DANMARK (I)

Portem tres dies a Dinamarca. Al contrari de molta gent, preparar  les vacances m’aclapara. Prefereixo anar als llocs buit de coneixements previs, i un cop soc al viatge és quan, poc a poc, em començo a mirar la guia que sempre porto. “Despacito”. Conscient de que em perdre segur molta informació... però és que estic de vacances. Per ara aquesta terra la trobo avorrida, sembla que mai no passi res del que no hagi mai de passar. Paisatge monòton, calmat, molt calmat. Massa estàtic. En canvi les persones amb qui he parlat: fantàstic. Molt oberts, amb ganes de parlar. A Ribe demano a un home que va vestit de “sereno” a quina hora comença la ruta guiada per la ciutat. Em diu que a les 22:ooh. Encara queda una hora. Nosaltres i ell haurem de fer temps. I per iniciativa seva ens posem a parlar... i no calla.. M’explica que quan es va jubilar va recuperar dins el Parc Nacional una masia dels pares on cria vaques. Li dic que m’ha semblat curiós veure com les masies tenen forma de fort, amb les edificacions tancant un patí interior formant un quadrat i deixant una sola entrada... li pregunto si era un sistema defensiu  en constants guerres amb alemanys i suecs. Em diu que no rient. Ni els suecs ni els alemanys mai ens han fet por, aquesta és una terra plena de guerres víkings forts. Si la única cosa que temíen els gals era que el cel caigués, els danesos només temen que bufi el vent. I m’explica que el pitjor de la seva terra és el vent: hi ha dies que el vent no calla, que tot el dia brama, no tenim relleu, és un país pla, i el vent bandeja Dinamarca de costa a costa. Un patí sense vent és la felicitat. Llavors m’apropo a la meva infantesa quan a la UHF feien “Miguel el Travieso”. ******* Nota: tenia unes reflexions fetes sobre el viatge d'aquest estiu però fins ara no m'ha anat bé publicar-les; per tant, encara que una mica descontextualitzades, ara sí, he decidit que les aniré publicant correlatives o no sota el títol de DANMARK.