A 1000 metres
d’altitud sobre el nivell del mar, en una terra de depressions i serres,
s’obra un pla de varis kilòmetres
d’amplitud, encanyonat entre dues serralades perfectament paral·leles que van
quasi de Nord a Sud: la Sierra de Lidón i la Sierra Palomera. Passeja pel mig d'aquest pla el riu
Jiloca, tranquil·lament, amb un cabdal d’aigua massa estacionari per les
necessitats de les persones que viuen en petits pobles estesos com esquitxs
damunt la terra, petits pobles com
Torrelacárcel, en el que és, sense cap dubte, l’eix natural de comunicació
Valencia-Zaragoza-Bilbo. La terra sedimentaria d’origen marí està seca. Hi
ha vestigis d’estacions de bombeig ara en desús. Una agricultura de cereal
extensiu i una ramaderia ovina alimentada per la ruda
vegetació dels “piedemontes” que creix allà on la orografia ja no permet el cultiu agrícola. Avui, pocs
habitants i cada cop més grans. M’expliquen que ara només queden dos pastors.
Que quan ells feien de pastors n’eren una trentena. M’expliquen que ara viurien
molt bé fent de pastors, perquè podrien alimentar més caps sense haver de
caminar fins tant lluny. Els fills viuen a ciutat: Teruel. El cap de
setmana tornen a casa. Aquesta terra
se l’estimen, aquesta terra només admet amor o odi. Sense tenir-ne massa idea
no puc deixar de pensar que una plana tan extensa, només amb una mica d’aigua
ben aprofitada, escollint aquells cultius que no tinguessin por al fred de
l’hivern, seria una terra capaç de sostenir molt més a la seva gent. No puc
evitar pensar que pot ser alguna cosa s’ha fet malament, quan hem promogut un
model social centrat a afavorir l’emigració cap als grans nuclis, i quan
s’entesten en comunicar amb camins de ferro daurats, ciutats massa poc
actives com per fer rentable tanta inversió. Pot ser recuperar el reg a la
vall del Jiloca, aprofitar l’autovia de Mudéjar i exportar des de València cap a Europa el
Cereal turolenc a través d’un encara
imaginari Corredor Mediterrani ajudaria a aixecar els ànims d’una terra que es veu pobre i sola.Deien que quan fa 15 anys ho van intentar no fou rentable pel cost de l'aigua. Pot ser val la pena subvencionar l'aigua a canvi de mantenir un territori viu i amb esperança.
P.D.: la meva filla
em reclama tornar a Torrelacárcel aviat, enyora el camp, els gossos i la
Rulera, una ovella que es van trobar acabada de néixer a peu de carretera i
que han cuidat com una més de la família.
|
Torrelacácel!! gran pueblo!! sin duda el pueblo mis abuelos, de mi padre, mío y de los que vengan!!
ResponElimina