista mensual que edita la companyia aèria amb la que viatjo, una targeta d’embarcament que no és la meva, cau a terra. La recullo. Correspon al vol anterior al meu, que sortia de Zürich a les 11h 55’ direcció Barcelona. A la targeta, on posa “name" hi ha escrit el seu nom: Mrs. Susanne Kaufmann. Fins després de sopar i anar a fer una cervesa, no torno a estar sol. Llavors, a l’habitació de l’hotel, em connecto a internet, la curiositat em pot. Poso el nom d’ella al buscador. No m’ho puc creure. Ella viu a Rupperswil (Suïssa), té un blog comercial en la capçalera del qual surt el seu nom, i on publicita tres negocis. El primer és un  hotel de luxe a Bezau, ubicat al bosc de Bregenz (Àustria), on m’agradaria passar-hi uns quants dies fent vacances,  el segon és un SPA on tranquil·lament em deixaria portar, i el tercer és una línia personal de productes de cosmètica d’alta qualitat que ens ha unit, a tots dos, en un vol d’avió,... això, si ella era ella!

MIL PETONS

L’A. i la M. són amics. Tenen vuit anys i han anat junts a l'escola des de petits. Per Setmana Santa van marxar cinc dies d'excursió a Pont de Suert amb l'Agrupament. Mentre l’A. i la seva mare preparaven la motxilla, la mare, fent de mare, li va preguntar:  .- A., ja portes una bona dosi de petons per aquests dies? L’A. se la va mirar i li va contestar: .- No t’amoïnis, si se m’acaben ja li  demanaré a la M..  Si senyor ! Això és tenir les coses clares des de petit.

BON DIA BERRUGA!

La meva filla, l’estiu passat, pel seu aniversari, va dir que li feia molta il·lusió tenir una tortuga. Vam unificar tots els regals familiars (perquè la veritat és que l’animal val el seu pes en euros) i així fou com la senyora “BERRUGA” entra a formar part de la família. Viu al terrat, es passeja, pren el sol, amaga el cap a qualsevol racó, salta la mànega, menja i sobretot caga. És una animal més aviat avorrit. Ni es relaciona ni interactua massa amb ningú menys amb la meva filla. Bé, és ella qui interactua amb la Berruga. Quan va entrar la tardor, va reduir la seva ingesta d’aliment, era normal, era la preparació per a la seva letàrgia hivernal. Al cap de pocs dies es va soterrar dins d’un caixó de terra que li vàrem acondicionar. La meva filla es va entristir però va entendre que la vida de la Berruga comporta dormir uns quants mesos seguits. La meva germana fa anys que té la Closca. La Closca és també una tortuga russa Per precaució li vaig demanar a la meva germana que el dia que la Closca es despertés, m’avisés. Divendres dia 8 de març la meva germana em va enviar un “WhatsApp” a les 13h48’: “La Closca ha tret el cap”. “No ha menjat res, però s’ha desenterrat”. “Deu venir el bon temps!”. Divendres acostumo a dinar a casa. Només arribar vaig pujar al terrat. I sí, efectivament, la berruga també estava desperta. Vaig respondre a la meva germana el següent: “Acabo d’arribar a casa. He anat a veure la Berruga. Està bruta de terra, estàtica però desperta. Gràcies per avisar!”. Des d’aquell dia, no puc evitar, dins de la meva ignorància zoològica, meravellar-me per aquest automatisme del món de les tortugues que ha fet que es despertessin simultàniament el mateix dia les dues tortugues. Agrairé a qualsevol expert que vulgui ensenyar-me el perquè d’aquest misteri de la naturalesa,...mentrestant, com a bon humà, si no us sap greu, ho atribuiré a Déu.

JOAN CLOP: CORDER D’AVIÀ

Anem a buscar el meu fill mitjà que ha estat sota els peus del Pedraforca vuit dies de campaments amb el cau. Mentre esperem que arribin, a la Plaça Major de Gòsol hi ha una fira d’artesania. Hi ha uns corders que em sorprenen. Em sorprenen perquè mai havia vist fer cordes. Em sorprenen perquè l’enginy humà, quan n’hi havia,  era immens. M’expliquen que el seu besavi era corder, però que l’avi i el pare no ho varen ser. M’expliquen que ells de petits havien vist aquest artefacte a casa, guardat , però que mai l’havien vist funcionar. M’expliquen que quan van passar un mal moment econòmic van pensar que potser es podrien fer les cordes que necessitaven per a pagès ells mateixos, i que van decidir provar-ho Que havien dedicat temps a restaurar-la però encara més temps a aprendre com d’ella en podien sortir de nou cordes en bones condicions. Que això no va ser ni a la primera ni a la tercera,...però que finalment van entendre com funcionava. M’expliquen com havien, poc a poc, anat solucionant els petits problemes que s’havien trobat, com per exemple, l’ús d’un rosca boja en el cinturó de qui subjecte la corda mentre es va teixint,... Vaig gaudir de la saviesa humana, de les ganes de superar-se, i vaig pensar que tanta tecnologia estranya com tenim ara ens fa més i més estúpids, i més i més depenents, més ignorants. Que si mai se’n va la llum no sabrem fer ni una senzilla corda, i que mantenir aquests coneixements i la destresa per dur-los a terme, esdevé la nostra obligació. Que abans, allò que l’home feia, s’entenia i que ara, no n’entenem ni un borrall. Al menys jo!

PETIT HOMENATGE

Joan Fàbregues Ahir, en la missa pel funeral d’una persona que es feia estimar, en Joan Fàbregues, vaig coincidir amb un escriptor català que vaig conèixer quan vaig estar vinculat, ja fa anys, a l’organització del Premi de Poesia Amadeu Oller. Xerrant després de la celebració va sortir el tema dels fills adolescents,...de la dificultat, com a pare, de gestionar bé les relacions amb el teu fill,...com que ell és un literat, va deixar anar una petita perla escrita pel poeta Màrius Torres, fent referència a l’amor  en la relació entre pares i fills que no em puc estar de reproduir: “Al pare se l’estima amb respecte, al germà amb companyonia, a Déu amb esgarrifança, al fill se’l deu estimar amb orgull i a la dona se l’estima amb desig”. Vaig pensar que eren unes paraules molt ben trobades, breus i escaients (acceptant el context en que foren escrites en relació a l’amor a Déu) i que era una sort, ahir, en l’adéu a un persona que estimava, haver descobert aquesta joia.

“CO-SOCIETY”

Vaig assistir a una conferència d’Alfons Cornella.  Alfons Cornella és el director d’una empresa (privada) que es diu INFONOMIA i que a la seva pàgina web (www.infonomia.com) es defineix com una empresa de serveis professionals d’innovació que presenta com a element diferenciador la seva xarxa d’”inquiets”, i que es dedica a explorar, dinamitzar i transformar. Conèixer gent capaç de pensar diferent i d’arriscar-se a posar en marxa projectes, que aparentment, poden ser considerats, a priori, com a “beatiful mistakes” (idees boniques fallides) té, per mi, un punt d’encisador i molt d’engrescador. La conferència versava sobre un nou projecte que tenia entre mans anomenat “co-society” i com que jo ho vaig trobar interessant,…penso que també pot ser interessant difondre-ho. Així que n’explicaré les línies mestres d’aquesta iniciativa. Primer aclarir que innovar no és fer recerca. Innovar és generar noves idees i després donar-les-hi valor (ell deia que “idea x valor = resultat”). Generar idees no és fàcil,…quan un, de forma individual, decideix voler tenir idees,…sol arribar, bastant ràpid a un estat d'assecatge,…les idees no surten. En canvi si afegim el “CO” que en aquest cas vol dir col.laboració, és a dir, si afegim un equip de gent a conversar, les idees comencen a sortir, d’entrada, més fàcilment, tot i que després sempre hi hagin dificultats. Ell va deixar anar una frase que ja m’he fet meva: “col.laborar és la forma més intel.ligent de competir” (smart competition = col.laboration). M’explico: sovint es diu que en aquest món tot ja està inventat. No és cert. Però sí que és cert que el món actual té un grau de complexitat molt elevat, i que per tant, resulta molt difícil, individualment, tenir prous coneixements, com per ser capaç d’innovar. Per això la necessitat de buscar partners que t’ajudin a superar els teus punts febles i guanyar, conjuntament, a la complexitat. Això en el fons demana trencar l’esquema clàssic on sempre s’ha entès la competició com una rivalitat entre individus, per passar a ser una competició entre equips. Llavors el seu projecte “co-society” consisteix en reunir empreses de diferents sectors (“cross”: unió transversal i per tant només pot haver-hi una empresa  de cada sector), de diferent mida,  i amb equip de treball amb mentalitat “inquieta” perquè es posin a conversar (l’art de la conversa no és fàcil). Un cop reunides INNOVIA dinamitza el procés,…com ell deia: aporta l’energia necessària per conduir el procés, que consisteix en explorar el saber de les empreses, allò que cap d’elles sap fer, i veure de les idees que han sorgit quines poden ser valoritzables i acabar donant un resultat externalitzat als mercats (la intermediació per aconseguir aquest procés és el “know-how” que ofereix INNOVIA). El perquè de la necessitat d’aquest intermediador: senzillament perquè aquí costa molt generar una mentalitat proactiva a la col.laboració. Som gent de capelletes, aquí fins ara han triomfat els “Juan Palomo: yo me lo guiso yo me lo como”, i per col.laborar només es pot partir de la GENEROSITAT, que ens dóna CONFIANÇA, que genera COL.LABORACIÓ, que resolt la COMPLEXITAT. Això lliga amb el què ja vaig escriure l’u d’octubre d’enguany en una entrada en aquest bloc titulada “BIZBARCELONA:XAVIER VERDAGUER”:  on explicava que Xavier Verdaguer comparant Catalunya amb Silicon Valley deia que allà les trobades per conversar diferent tipus de gent (emprenedors, capital risc, universitats,…) estaven a l’ordre del dia, i com n’eren d’útils gràcies al tarannà obert, en aquesta matèria, de la gent, i com eren pool d’intercanvi d’on neixien nous projectes d’empresa. La idea d’unir equips diferents per fer coses noves no és nova, però la seva aplicació concreta, sota el nom de “co-society” com a sistema per innovar a les nostres terres (on ens costa tant!) sí. El resultat d’això és per exemple unir l’empresa de cotxes i una empresa de jocs infantils perquè un faci el disseny mecànic i l’altre el disseny de l’habitacle interior d’un cotxe familiar, o una empresa de mobles i una empresa de calçat esportiu per dissenyar habitacions juvenils, o una empresa d’alimentació que té envasos per reciclar amb una empresa de mobles per fer mobles de plàstic reciclat, o una empresa de recanvis d’automòvil que pretén reciclar de cadascun dels tallers mecànics on es fan reparacions certs components de peces substituïdes que tenen encara un alt valor amb una empresa de missatgeria perquè els hi faci la recollida i justifiqui (a nivell de costos) la seva revalorització en el mercat.

POKÉMON

Dibuix de les diferents "energys" "Hi ha dos tipus de Pokémon: els llegendaris i els normals. Tots els llegendaris foren creats per “Arseus” ( o una cosa així)   i es caracteritzen per ser permanents en el temps. Els altres Pokémon no sé com foren creats, però si sé que evolucionen al llarg de la seva vida passant per tres estadis anomenats: “basic”, “stage 1” i “stage 2”. Per exemple el Pokémon SWINUB és “basic” i té una potència general (hp) de 60. Quan evoluciona cap a el “stage 1” s’anomena PILOSWINE i té una potència de 100, que al seu torn evoluciona cap al “stage 2” amb el nom de MAMOSWINE amb una potència de 140. Al seu torn els Pokémon es classifiquen en nou “energys”: acer, aigua, elèctric, foc, força, lluita, planta,volador i sinistre. Cada “energy” és com un camp d’especialització, el camp on cadascun dels Pokémon excel.leixen en el desenvolupament de les seves habilitats." ***** P.D.: Ho transcric textualment segons m'explica apassionadament, i amb rigurós rigor científic, el meu fill mitjà, quan jo li he preguntat que què collons eren els POKÉMON. Ara ja ho sé!!!!

BIZBARCELONA: X.VERDAGUER

Vaig anar al saló “BizBarcelona Saló Emprenedor” que es va celebrar el 14 i 15 de juny d’enguany, i que portava per subtítol el de “Solucions  per  a  la  creació, finançament, creixement, internacionalització i innovació de les empreses”. La veritat digui dita, és que d’entrada em feia molta mandra,…finalment, i gràcies a la insistència de la meva dona, m’hi vaig apropar un matí. Hi havia un ampli programa de conferències i vaig acabar assistint-ne a tres seleccionades sense cap criteri preestablert, senzillament per decisió d’última hora… totes de bon nivell,…però en destacaria la d’un conferenciant català: Xavier Verdaguer (www.xavierverdaguer.com) (crec que de Vic), emprenedor des de molt jove i des de fa 2 anys instal.lat a Silicon Valley. Fou molt enriquidor. Tenia ganxo per explicar-se bé, algunes idees eren tòpiques, però no per això certes, com per exemple la necessitat de treballar amb el què a un li agrada ( en aquest sentit ell recomenà el llibre “The Element” de Ken Robinson per aconseguir descobrir la passió de cadascú), també defensà que el més important d’una empresa és l’equip de persones que hi treballen, i que si l’equip és multidisciplinar, i si l'emprea se l’escolta (a l'equip), l’empresa esdevé  creativa, perquè ofereix diferents punts de vista en la busqueda de la solució als problemes; insistia molt en que cal confiar en l’equip, tenir-li  plena confiança i donar-li la llibertat per funcionar, acceptant l’error si es produeix, establint reptes limitats en el temps com a mètode eficaç a la hora d’incentivar l’equip  (que cadascú esdevingui la seva microempresa dins l’empresa de tots!) i va deixar molt clar que si a l’equip hi ha persones amb  qui no es confia no s’hi  ha de comptar, cal facilitar-ne la marxa pel bé de la pròpia persona, de l’equip i de l’empresa. Altres idees van ser, per mi, més innovadores, segurament, no per noves, sinò perquè conceptualment jo no les havia plantejat així. Per exemple: digué que el model europeu és un model de subvenció i ell defensava el canvi cap al model americà, un model basat en el premi, qui té èxit, qui aconsegueix l’objectiu, a   més a més, és premiat. La iniciativa i el risc es assumit per l’emprenador, i si l’encerta, i té èxit, amés a més és premiat per l’administració. D’aquesta manera hi ha una cultura de superació del repte,…de necessitat de guanyar, …de  competitivitat, …d’implantar una cultura empresarial estimuladora de la creativitat. Les empreses americanes beuen de la innovació permanentment en el seu sí, però a més a més tenen clar que han de córrer a innovar,…i cal córrer molt,…perquè els competidors van molt ràpid, i el temps és clau perquè la finestra per on es pots penetrar dins el mercat no sempre restarà oberta per tu, i si arribes tard la trobaràs tancada. Està clar que la motivació del model americà és molt superior a la del model europeu,… el model europeu està contaminat per la comoditat i obté sovint, resultats decebedors (p.ex. quantes pel.lícules sabem que han estat subvencionades i després resulten infumables!...de que ha servit aquella subvenció?). Accepto que el model de premi és més agressiu,…però el món on vivim és competitiu,…i necessitem millorar permanentment,…o en cas contrari aïllar-nos com indígenes de les illes Papua. Finalment, comentar, que va fer una comparativa entre Catalunya i Silicon Valley, (amb factors comuns com el bon clima, la bona gent, les bones comunicacions, el teixit industrial, les universitats)…,…però amb altres factors clau que les diferencien les dues localitzacions de forma abismal. Per exemple, el model universitari, aquí tenim grans escoles de negocis, Xavier Verdaguer comentà que aquestes escoles realment són escoles de Directius (de gestors) però no d’emprenedors. La Universitat de Standford fomenta la visió emprenedora, inverteix en les idees del seus estudiants, destinant capital risc, i espera després guanyar-hi i recuperar-ne la inversió (així va ser amb google!), per tant tothom té una acceptació del risc, no totes les inversions sortiran bé, però la que surt bé, com que realment és innovadora, fàcilment assoleix un retorn de la inversió feta x10!  Recalcava que aquí ens falta acceptar que l’empresa és un joc, on cal implicar-s’hi, aprendre, fer equip, i passar-s’ho bé. Una altra diferència és la transparència d’idees: la gent no té por d’explicar la seva idea empresarial, la idea que li fa bullir el cap,  deia que a Silicon Valley si tu defenses la teva idea amb passió, la gent no et copia,… enlloc de copiar-te el que fan és apuntar-s’hi, sempre hi quan li interessi el projecte, i sinò et diuen,…escolta aquesta idea lliga molt bé amb les idees d’aquell altre inversor, el truco i ves-lo a veure, que segur que et podrà ajudar,…la gent es suma al carro,…( o et deixa en pau!). Reclamava la necessitat de tenir una actitud mental positiva. No pot haver-hi por al fracàs: el fracàs és un aprenentatge més. A Catalunya fem com els crancs quan estan dins de l’ olla sota l’escalfor dels fogons: els que estan a sota s’agafen a les potes dels primers dels que estan a punt de sortir-ne, i els arrosseguen avall,…i així tots acaben ben cuits! La veritat és que no va parar d’aportar idees, totes així de clares, totes aprofitables. No parava de dir: “Think outside the box!” (no pareu de conèixer gent i de veure les coses que fan els altres, et donaran noves idees!) i “to create we must dream” (per crear cal somiar). Per tant: a somiar creadors!