Estic
de vacances amb la meva família. Parlant amb l’amo de l’hostal ens diu que no
podem deixar de visitar la Costa
Turquesa. Ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, el terreny és molt inhòspit
i la ruta és llarga. La meva dóna em diu que si de cas, que hi vagi jo
primer, i que si ho veig clar, després hi anirem tots. Així que em faig una
petita motxilla i marxo amb el cotxe. Arribo fins allà on és permès arribar
motoritzat. Camino cap al mar, la
costa és abrupta, desordenada i per avançar, en la direcció
volguda, he de fer llargs viaranys. Veig unes petites canoes lligades a una
cala, i tot i que la mar és plena de roques sortints penso que anant amb barca,
si tinc la perícia de no embarrancar, podré arribar-hi abans. Arribo. La Costa Turquesa és
preciosa: és una àrea on sembla talment que algú hi hagi clavat menhirs de
punxa, menhirs de dos colors, la part submergida a la mar i els primer metre
sobresortint de l’aigua és grisa, com si l’onatge n’hagués erosionat el
color; la part superior és d’un blau turquesa enlluernant. Mirar totes
aquelles puntes turqueses sortint de l’aigua quan el sol hi pica és
embriagador. Vaig resseguint la
costa una mica fora de mi, i passat un petit espigó
natural, veig un petit poble lletgíssim, fet amb barraques de més d’un pis construïdes
de blocs de formigó. Penso que com pot ser que algú hagi estat capaç de
permetre aquelles construccions en aquell entorn. M’apropo fins endinsar-me
dins d’aquell desastre urbanístic. La gent que hi ha fa la seva rutina. Les
dones tenen totes una bellesa especial: són petites, morenes de pell i la fisonomia
de la seva cara és suaument asiàtica. Al somni, ara, ja m’he fet gran, visc a
la Costa
Turquesa, la meva dona és nascuda aquí, és petita, morena i amb trets
orientals. Els meus dos fills són una barreja entre ella i jo. Mai vaig
tornar a buscar la meva família que estava de vacances... Em desperto. Són
les quatre i cinc de la matinada. La meva dona real dorm de boca terrosa al meu
costat.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada