VIA VENETO

Aquest article, tot i ser per causes circumstancials el segon, té tots els honors del primer de l’any, com agraïment al gran sopar al que em va convidar qui és el soci fundador d’aquest blog. ***** Aquestes vacances vaig sopar amb el soci fundador d’aquest blog al Via Veneto. Suposo que el nom del restaurant del carrer Granduxer s'inspira en la Via Vittorio Veneto de Roma, el carrer més famós  on hi resideix el luxe i la tertúlia. El primer que he d’explicar és que el factor sorpresa va triomfar. Si arribo a saber que aquella nit vaig a sopar al Via Veneto la meva vestimenta hagués estat una altra,...per entendre'ns fàcilment, no hagués portat texans. Però de cop em vaig trobar davant de la porta del restaurant,i tot fent conya de com collons havia tingut el valor de portar-me allà sense avisar-me, ja em vaig trobar dins el vestíbul, un passadís allargat amb parets roges i un sofà negre, no en recordo res més del vestíbul, perquè de seguida un senyor baixet vestit amb americana i corbata em va distreure, parlavaamb el meu soci de com havia d’omplir la butlleta de l’”smartbox” per tal de que li servís com a mètode de pagament. Un cop acceptades les condicions un segon home ens recollí, educadament, els abrics, a canvi ens donà un tiquet de resguard amb el número 28. A partir d’aquest moment la maquinària de servei del restaurant es posà en marxa i mentre el primer home del vestit es retirava sigilosament, un cambrer més jove, amb camisa blanca, d’aquelles que tenen textura, i llacet, ens convidà, també educadament, a entrar al  saló. La taula on ens indicà de seure era privilegiada, perquè dins el saló rectangular estava ubicada en un vèrtex i sobre d’una petita tarima de fusta, de manera, que teníem tot el menjador sobre el nostre esguard (màxim una vintena de taules), des d’aquella talaia estant, podríem vigilar tota la gent que sopava a les altres taules i tot aquell qui entrés al menjador. Ens indicà que de primer portarien uns entrants i que escollíssim una copa inicial del què volguéssim. Ens deixà la carta de vins perquè, qualsevol altre beguda no estava inclosa en el Servei encomanat. Tot ens fou dit amb un to de veu tranquil, de vellut. El decorat que omplia el saló estava ancorat en el temps, hi havia cortines vuitcentistes, brillava una llum blanca, esmorteïda i envoltant, l’ambient tenia un caient “Belle Epòque”, d’un lleu modernisme que encara volia ensenyar la bonança econòmica i la satisfacció social amb l’estètica ambiental i el bon gust. Espills grans amb marcs pretensiosos i a la paret de la nostre esquerre una pintura dins un marc daurat barroc, on dues  parelles joves i elegants, elles vestides amb brusa blanca i ells amb vestit fosc, ontemplen com un cambrer els hi prepara un plat just abans de servir-los, tot dins el mateix restaurant. Tot una mica demodé. Les cadires fortes i còmodes, amb el respatller folrat de cuir i amb recolza braços. Les estovalles roses. Roses roses. Un tercer cambrer, encara més jove introduia ara les explicacions dels que serien els entrants. Només en recordo dos dels quatre que menjarem:les croquetes de formatge i els canapés de pilota de carn d’olla (aquests segon extraordinari!). Jo un vi blanc i el soci una copa de cava. Per la sala es passejàvem set o vuit cambrers, sense parar, però tranquils, presents i harmònics. I entre tots ells sempre estava present aquell primer senyor baixet vestit amb americana i corbata qui ens havia rebut inicialment. Evidenciava la seva funció de cap. Jo diria que era com un esperit, com l’ànima del lloc, sempre present, amatent, amb astuta vigilància permanent, el gran guardià que conserva l’equilibri dels diferents, que avalua i arbitra, aconsella i corregeix, tranquil i implacable. Hi ha regles que no es poden infringir al Via Veneto. Ja no estàvem sols al Saló. A l’esquerra, sota el quadre de les parelles, hi havia un senyor de quaranta anys amb cara de Mouriño amb qui devien ser els seus pares, tots tres parlaven en portuguès. Al costat una parella d’uns seixanta anys, ell alt amb cabells blancs i ella mitja melena. Tots cinc vestien molt de carrer. I més tard a la sobretaula, congeniaren i es posaren a parlar entre les dues taules,...vaig pensar que aquella escena no quedava bé amb  l’elegància del lloc, no era el lloc per una  tertúlia desenfadada entre comensals aparentment desconeguts. Nosaltres vàrem demanar un vi muscat com a beguda extra. Un altre cambrer ens indicà que començarien a servir els plats. No els recordo tots, crec que foren quatre o cinc, però l’estètica de cada emplatat era molt acurada. "petit-fours" Molt professional. Recordo una “vieira” molt gustosa. Recordo un canaló de carn banyat amb una salsa xinesa melosa. Recordo unes costelletes de xai amb una patata soufflé (com un air-bag de patata) i un mini braç de gitano de botifarra i bolets. Cal dir que tot tenia mil gustos, que el vi acompanyava i que entre plat i plat el temps era generós, però ben mesurat. Temps just per xerrar i tornar a gaudir del festí dels sentits. Va entrar un Senyor de Sarrià (un avi benestant d’uns setanta anys), amb la seva Senyora, i el seu fill (de ben entrats els trenta-cinc), era un client habitual de la casa, perquè el senyor baixet vestit amb americana i corbata el saludà afablement amb una conversa allargada i amical. Van seure al vèrtex oposat al nostre. A la taula del costat del Senyor de Sarrià hi havia tres dones d’origen hispanoamericà casades amb solters autòctons adinerats i avorrits, els homes me’ls imagino perquè no hi eren. Les tres dones vestides amb teles cenyides dibuixaven formes. Reien. La següent taula era ocupada per una mare amb sabates de talons que  vestia un vestit negra. La cabellera llisa i llarga. L’acompanyaven dues filles de dinou i vint-i-un anys, vestides de negre, amb cabelleres llises i llargues. Les dones ja seien a taula quan entra un home vestit amb americana blau marí i camisa blava sense corbata, tot ell d’estil “EmidioTuccid’ElCorteInglés”. La seva cara m’era coneguda, però no sé de què. L’home fou saludat pel senyor baixet vestit amb americana i corbata qui l’acompanya fins on seia la seva família.De postres mil textures de pinya: gelat de pinya, cogombre de pinya, iogurt de pinya, pa de pinya,...i després uns "petits-fours" que foren la delícia del meu soci. Ja era tard, s’aixecà d’una taula una noia rossa d’uns trenta anys, era alta, portava una vestit clar, amb un estampat de flors, colors pastel, i duia unes botes negres amb talons d’aquelles que esveren els homes. Somreia. Darrera seu un "dandy", amb camisa blava, corbata groga i americana marró tipus casaca, portava el cabell una mica llarg, tot engominat i tirat enrera. Tenia les galtes vermelles,...pot ser pel vi.Vàrem pagar el vi muscat i ens vàrem alçar de taula darrera la noia russa. Jo vaig arribar-me al bany. Bàsicament perquè els wàters m’encanten (son la meva passió secreta !) i no podia deixar passar l’oportunitat de fotografiar, un bany tan ben perfumat. Darrera meu el "dandy" entrà al bany, vaig suposar que mentrestant el meu soci devia estar  entretenint a la russa. Vaig sortir del bany perfumat. El soci m’esperava a la porta i la russa seia somrient al sofà del vestíbul. No trobar-me el soci parlant amb la russa només volia dir que la russa, realment, no era russa. La falsa russa parlava un perfecte anglès britànic. Era el moment de marxar, el senyor baixet vestit amb americana i corbata aparegué per despedir-se com marca el protocol de la cortesia i un home de seixanta anys vestit de botones amb una casaca "beige" amb solapes verdes ens canvià el número 28 pels nostres abrics, ens obrí la porta i deixarem el paradís amb aires parsimonials i avantguardistes, com a dos bons  coneixedors de la cuina de disseny.