UN DIA A ISTAMBUL

Escric des del meu Istambul. He arribat aquest matí. Necessitava  escapar-me de la meva ment. Passejo pel marge del Bòsfor: m’embriaguen els corrents marins d’aquest canal estret que uneix el Mar Mediterrani i el Mar Negre..., camino fins que em fan mal els peus, just en el moment en que ja no puc més, veig arribar una barcassa atrotinada que, ara quan acabi d’atracar, em permetrà matar la gana que tinc  menjant-me un balik ekmek cuinat a la mar (és un entrepà de peix acabat de pescar i fregit, fregit damunt la pròpia barca). Recuperat torno a caminar: a mig creuar el pont de Gàlata, m’aturo i recolzo el cul a la barana oposada d’on desenes de pescadors tiren les seves canyes cap a una mar una mica més salada que la nostra. Mirar-los és entretingut. Ningú m’espera, tinc temps. Espero força estona fins que veig la primera canya recollir un peix... no és gaire gros, però l’home queda content quan el desenganxa de l’ham i el posa dins la cistella de vímec.  Gàlata uneix els dos continents, és el pont entre dues cultures, un pont que mai hauríem de fer volar si volem fer d’aquest món un món per tots els homes, un món sense immigrants. Al  vespre, no puc resistir gastar-me els diners amb un bon sopar a la plaça Taskim, més de carn i sempre una mica més econòmic que a Kumkapi, el barri dels pescadors, on saben cuinar el peix fantàsticament. Dubto entre escollir Kuzu dügüm Kizartmagi (corder cuinat amb canyella, ceba i iogurt) o Tepsi Böregui (milfulles de verdures i carn picada força picant). Em decanto pel segon i de postres un bon kahve servit dins d’una tassa ben petita (el bon cafè turc). És fa tard ja. El somni que em va  induir un amic el divendres dia 31/03/2017 per whatsapp està a punt d’acabar. Toca espavilar-se per no perdre l’avió. La cultura dels que em són diferents mai ha de ser la cultura dels immigrants, també és meva, constitueix la riquesa de tota la humanitat. *******  (Mestre, dedicat a tu, amb tota la meva amistat , i tot i les nostres diferències: “Chupa del frasco, Carrasco!” )