EL VIDRE

Fa massa calor. Entro en un bar. Està brut, molt brut. Enganxifós. L’ambient és miserable. Hi ha llocs on t’adones que hi ha gent que ho passa molt malament. M’he equivocat al entrar, però ja és tard. Em pregunta que vull. Penso, dubto, tardo a reaccionar, no estava preparat. Una clara és el que més em refrescarà amb tanta xafogor que fa. No! Perdoni! –rectifico- Millor una estrella. De “botella”? – em pregunta-. Sí de “botella” – li responc-. Em porta l’estrella gelada i un vas de tub. El tub està molt net... brillant! i... aquesta és la màgia del vidre: la seva superfície brillant m’atrau, em dóna una impressió de falsa netedat, un engany que sovint tots acceptem, i que evita que  em faci fàstic beure al mateix vas que ha utilitzat un estrany fa menys d’una hora en aquest mateix bar. Però avui, i em fa mal sentir-me racista davant la pobresa dels altres, bec a morro de l’ampolla.