VEÏNS

Tenia una reunió però he arribat massa aviat. He anat a fer un cafè. Odio que el cafè no estigui bo. No estava bo. Me l’he pres ràpid i he sortit al carrer. Encara era massa d’hora. He començat a caminar pels carrers de l’entorn. Observava distret fins que he vist els dos balcons d’un mateix habitatge. Són família? El pare unionista i el fill independentista,... després m’he dit que no, que havia de ser al revés, perquè per lògica, els progenitors han de viure al principal. Per què pensen diferent?... Potser només són llogaters, desconeguts en origen fins que esdevingueren veïns. Què fan quan es creuen per l’escala: s’insulten, s’ignoren, es saluden –en quin idioma ho fa cadascun-, s’intercanvien banalitats, s’aturen i xerren, o queden cada matí per esmorzar junts i fer tertúlia política al bar on fan aquell cafè que no es bo. Hagués estat bé, sabent-se entre ells nacionalistes de bàndols oposats, que haguessin decidit penjar les banderes el mateix dia com si es tractés d’un acte veïnal de caràcter reivindicatiu. Seria interessant que els fills respectius en edat adolescents fossin parella d’enamorats, primer d’amagat dels pares després, ja més segurs, al descobert...  he mirat el rellotge, no podia seguir inventant-me la vida dels altres, ara ja se’m feia tard,  m’he dit que al capdavall els hi desitjava una bona relació i   esperava que poguessin  compartir la convicció de que poder votar és la millor solució.