 Dissabte passat vàrem haver de recollir el nostre fill després
d’unes estades de formació amb la FEEC. L’A. i jo decidírem prendre-ho bé i
aprofitar l’oportunitat per pujar junts al Taga (2038 m). Caminem en pujada
fins la Portella d’Ogassa on la boira ens encalça. No podem perdre temps.
Assolim el cim arrodonit del Taga quan l’ombra ennuvolada s’allarga espessa al voltant de la seva creu tranquil·la.
No ens atrevim a pertorbar la seva pau màgica. Baixem afanyats perquè la
foscor ens aixafa. Un vedell remuga perdut mentre s’ajeu a la pastura. Conscients
que ens hem perdut l’alegria d’un paisatge que ens hagués eixamplat el cor
acordem que haurem de tornar. Més tard,
asseguts a les faldilles del Torrent de la Font del freixe, poc abans
d’arribar a Sant Martí
d’Ogassa, mengem un petit entrepà i cireres formoses que el rierol ens ha
refrescat. Quan ens tornem aixecar els nostres genolls es queixen. Des de
l’estiu passat que caminem tots dos amb quatre cames. Els bastons milloren la
nostra estabilitat i sobretot calmen les punxades dels nostres genolls quan
la baixada pronunciada ens maltracta. Me la miro des del seu darrera estant
quan camina avançada unes passes endavant. Petits dins aquesta terra tant
basta sóc feliç fent-me vell al seu costat.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada