JOAN CLOP: CORDER D’AVIÀ

Anem a buscar el meu fill mitjà que ha estat sota els peus del Pedraforca vuit dies de campaments amb el cau. Mentre esperem que arribin, a la Plaça Major de Gòsol hi ha una fira d’artesania. Hi ha uns corders que em sorprenen. Em sorprenen perquè mai havia vist fer cordes. Em sorprenen perquè l’enginy humà, quan n’hi havia,  era immens. M’expliquen que el seu besavi era corder, però que l’avi i el pare no ho varen ser. M’expliquen que ells de petits havien vist aquest artefacte a casa, guardat , però que mai l’havien vist funcionar. M’expliquen que quan van passar un mal moment econòmic van pensar que potser es podrien fer les cordes que necessitaven per a pagès ells mateixos, i que van decidir provar-ho Que havien dedicat temps a restaurar-la però encara més temps a aprendre com d’ella en podien sortir de nou cordes en bones condicions. Que això no va ser ni a la primera ni a la tercera,...però que finalment van entendre com funcionava. M’expliquen com havien, poc a poc, anat solucionant els petits problemes que s’havien trobat, com per exemple, l’ús d’un rosca boja en el cinturó de qui subjecte la corda mentre es va teixint,... Vaig gaudir de la saviesa humana, de les ganes de superar-se, i vaig pensar que tanta tecnologia estranya com tenim ara ens fa més i més estúpids, i més i més depenents, més ignorants. Que si mai se’n va la llum no sabrem fer ni una senzilla corda, i que mantenir aquests coneixements i la destresa per dur-los a terme, esdevé la nostra obligació. Que abans, allò que l’home feia, s’entenia i que ara, no n’entenem ni un borrall. Al menys jo!