PARLANT CLAR (2a PART)

Déu apareix més tard, quan l’home comença a comprendre la naturalesa però no tota. Déu apareix perquè hi ha coses que se’ns escapen (i pot ser sempre se’ns escaparan!). Apareix com a ésser transcendent, que no el podem transcendir, que no el podem tenir, que ens depassa i que no és al nostre abast. I llavors hi ha qui creu que a través de la religió podem arribar a Déu, i la religió abraça el concepte de Déu amb la intenció d’establir aquells mecanismes que han de permetre als homes connectar-se amb el transcendent, amb Déu. Però com que Déu és inabastable, a tot allò a que l’home és capaç d’arribar és a la seva representació, representació construïda pels mateixos homes, i per tant,  fruit indestriable de la seva cultura. I les diferents cultures han creat diferents representacions i per tant també diferents religions (sovint contradictòries entre elles, tal com és l’home: contradictori). I a més a més, totes elles, seguint un mateix patró, per legitimar-se davant dels seus i dels altres, s’han atribuït un origen diví (revelades directament pel transcendents, i no a tothom, sinó davant d’uns pocs escollits)  i per això han estat indiscutibles, intocables i absolutes. No és difícil imaginar que aquestes religions han estat convenientment aprofitades pel sempre present interès terrenal, per a fiançar l’ordre i l’estabilitat, per aconseguir la submissió de la majoria a les autoritats (que sol coincidir amb aquells qui foren escollits per  rebre la revelació del transcendent), aconseguint així, al llarg dels segles un nivell raonable de pau social. Però si la religió fou abans que Déu, vol dir que l’home va practicar la religió sense Déu, i per tant és raonable pensar que Déu i religió no tenen perquè anar de bracet, i per tant, és perfectament possible Déu sense religió.