SOMNI DEL 14 AL 15 DE DESEMBRE

Condueixo un gran "trailer". És un transport especial. Vaig flanquejat pels Mossos d'Esquadra. Davant, darrera des del retrovisor, no faig més que veure llums taronges giratòries: tenen un punt d'hipnòtiques. Porto una gran planxa de ferro. Un cercle metàl·lic el diàmetre enorme que fa que ocupi els dos carrils de la calçada. És una senyal de direcció prohibida. La marxa és lenta, amb constants aturades, i les llums taronges no paren de girar dins el caos circulatori que genero avançant cap al sud. Vaig cap a Tarragona, a la frontera amb València, i pregunto per la ràdio si ja tenen les grues preparades per muntar la senyal. Em diuen que no em preocupi, que és cosa seva, però jo segueixo fent barrinar el cap entre les pampallugues taronges giratòries. Finalment arribo. No era el que jo havia imaginat. Resulta que un ric excèntric a fet pintar damunt del parquet de casa seva un mapa d'Espanya de grans dimensions, i el passadís d'accés a la seva habitació, que coincideix amb una gran recta que comunica Tarragona amb València, és on vol posar la senyal de prohibit el pas perquè ningú no l'emprenyi. Quan veig la situació ja dic que allò no funcionarà, que les dimensions de la senyal són massa grans..., però l'encarregat de les feines, amb mala llet, em fa un gest perquè calli i m'aparti, i tot seguit comença a donar ordres a les grues per a fer la descàrrega i ubicar al seu emplaçament definitiu el puto tros de ferro circular. Des de fora el camió estant m'ho miro. Les llums taronges s'han apagat, ara, tot és un silenci tensional d'unes grues pesades que es belluguen com ballarines talment fan els mecanismes d'un rellotge precís. Tot va bé fins que s'adonen que a la casa hi ha una columna al mig del passadís que enlloc no estava dibuixada... em desperto, són les 4h20'. Avui he fet 50 anys.

JUSTÍCIA PELS PRESOS POLÍTICS

Per mi la justícia està per damunt de la llei. La justícia ha d'estar al servei dels individus. La justícia no existeix sinó hi ha justos per defensar-la. Els justos no són els qui compleixen la legalitat (perquè aquesta pot ser perfectament injusta). Aristòtil deia que "no és la justícia qui fa als justos, sinó els justos qui fan la justícia". Si el símbol que identifica la justícia és una balança és perquè el principi que preval en el concepte de justícia és el de defensar la igualtat, la reciprocitat o l'equivalència entre els individus. I em refereixo a la igualtat de drets, ja siguin drets jurídics establerts o moralment exigits o exigibles. Alain escriví quina era La regla d'or de la justícia: "En qualsevol contracte o en qualsevol intercanvi, sempre posat al lloc de l'altre, però amb tot el que tu saps, i, suposant-te tan lliure de necessitats com un home pot ser-ho, mira si, en el seu lloc, aprovaries aquest intercanvi o aquest contracte". Si fossin justos el jutge Llarena faria el què ha fet? i els fiscals?... Una justícia segrestada pels més forts és injusta. Allò essencial de la justícia és el respecte de la igualtat dels drets, no de la força, no dels poders. "Lo equitatiu és lo just, independentment de la llei escrita" (Aristòtil). A l'home equitatiu (just) importa menys la legalitat que la igualtat de drets entre individus diferents, havent superat prèviament l'odi i la còlera a la diferència, havent-se dotat primer de intel·ligència, de prudència, de tolerància, de generositat i de valentia... Que es faci la justícia ben aviat! Bon Nadal i coratge JONQUERES, FORN, CUIXART i SÁNCHEZ, i PUIGDEMONT,  PONSATTI, COMÍN, SERRET i PUIG

ELECCIONS 21D

Vaig al servei, m’eixugo, però quan acabo, la cisterna no funciona. El paper no acaba de tapar els excrements..., tiro una mica més de paper per tapar-los..., una mala idea, però ja està fet. Miro la cisterna, i tiro amb més força que mai de la cadena, i aquest cop si que funciona.... però per horror meu, l’aigua comença a pujar i ja no para.... Marxo avergonyit. Després, a fora, he pensat que potser seria hora de que per consciència mediambiental deixéssim d’utilitzar paper per eixugar-nos el cul  i, com fan d’altres cultures, utilitzéssim l’aigua i el sabó per netejar la merda que portem enganxada al cul. Qui hagi de netejar el merder que he fet... n´estaria molt agraït! *******  (Nota 1: Escrit abans de saber-ne els resultats!!!) (Nota 2: Encara que sigui un Nadal trist: Bon Nadal!)

DES HOMMES ET DES FEMMES

L’home engendra la vida expulsant fora d’ell l’esperma;  la dona engendra la vida retentint en el seu sí l’òvul i l’esperma acollit. L’home associa la vida a deixar anar: un conflicte solucionat és un conflicte oblidat, si no ho pot solucionar:  oblida, no en treu res de preocupar-se de les coses i ràpidament canvia d’objectiu; la dona reté: necessita omplir-se, revisar, insistir, preguntar... per saber dels sentiments dels altres..., lenta a gestionar els conflictes, conserva les angoixes, li costa oblidar. L’home s’enrabia i s’enfada per allunyar l’altre d’ell: està més còmode sol; la dona plora i demana a l’altre que se li apropi: el vol retenir, no vol estar sola. L’home resol els conflictes en silenci, no parla fins que no ho té clar, sigui un èxit o un fracàs; la dona resol els conflictes parlant, necessita explicar els processos pels que està passant i així anar encaixant les peces per acabar trobant una solució, pitjor o millor, però solució. El gran aprenentatge de l’home és aprendre a retenir, el de la dona a deixar anar. Porto més de 32 anys convivint amb ella i encara no ho he après!

QUINA VIDA!

Molts comencem a tenir una edat. El metge li ha dit que deixi de fumar, que pot prendre una copa de vi negre els diumenges però res de destil·lats, i que el cafè no li convé gens. Emprenyat em diu que li ha tret tot, que només li queda el sexe, però que ja fa molt temps que només ho fa amb una (això darrer m’ho diu fent conya, ja sabeu, bromes de “machos”) . Que el metge li ha dit que ja veurà com ràpidament es sentirà millor. Jo li he dit al meu amic que  fins potser viurà més anys però segur que se li faran més llargs. I just li passa això ara que arriba Nadal!!!

NO PUBLICAR

Ella l'intenta convèncer. És un projecte que t’agrairan els estudiants de la teva Universitat. Però ell, tossut, segueix dient-li que no. Tot sembla perdut. Llavors ella deixa anar un: “... potser podria ser un tema innovador que podries exposar al pròxim congrés de...”, i de cop... tot canvia, ara, ell, si que ho troba interessant. I és que així funciona la Universitat: cal fer mèrits fent ponències i publicant. Però potser el primer que caldria ensenyar és aprendre a no publicar sinó hi ha res important a dir.

LA MEVA PIPA

De tant en tant fumo amb pipa. Els fills adolescents que es van fent grans i que abans em criticaven per fumar, ara mostren certa curiositat. Me la deixaràs un dia? No, la pipa és com la dona: no es deixa mai!

LES BOTIGUES DE SALÀS DE PALLARS

Sempre m’he declarat anti-col·leccionisa. Mai no els he entès, és més, els trobo “raros”. Gent obsessiva, monotemàtica, avorrida... però potser, ves per on, hauré de canviar d’opinió. A Salàs de Pallars, un tal Sisco Farràs, s’ha dedicat a guardar objectes de finals del segle XIX i principis del XX, fins al punt que, ara, a Salàs hi ha vàries botigues tal com eren en aquella època: pots entrar en una barberia on hi resa un cartell que ens diu que “medio mundo se afeita con... FILOMATIC”; o  comprar a l’estanc cigarretes a granel liades al moment per l’estanquer, amb tabac BONICOT que està “recomendado por todas las eminencias médicas” o si ho prefereixes, i tens més poder adquisitiu, comprar un paquet de “CELTAS cortos sin filtro”; o a la cotilleria escollir quina és la peça que t’escau millor entre una excitant col·lecció de “fajas y sujetadores para  jovencitas  y niñas muy sujestivos”; o a l’ultramarins aprendre que el ciri de la processó de Setmana Santa te’l llogaven, mesuraven la longitud quan te’l donaven i quan el tornaves, i que en pagaves un tant per centímetre consumit,...i que precisament d’aquí ve la expressió “Sortir amb un ciri trencat” que vol dir desviar l’atenció en una conversa, i és que si trencaves el ciri l’havies de pagar per nou, i és clar que llavors tothom volia desviar l’atenció per no haver-lo de pagar com a nou. També hi ha l’apotecari, el quiosc, la centraleta de comunicacions, el bar... passejar per aquestes botigues és una experiència cap al passat molt interessant. Una molt bona col·lecció d’objectes d’abans. Ei! Val la pena!.

CRÒNICA SOBRE DANMARK (III)

Arribem a København amb cotxe. Això no ho hem fet prou bé. Són els últims dies del viatge i estarem a la capital. Hi ha un col·lapse brutal. No deien que aquesta era la ciutat de les bicicletes?. Pensava que seríem els únics irresponsables motoritzats!. Finalment descobrim què està passant: København Pride (avui es celebra la festa de l’orgull gai a Copenhaguen). Déu ens ajuda i ens guia fins un aparcament després de més d’una hora de retenció per fer pot ser un quilòmetre. De l’aparcament a l’apartament llogat... caminant tenim quinze minuts. Arrossegant maletes l’espectacle humà és extraordinari. Famílies a peu, amb bicicleta, amb la cara pintada, joves alegres, gais desfermats van disfressats, ments alegres i ments alcoholitzades,... de tot i més. Deixem les maletes i tornem a la festa. Els següents dies descobrirem una ciutat viva on no em faria res viure-hi a l’estiu.

EL PROCÉS

La nostra ment és una magnifica màquina de donar explicacions, capaç de donar sentit a quasi tot, i generalment, incapaç d’acceptar la idea d’impredictibilitat. Sabem de la reunió de dos dirigents, de que ens diuen que han dit a l’acabar, però no sabem el què ha passat a porta tancada. Tenim el dinar però no com s’ha cuinat. La gent veritablement sàvia, com a màxim comentari dels esdeveniments que no sap explicar, sol repetir “Déu sabrà!”, elevant així, la tasca de predir el futur a les altures. La incapacitat de predir les rareses implica la incapacitat de predir el curs de la història, i penseu que la història sempre avança a salts.

CRÒNICA SOBRE DANMARK (II)

Ahh! Us esteu a Storkesøen. És ideal per pescar! i li responc: Ui no! m’agrada el peix però no la pesca... però és cert que el lloc està ple de pescadors de canya extraordinàriament equipats que es passen les hores quasi estàtics davant les aigües reposades del llac. Només de tant en tant un peixot enorme salta per damunt les aigües recordant als pescadors que hi és. De fet ara plou amb ganes  i des de la finestra en veig quatre d’aquests pescadors palplantats com a estaquirots mullant-se com ànecs: quina fe més forta!. Curiós pregunto: el llac és artificial i cada matí hi ha un encarregat que posa els peixos a l’aigua. Em defrauda saber la veritat. No entenc aquesta afició, o pot ser si,  potser pescar  és el joc de loteria per a les persones només una miqueta més actives que creuen que poden influenciar activament en la sort. Si plou gaire més estona acabaran ben xops.

DANMARK (I)

Portem tres dies a Dinamarca. Al contrari de molta gent, preparar  les vacances m’aclapara. Prefereixo anar als llocs buit de coneixements previs, i un cop soc al viatge és quan, poc a poc, em començo a mirar la guia que sempre porto. “Despacito”. Conscient de que em perdre segur molta informació... però és que estic de vacances. Per ara aquesta terra la trobo avorrida, sembla que mai no passi res del que no hagi mai de passar. Paisatge monòton, calmat, molt calmat. Massa estàtic. En canvi les persones amb qui he parlat: fantàstic. Molt oberts, amb ganes de parlar. A Ribe demano a un home que va vestit de “sereno” a quina hora comença la ruta guiada per la ciutat. Em diu que a les 22:ooh. Encara queda una hora. Nosaltres i ell haurem de fer temps. I per iniciativa seva ens posem a parlar... i no calla.. M’explica que quan es va jubilar va recuperar dins el Parc Nacional una masia dels pares on cria vaques. Li dic que m’ha semblat curiós veure com les masies tenen forma de fort, amb les edificacions tancant un patí interior formant un quadrat i deixant una sola entrada... li pregunto si era un sistema defensiu  en constants guerres amb alemanys i suecs. Em diu que no rient. Ni els suecs ni els alemanys mai ens han fet por, aquesta és una terra plena de guerres víkings forts. Si la única cosa que temíen els gals era que el cel caigués, els danesos només temen que bufi el vent. I m’explica que el pitjor de la seva terra és el vent: hi ha dies que el vent no calla, que tot el dia brama, no tenim relleu, és un país pla, i el vent bandeja Dinamarca de costa a costa. Un patí sense vent és la felicitat. Llavors m’apropo a la meva infantesa quan a la UHF feien “Miguel el Travieso”. ******* Nota: tenia unes reflexions fetes sobre el viatge d'aquest estiu però fins ara no m'ha anat bé publicar-les; per tant, encara que una mica descontextualitzades, ara sí, he decidit que les aniré publicant correlatives o no sota el títol de DANMARK.

COM ANDORRA

Això passa davant meu el 10/10/2017 entre dues gitanes: .- La gent vol la independència de Catalunya per viure millor, o entens? .- Si? .- Si. Tu saps Andorra?... Andorra és un país independent i és un país ric. “Pués” això! .- Doncs demà mateix me’n vaig a parlar amb quest paio. .- Amb quin paio? .- Collons! Amb aquest Puigdemont! ... és el que té estar-se a Hostafrancs.

EL VIDRE

Fa massa calor. Entro en un bar. Està brut, molt brut. Enganxifós. L’ambient és miserable. Hi ha llocs on t’adones que hi ha gent que ho passa molt malament. M’he equivocat al entrar, però ja és tard. Em pregunta que vull. Penso, dubto, tardo a reaccionar, no estava preparat. Una clara és el que més em refrescarà amb tanta xafogor que fa. No! Perdoni! –rectifico- Millor una estrella. De “botella”? – em pregunta-. Sí de “botella” – li responc-. Em porta l’estrella gelada i un vas de tub. El tub està molt net... brillant! i... aquesta és la màgia del vidre: la seva superfície brillant m’atrau, em dóna una impressió de falsa netedat, un engany que sovint tots acceptem, i que evita que  em faci fàstic beure al mateix vas que ha utilitzat un estrany fa menys d’una hora en aquest mateix bar. Però avui, i em fa mal sentir-me racista davant la pobresa dels altres, bec a morro de l’ampolla.

1-O, 3-O,... i els que vindran!!!

Oscar Wilde: “La insatisfacció és el primer pas en el progrés d’un home o d’una nació”.

365 ARTICLES FAN MÉS D’UN ANY!!!!

No és que el temps passi de pressa... és que un any és molt curt... o molt llarg!!!!

AIRE CONDICIONAT

Feia tanta calor que vaig decidir anar al museu amb cotxe, contaminant i ocupant places d’aparcament. A l’exposició em sorprèn trobar tanta gent. Que no han anat a la platja aquest agost?. Ahhh pillins!... és que aquí hi ha aire condicionat i la veritat és que s’hi està bé.  Giorgio Di Chirico no em diu res, però miro al meu entorn: iaies xerrant, mares perseguint nens, la sala on passen un vídeo plena de gom a gom de persones que, quan acaba el film i torna a començar, es mantenen fixes al seu lloc ben assegudes,... vaja poc interès general. Només m’atrau un quadre que porta de títol “Tothom i l’objecte misteriós” (foto adjunta). Em sento cansat de tant estar de peus mirant quadres que només tenen colors. L’any que ve, quan vagi a veure una exposició al mes d’agost portaré un tamboret, el plantaré davant de l’únic quadre que m’agradi i passaré una llarga estona contemplativa a la fresca. Decidit.

TE ANGLÈS

Les bossetes de te anglès tenen fulles de te de mala qualitat finament moltes. El te anglès és insípid en comparació a les fulles gruixudes del te xinès, en comparació al te més pur. És per això que els anglesos el prenen amb llet, per neutralitzar el gust amarg d’aquest te dolent. És un te que només ve de gust els dies freds i plujosos... i encara gràcies. És un te de gust senzill, sobri, gens refinat... sobretot quan te’l serveixen amb tots els honors dins d’una tassa de la Reina Isabel II.

MODERNITAT (2)

Sempre he pensat que el llibre és un element màgic. El paper és suau, fi,... però al mateix temps prou flexible per resistir el seu ús continuat. No obstant, quan s’apilen i es cusen molts fulls de paper per fer un llibre, el resultat és un objecte fort i rígid, quasi un bloc de fusta artificial. I si se li afegeix una tapa dura es converteix en una fortalesa de paraules que pot durar milers d’anys. Reflexionant sobre l’anterior article no puc deixar de pensar que els llibres han estat la principal via per transmetre el coneixement. Els llibres que un té a casa són el reflex de la seva personalitat, sense cap dubte. Què faran les noves generacions sense llibres? Què faran quan se’n vagi la corrent? Quan no funcioni internet?. Ni idea. Però quina modernitat més efímera els espera!

MODERNITAT

Quan passa, no perquè no sigui comú, no pot deixar-me de resultar estrany. Els meus fills comencen a ser grans però a vegades, de tant en tant, em fan alguna consulta. El mitjà ara ha decidit liderar un grup per recuperar uns horts urbans. Fa dies que hi està dedicat, fent neteja, esbrossant,... i finalment em demana si li puc dir que què és el que podria plantar ara. Li responc que enciams, pebrots, albergínies,... tot i que a finals de juliol pot ser no és la millor època per plantar res, a no ser que regueu amb abundància. I després li dic que de totes maneres tinc un llibre sobre agricultura ecològica que ara et buscaré... i és aquí on ell ja ha desconnectat. Quan amb la mirada li demano perquè ja no m’escolta la resposta és evident: això ja ho trobo a internet. Així que no li deixo el llibre i dono per acabada la meva aportació. Signes de l’actual modernitat.  ******* Marxo uns dies de vacances: fins al setembre!!!

MICRONACIONS

Al món hi ha gent per tot. Acabo de llegir el llibre “Atles de les Micronacions” de Graziano Graziani. Hi ha històries genials de gent genial que un dia decideix fundar la seva pròpia micronació. Per exemple el Principat de Sealand que fou fundat l’any 1967 per l’anglès Paddy Roy Bates. Sealand no és més que una plataforma de metall i formigó al mig del Mar del Nord i on només s’hi pot arribar en vaixell o en helicòpter. Paddy envoltat d’un petit grup de persones decideix instal·lar-se a la plataforma quan és buida, i sense mandra s’autoproclama Sa Altesa Roy I per tot seguit donar a conèixer al món una nova nació: Sealand. La vida és difícil en la foscor i el fred del Mar del Nord, absolutament desconnectats del món, especialment a l’hivern. Però poc a poc fan el lloc una mica més habitable. Emet segells de Sealand que ara són autèntiques rareses pels amants de la numismàtica i emet passaports a qui els vulgui pagar a canvi de la ciutadania de Sealand. Poc a poc Sealand esdevé més coneguda. Crea una banca amb el suport d’un amic anglès i un company alemany redacta la nova constitució de Sealand. Però un dia que Paddy està a Londres fent gestions, l’alemany i l’amic anglès s'alcen fent un cop d’estat a Sealand, i el primer s’autoproclama nou Rei i el segon Primer Ministre de Sealand. Quan Paddy se n’assabenta no perd ni un moment per reclutar un petit exercit de mercenaris, i una nit de lluna nova decideix envair la plataforma. L’èxit és contundent i l’amic anglès i l’alemany són fets presoners. Anglaterra reclama l’alliberament del seu súbdit i Roy I després d’un breu estira i afluixa l’allibera. Alemanya fa el mateix, però Roy I, en aquest cas, no cedeix. Passen els mesos i Alemanya decideix enviar un diplomàtic a Sealand per negociar l’alliberament del seu súbdit, i precisament aquest fet, és el que genera “de facto” un reconeixement implícit de Sealand com a nació. Actualment Sealand està regida pel príncep Michael I, fill legítim de Roy I, i l’acaba de posar en venta argumentant que ell i la seva família “estan una mica cansats de viure aquí”. Senzillament genial!

JUST IN TIME

Crec que és el primer cop que escric “just in time” per publicar avui divendres un article que no tinc fet. El motiu bàsic és que porto un parell de mesos d’autèntica bogeria: vaig massa de cul a nivell laboral i familiar, i en conseqüència no tinc temps per mi. Hi ha però un segon motiu, pot ser més secundari però més fotut: cada cop més les idees que no m’apunto se m’escapen, i avui mateix no sabia ni que dir-vos.

FOTUDES PILES!

Em ve de la mare. Quan vaig a dormir, o quan em desperto a mitja nit, és quan el cap em barrina més malament. Massa sovint em pinta el futur de color negre. Irreal, perquè l’endemà el negre mai tapa, per sort, el sol del matí. És en aquests processos de vetlla-son quan agraeixo molt tenir una ràdio que em xiuxiuegi a cau d’orella paraules que m’acaricien el cervell com un vellut, sons que poc a poc van esdevenint cada cop més amorfs, més esmorteïts, més hipnòtics. La ràbia és quan a mig procés se m’acaba la bateria del transistor perquè llavors ja sé que passaré la nit del lloro.

PEPÍN

A vegades, no saps perquè, de cop, la memòria se t’obra com un llibre i recordes alguna persona de forma entranyable: anava cap a la piscina per ofegar una mica la ràbia i el cansament que aquests dies arrossego, quan, nítidament, va aparèixer en Pepín. En Pepín era un veí a qui el va matar l’alcohol. Jo era petit quan tot això, però sempre estava de broma i em queia bé. Les dificultats el van apagar... i si, pensava que,  quan vas tant cansat, capficat amb varis problemes que no fan cau i ratlla, quan les incerteses es multipliquen i les obligacions socials et segresten... després de sopar, asseure abatut, i omplir-te la copa sembla que sigui la millor companyia que podies esperar, i poc a poc, mentre la buides, assoleixes un estat on hi ets sense ser-hi,... i què fàcil seria llavors deixar-se portar, camí endins de les aigües fins ofegar-se. I sense cap dubte: seria un error!. Però l’error ja és acceptar viure com vivim.

TORRE DE CONTROL

Portem alguns caps de setmana una mica estranys. Ho parlàvem aquest matí. Els fills volen fer i fan tant com poden la seva. Com que ells funcionen “just in time” no saben el què faran fins a última hora, planificar és de vells. Però al mateix temps, alguns d’ells encara són massa “petits” per prescindir dels pares tot el cap de setmana. Conclusió: fem de torre de control de casa. I hem de ser per si necessiten comunicar però no els podem interferir en res,... i mentre, nosaltres, com estaquirots, palplantats a casa.

CLEANSTRING

Aquesta setmana, excepcionalment, avanço la publicació de divendres vinent perquè tothom tingui temps de programar-se la seva vida i venir a veure el divendres dia 16 de Juny a les 19:00h el concert que fa CLEANSTRING a la SALA DISTRITO ROCK de l’Escola Superior de Música JAM SESSION de Barcelona. ENTRADA LLIURE. MOLT BONS!!!

SOMNI DEL 26 AL 27 DE MAIG

Em trobo al mig d’una sabana verda. De fet la frondositat és exultant. La vegetació que arriba als 2-3 m d’alçada ho envaeix tot. Intento obrir-me pas. És molt difícil. Vaig molt lent. De cop intueixo que si vaig a la gatzoneta  potser avançaré més. Efectivament, per sota hi ha tot de corredors fets, tubs que s’entrecreuen a través de les herbes perfectament traçats i mantinguts,  constitueixen una eficaç via de desplaçament per dins aquella selva. De genolls avanço molt millor. Me n’adono que no estic sol. Està ple de talps que surten dels caus fets al terra i que comencen a córrer quan em veuen...però no perquè s’espantin, em miren de fit a fit, giren cua, comencen a córrer pels tubs i desapareixen. Cada cop hi ha més talps. Ara, també hi ha esquirols. Dins els tubs l’activitat cada cop és més frenètica, de fet estic a punt de xocar amb uns esquirols un parell de cops. De tant en tant els tubs tenen derivacions que condueixen a espais sense sortida, dins sol haver-hi animals de peluix palplantats. Quan un talp o un esquirol en troba un, s’atura, l’esguarda curiós i després, com enrabiat de tanta estàtica en un món tubular tant dinàmic, se li llença al damunt i el devora. Aquest animals són salvatges. Cada cop estic més cansat però tinc clar que no puc ni pensar en aturar-me a descansar, ja he vist que passa amb els éssers aturats. Segueixo avançant... ara amb por, vull sortir d’aquí. Poc a poc hi ha més clarianes, intueixo que estic arribant a algun lloc... de fet em sembla sentir música. Al cap de poc el soroll és evident, segueixo avançant per un  tub que es va eixamplant fins que ja em puc posar de peus. Quan arribo al final del tub hi ha una gran explanada: és una festa de nois i noies adolescents, van despullats, la música és estrident, és una bacanal de menjar, alcohol i també sexe... a continuació estic assegut dins d’una barraca amb uns quants joves, estem decidint com a de ser la festa el pròxim any i tots estem d’acord en que hi ha d’haver més talps i més esquirols. Em desperto són les tres de la matinada. Pixo i torno al llit.

TRICOLOR

Em demana de quin color la vull. Li dic blau fort, taronja i blanc. No he dubtat ni un sol segon. Em pregunta quin dels dos blaus forts dels que tinc. El més clar. La mare endevina que és per mi. Com ho has sabut mare? Sempre ha portat les polseres del mateix color. I és veritat, de nen, vaig fer-me’n una escollint aquests colors i des de llavors ha estat una idea fixa.

“EL VINCLE FA LA CONTENCIÓ”

Hi ha sepelis que et deixen tocat. Un tumor al cap i només un any. Una mare que explica com el seu fill gran, va ser gran davant les dificultats. Un pare que diu que la vida segueix sent extraordinària gràcies a l'amor dels altres. Uns amics que ploren la vida viscuda. Una dona que es queda callada donant la mà als seus dos fills petits. A l’E., jo, no el coneixia.... però ahir em va regalar la seva màxima: "el vincle fa la contenció". Una abraçada F.

MANETES

Estaven tots a casa al vespre, dispersats, cadascú fent la seva, quan de cop es va sentir un fort terrabastall. Algú ha pres mal?. No, tots estàvem bé. Inspeccionant la casa descobrirem que l’armariet del quarto de bany petit havia caigut. Més feina!. Fent de pare que tot ho arregla vaig dir, quan pugui miraré si ho puc reparar. Divendres, quan estava sol a casa, no vaig dubtar i vaig veure clar que havia arribat el moment d’actuar. Vaig comprar quatre pletines de ferro més algunes més de velles que ja tenia a la caixa d’eines i amb un filaberquí i quatre cargols vaig arranjar el moble. Una autèntica “xapusa”, però un cop penjat al seu lloc, ha quedat perfecte... i de fet ningú m’ha dit res en contra. I és que com que sóc tant manetes no puc permetre que els altres inspeccionin com faig la feina i he d’escollir l’anonimat de la solitud per poder treballa tranquil·lament.

TAPS DE SURO

La política està a nivell internacional feta un bon embolic. Tanta geoestratègia em supera. A nivell local: tres quarts del mateix. El cabdell cada cop s’enreda més. Hi ha qui no ho pot deixar de veure-ho com un fet històric. Jo, la perspectiva històrica, no la vaig estudiar quan feia dibuix tècnic. Llegeixo sobre la teoria de massa i em preocupo. Descobreixo el concepte de la finestra d’Overton i tant de cinisme em posa de mala llet. Ara, estic endreçant la cuina. Descobreixo en un calaix tot de taps de suro iguals. Si, són els cops que el setrill de l’oli s’ha trencat des de que vivim en aquesta casa. Penso en llençar-los però em dic que no, que qui sap si potser em podran fer servei. La política fa aigües i un tap sempre pot tapar un forat, i és que sol de forat pica més que cap.

SOMNI DEL 29 AL 30 D’ABRIL

Entro en un bar. Tinc gana. El cambrer és un home alt, prim, malgirbat i sense afaitar. El faig ex-presoner. És un tipus passat de llest. Demano una truita de xoriç amb unes llesques de pa amb tomàquet. Es posa a fer la truita. Llavors entra una senyora estil “marujona” i li fa una pregunta; ell mentre segueix fent la truita treu de sota el taulell un ruixador de plàstic, i comença a ruixar el taulell, és llavors que m’adono que el taulell és de gespa. M’aixeco i li pregunto que és allò: “crececésped” em diu. Me’l crec. Entren llavors tres senyores noves vestides amb bata d’estar per casa. Toquen la gespa com si fos una tela de vellut. De cop una cau a terra, es recargola de mal de panxa. Les altres dues miren al cambrer i li diuen que si us plau la curi, ell respon que avui no pot, que no te temps. Jo penso menys mal que millor que vagin al metge. Compro un litre de “crececésped” per 26€. Li dono un bitllet de 50€ i ell de canvi em retorna un cartró blau retallat d’una capsa de sabates. Primer l’agafo incrèdul sense adonar-me que m’està prenent el pèl. Quan vull reaccionar, ell espitós, vestit amb una jaqueta per sortir al carrer em deixa la truita damunt la taula i em diu que ha de marxar que té una emergència. I sí, marxa deixant el bar sol. Quan  començo a menjar la truita veig que no estic sol, un operari, obra una escala de fusta de dos fulles just al costat de la meva taula, pràcticament a tocar. Puja, treu una placa del fals sostre i s’enfila cap a dalt. Sento com camina per damunt el meu cap. Fa soroll com si estigués arrossegant baguls enormes. Tranquil·lament acabo de menjar-me la truita de xoriç i les llesques de pa. Marxo del bar. La següent escena és al cap d’uns dies. Sóc jo que torno a entrar al bar. Porto una pistola a la mà. El mateix cambrer ex-presoner de l’altre dia em veu entrar mirant-me de fit a fit. Quan sóc davant seu li dic pausadament que com que l’altre dia em va donar malament el canvi, a partir d’avui, estarà obligat per sempre més a servir-me tot el “crececésped” que jo necessiti sense cobrar-me ni un sol duro. Es posa a riure sorollosament. Li tiro un tret al peu. Ja no riu. Ho ha entès. Em dóna 2 litres de “crececésped” i marxo. Em desperto són les 5. Ja despert recordo que no és el primer cop que entro somniant en aquest bar on hi ha aquest cambrer.

SANT JORDI 2017

A mi si que m'agradaria que em salvessin!

SOMNI DEL 8 AL 9 D’ABRIL

En el somni estic estirat al llit llegint un llibre, concretament “Al·lucinacions” d’Oliver Sacks. Duc les ulleres de veure-hi de prop posades, sinó no podria llegir. Immers en la lectura, de cop, ella es desperta, i agressiva es balanceja cap a mi traient-me el llibre de les mans i tirant-lo al terra. Em mira fit a fit i em treu les ulleres. Es posa damunt meu; està nua. Em sento immòbil, no la puc tocar i és llavors quan m’adono que m’ha lligat els braços i les mans darrera l’esquena. Estic a la seva mercè. Em comença a fer petons suaus, noto l’escalfor de la seva pell com em cobreix de vellut. Veure i no poder tocar encara m’excita més. Em domina. Em penetra fins fer-me seva.... Quan no puc més li demano que em deslligui però ella no m’atén, i segueix,....i seguirà fins al final. Em desperto. La meva dona està al meu costat estirada al llit. Em sent. Em diu que l’abraci que té fred. L’ abraço, l’estimo.

MORT PLANIFICADA

  

Decidir fermament no morir-me mai en divendres (he de tenir temps per penjar un article aquí). Estar segur que aquell cap de setmana que em queda, l'últim, és per mi, vull dir: estar segur de que no hi hagi cap activitat/obligació de tipus familiar. Gaudir plenament. Diumenge al vespre, o dilluns al matí a tot estirar..., amb decisió, fer el fet.

UN DIA A ISTAMBUL

Escric des del meu Istambul. He arribat aquest matí. Necessitava  escapar-me de la meva ment. Passejo pel marge del Bòsfor: m’embriaguen els corrents marins d’aquest canal estret que uneix el Mar Mediterrani i el Mar Negre..., camino fins que em fan mal els peus, just en el moment en que ja no puc més, veig arribar una barcassa atrotinada que, ara quan acabi d’atracar, em permetrà matar la gana que tinc  menjant-me un balik ekmek cuinat a la mar (és un entrepà de peix acabat de pescar i fregit, fregit damunt la pròpia barca). Recuperat torno a caminar: a mig creuar el pont de Gàlata, m’aturo i recolzo el cul a la barana oposada d’on desenes de pescadors tiren les seves canyes cap a una mar una mica més salada que la nostra. Mirar-los és entretingut. Ningú m’espera, tinc temps. Espero força estona fins que veig la primera canya recollir un peix... no és gaire gros, però l’home queda content quan el desenganxa de l’ham i el posa dins la cistella de vímec.  Gàlata uneix els dos continents, és el pont entre dues cultures, un pont que mai hauríem de fer volar si volem fer d’aquest món un món per tots els homes, un món sense immigrants. Al  vespre, no puc resistir gastar-me els diners amb un bon sopar a la plaça Taskim, més de carn i sempre una mica més econòmic que a Kumkapi, el barri dels pescadors, on saben cuinar el peix fantàsticament. Dubto entre escollir Kuzu dügüm Kizartmagi (corder cuinat amb canyella, ceba i iogurt) o Tepsi Böregui (milfulles de verdures i carn picada força picant). Em decanto pel segon i de postres un bon kahve servit dins d’una tassa ben petita (el bon cafè turc). És fa tard ja. El somni que em va  induir un amic el divendres dia 31/03/2017 per whatsapp està a punt d’acabar. Toca espavilar-se per no perdre l’avió. La cultura dels que em són diferents mai ha de ser la cultura dels immigrants, també és meva, constitueix la riquesa de tota la humanitat. *******  (Mestre, dedicat a tu, amb tota la meva amistat , i tot i les nostres diferències: “Chupa del frasco, Carrasco!” )

SOMNI DEL 23 AL 24 DE MARÇ

Estic de vacances amb la meva família. Parlant amb l’amo de l’hostal ens diu que no podem deixar de visitar la Costa Turquesa. Ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, el terreny és molt inhòspit i la ruta és llarga. La meva dóna em diu que si de cas, que hi vagi jo primer, i que si ho veig clar, després hi anirem tots. Així que em faig una petita motxilla i marxo amb el cotxe. Arribo fins allà on és permès arribar motoritzat. Camino cap al mar, la costa és abrupta, desordenada i per avançar, en la direcció volguda, he de fer llargs viaranys. Veig unes petites canoes lligades a una cala, i tot i que la mar és plena de roques sortints penso que anant amb barca, si tinc la perícia de no embarrancar, podré arribar-hi abans. Arribo. La Costa Turquesa és preciosa: és una àrea on sembla talment que algú hi hagi clavat menhirs de punxa, menhirs de dos colors, la part submergida a la mar i els primer metre sobresortint de l’aigua és grisa, com si l’onatge n’hagués erosionat el color; la part superior és d’un blau turquesa enlluernant. Mirar totes aquelles puntes turqueses sortint de l’aigua quan el sol hi pica és embriagador. Vaig resseguint la costa una mica fora de mi, i passat un petit espigó natural, veig un petit poble lletgíssim, fet amb barraques de més d’un pis construïdes de blocs de formigó. Penso que com pot ser que algú hagi estat capaç de permetre aquelles construccions en aquell entorn. M’apropo fins endinsar-me dins d’aquell desastre urbanístic. La gent que hi ha fa la seva rutina. Les dones tenen totes una bellesa especial: són petites, morenes de pell i la fisonomia de la seva cara és suaument asiàtica. Al somni, ara, ja m’he fet gran, visc a la Costa Turquesa, la meva dona és nascuda aquí, és petita, morena i amb trets orientals. Els meus dos fills són una barreja entre ella i jo. Mai vaig tornar a buscar la meva família que estava de vacances... Em desperto. Són les quatre i cinc de la matinada. La meva dona real dorm de boca terrosa al meu costat.

a