PERSONES

Era un tema pendent. Quan vaig viure tres anys a Lleida en un pis d’estudiants, vaig conèixer  un pare de família, amic del pare d’un dels companys de pis, que després d’haver-se separat, havia començat a beure, fins al punt que el desordre el va portar a viure al carrer. De tant en tant apareixia al pis de Lleida per menjar a casa del fill de l’amic, era un bon pobre home. Era un tema pendent llençar-me a parlar amb un sense sostre. Fa dos divendres vaig haver d’anar al registre mercantil per temes de feina. Quan tornava caminant a buscar el cotxe el vaig veure en una plaça pública del barri de La Bordeta. Eren quarts de nou del matí, s’estava assegut en un banc públic, amb una llauna d’estrella a la mà. Vestia correcte i net. Portava una gorra al cap i una barba cuidada. Vaig passar de llarg. Dissabte havia d’anar a comprar al mercat però com que no em quedaven diners a la cartera vaig haver d’anar al caixer a buscar-los. El banc té dos caixers en dues estances diferents. En una hi havia una cua molt llarga i a l’altra no hi havia ningú. Vaig pensar quina mandra haver de fer cua. Llavors vaig veure que dins hi havia l’home del divendres. Vaig decidir-me a entrar. Al mig del vestíbul, amb llaunes de cervesa havia fet “una performance artística”, me la vaig mirar mentre avançava cap al caixer. Vaig treure els diners i quan ja sortia me’l  mirar detingudament. S’estava assegut a terra llegint el  llibre “La ley de Murphy”. No vaig poder evitar pensar que el llibre que llegia era, sense cap dubte, i fins a ser punt, apropiat. Llavors em vaig deixar anar i dirigint-me a ell li vaig dir si em deixava fer una foto a “l’escultura”. Em va respondre amb un tan dolç com sorprenent: “por supuesto!”. Mentre feia la foto amb el meu mòbil es va aixecar de terra, i amb el llibre a la mà es va posar de peus al meu costat. Llavors va dir-me: “estoy seguro que en foto queda mucho mejor que al natural”. Vaig ensenyar-li la foto que havia fet i va assentir amb el cap tot dient un “ya te lo decía yo”.  Llavors li vaig preguntar quan temps feia que estava al carrer: “ocho años” i es va posar a xerrar molt educadament dient-me que feia vuit anys que estava al carrer, que necessitava guanyar diners per ajudar a la seva família que vivia en un pis que no podia pagar però que ell intentava anar-hi els caps de setmana que tenia diners perquè així podia dormir sense passar tant fred, i si portava diners sabia que era ben rebut a casa. Va repetir-me amb altres paraules aquesta història, amb alguna contradicció, amb certes incoherències però molt afablement. Necessitava parlar i ho vam fer durant mes de cinc minuts. No em va demanar diners però li vaig donar algunes monedes. Quan vaig sortir del banc una senyora, que feia cua a fora el carrer per entrar a l’altre caixer, em digué que no hi havia dret, que cada setmana estaven aquella gent allà i que la policia no hi feia res. No li vaig dir res.