QUATRE CABRES

Serà un petit matí sense horitzó quan ens aixecarem feliços per sortir a buscar una casa dins d’un paratge on sempre sigui tardor. Ens farem amb quatre cabres perquè ens treguin a passejar, allò just perquè elles mengin, allò just perquè nosaltres no esborrem l’hàbit de caminar. Als matins les munyirem, i després dins els murs acollidors, treballarem la seva llet crua, amb cura, per respectar i entendre la natura. I quan n’obtinguem el seu tresor convidarem a fills i amics a menjar pa amb formatge. Haurà arribat un temps somniat de plenitud... i prou.

FULLFILLMENT

Llegeixo un article de Josep Mª Ganyet que explica que “Amazon” ja ha repartit la primera comanda amb dron. La velocitat ha esdevingut una obsessió; si ho veiés la meva àvia que sempre deia que les coses que es fan ràpid es fan malament... però el que més atrau la meva curiositat és com aquesta empresa a organitzat el seu nou magatzem a Barcelona ciutat: ho ha fet seguint els patrons de compra dels milions d’usuaris que li compren a diari, com que aquests patrons de compra són inexistents perquè cadascú compra el què necessita quan ho necessita, quan vol i perquè vol, la solució ha estat organitzar els productes aleatòriament, és a dir que quan arriben els subministres es posen on hi ha un lloc lliure. Això suposa tenir un magatzem aparentment caòtic on a les prestatgeries al costat de les compreses, hi ha el cafè, i a continuació les pastes dentífriques, i així anar fent. Asseguren que d’aquesta manera el procés de “pick-up” és molt més eficaç perquè minimitza els moviments dels robots. Un caos intel·ligent només apte per una intel·ligència artificial governada per algoritmes. Humans podem anar plegant.

AIXÍ ÉS LA VIDA

Tradicionalment el lavabo ha estat la biblioteca de la casa dels pobres. A casa sempre hi hem tingut un cistell on s’acumulen llibres, diaris i revistes per fer-ne un ús indiscriminat. Fa poc vaig demanar prestat un llibre de Charlie Brown al meu pare. L’he anat llegint cada matí, a poc a poc, just després de llevar-me, i per tant ha estat exposat dins el cistell durant varis mesos. Ahir el vaig acabar, i a l’hora de sopar vaig gosar preguntar als meus fills si algú d’ells havia fet atenció a aquest llibre i si algú se l’havia mirat,.... la resposta va ser unànime si que l’havien vist i no, no havien tingut cap interès en llegir-lo...; vaig intentar fer de pare instructor, explicant-los que l’humor de Charles M. Schulz és la lletra minúscula de la filosofia, a veure si així aconseguia engrescar-los a fullejar-lo... no va servir de res, i quan vaig dir que llavors li tornaria a l’avi, un d’ells va dir: "Ostres! la mida del llom m’anava bé per aguantar el mòbil damunt el cistell de la roba bruta!... Així és la vida.

...ÉS CIÈNCIA BURRO!

La setmana passada els diaris informaven que als EUA els productes homeopàtics hauran d’informar als consumidors de que “no hi ha evidències científiques de que funcioni”, com si el terme evidència científica fos la veritat absoluta. I és que la ciència ha esdevingut una nova religió. Si ho diu la ciència és veritat. Com sí la ciència no hagués variat el seu pensament des de Galileu, passant per Newton, fins arribar a Einstein. Lògicament, a mesura que sabem més coses millorem, però resulta que encara no ho sabem tot, no?. A mi m’agradaria que l’etiqueta dels productes homeopàtics informés de que “no hi ha evidències científiques que la ciència hagi sabut trobar de moment”. No crec que la medicina homeopàtica hagi mai de substituir a la farmacèutica,  senzillament és una cosa més que pot o no funcionar depèn de la persona i les seves circumstàncies. Com sempre el món avança pel mètode de prova i error, però a vegades, tant de dogmatisme, fa que la ciència confongui l’absència de proves amb la prova de l’absència.

WÀTERS DE SENYORES

Estranyament hi ha cua al wàter de senyors però no al de senyores. M’estic pixant i trobo absurd haver d’esperar quan jo també ho puc fer al de les senyores que ara està buit. Entro. Pixo amb una mà mentre em tapo el nas amb l’altre mà. Surto marejat. Quin fàstic!. Penso que les dones que conec totes tenen una gran bufeta que els hi aporta una capacitat sobre humana de retenció del líquid groc. Avui he entès el perquè.

MASCLES I PILOTES

L'anunci s'estava en el vestíbul d'un aeroport europeu per atraure turistes cap a Escòcia: “Un temps per estar immers en el joc, un altre per estar en un spa relaxat”. Si m’agradés el golf, tingués el poder adquisitiu necessari i la noia de la fotografia fos la persona amb qui vull estar,… pot ser, gràcies a l’anunci, m’animaria a fer unes vacances a Escòcia. Però acabo de decidir que no, que no hi aniré, que em rebenta l’actitud del mascle de l’anunci: a dalt ell executa un elegant “backswing” mentre  a baix ella el mira amb un somriure de complicitat mentre ell, abstret i distant del relaxant spa… i d’ella, enyora els seus companys que segueixen jugant a golf. Hi ha mascles que perden el món per una pilota.

L’ALÇADA DE LES TASSES

L’alçada de les tasses dels wàters d’alguns països europeus de més cap al nord és lleugerament superior a la dels nostres. Els trobo molt incòmodes. El tram final del recte no està fet per cagar a tanta alçada. De fet els nostres avantpassats cagaven seguts a la gatzoneta, i per tant, evolutivament, el nostre recte demana cagar així. Pot ser això explica el restrenyiment típic del viatjant. Algú hauria de redissenyar les nostres tasses. Algú ho havia de dir!.

DESPERADOS

Les ampolles de cervesa buides tenen l’ànima amarga. Les caixes repletes d’ampolles de cervesa buides expliquen nits místiques. Si la cervesa és diu “Desperados” millor no saber els detalls d’aquesta matinada alcohòlica.

PSOE

Durant massa temps han fet servir aquell estil de comunicació que es defineix per intentar arribar a on no es sap a on anar. Aquell anar-hi anant sense moures del lloc. Quan les circumstàncies els han obligat a parlar clar i se'ls hi ha preguntat a on penseu anar, ha resultat que allò que pensaven era massa poc ètic per poder ser explicat i, sotmesos,  han preferit transitar eternament pel passeig de la vergonya.

CAN BRAVO

Ho porten els gens. La seva àvia anava a comprar a Can Bravo (per Caprabo) i li agradava el sucusuqui (per Susuki) que els veïns s’havien comprat. Ella quan condueix, ens avisa a tots que mirem per la finestra perquè un Mascherano (per Maserati) ens està a punt d’avançar, i quan el seu cosí li va dir que s’havia comprat un Subaru, ella li va respondre que sí, que sabia de molta gent que s’havia comprat unes Sebago a Nova York perquè sortien realment millor de preu. L’última re-nominació d’una marca fou quan ens parlava convençuda de que  la marca blanca d’aquella botiga d’esport es deia Walti (per Batti) i la seva filla li respongué, irònicament perquè ja la coneix,  amb un -Mira!  com el pare de la meva amiga!-.

MENTIDER COMPULSIU DE MODA

Saber que la tecnologia està al teu servei. Fer fotos precioses amb el mòbil, tan smart que ell sabrà  amagar en un lloc segur a casa dels servidors d'uns perfectes desconeguts. Al cap d’un temps obrir el whatsap, instagram, telegram,... i enviar-les als amics i coneguts, dient-els-hi que mira on sóc, sabent que ni és avui ni és el lloc. Saber esperar sense estar massa pendent dels desesperarts avisos de missatges entrants al mòvil. Al vespre, serenament, estirat al llit, llegir els missatges de resposta que he rebut. Descobrir que tots recullen banalitats que mostren l’enveja que em tenen i creure’m així tan important com capaç de canviar la meva pròpia història que tan em desagrada.

PEP GUARDIOLA

La sorpresa va ser gran: aquesta misèria de bloc sense a penes seguidors, de cop, en un sol dia, segons les estadístiques del propi Sr. Google, fou visitat per més de cent persones. Això va ser quan vaig penjar l’article del dia 23/09/2016. Primer vaig pensar que s’havien equivocat, que l’endemà, unes noves estadístiques desmentirien les primeres... però no!. No em va caldre pensar massa més per esbrinar que el mèrit no era meu sinó d’en Pep Guardiola. Per provar la meva teoria aquest article porta el seu nom. Em comprometo a dir-vos si el volum de visites a aquest bloc es torna a disparar. Amén!

SOMNI DEL 1 AL 2 D’OCTUBRE

No em trobava bé i he anat al metge usant els drets que et concedeix el fet de pagar una d’aquestes mutualitats d’assistència sanitària. Mentre el metge m’escolta truquen a la porta, el metge diu que passin, i entra un jove agressiu, rosset, amb camisa blava i pantalons de pinça, fornit, més aviat guapot. Em fita i m’interroga dient el meu cognom afegint al davant la paraula senyor. Li dic que si, que jo mateix. Em demana que el segueixi que hi ha un problema. El segueixo fins a un despatx. Truca a la porta, espera uns segons protocol·laris i entrem. Davant d’un senyor serio amb corbata li exposa el meu cas. El senyor..., i diu el meu cognom, fa anys que és soci, però el seu contracte el va fer també la Roser...sap qui és vostè la Roser? i lògicament els hi dic que no. La Roser ja no treballa amb nosaltres, sap?, la varem fer fora fa un mes... el seu contracte és il·legal, ha de saber que vostè ha estat pagant una quota inferior a la fixada i per tant, a hores d’ara, ens deu uns vint-i-sis mil euros... si us plau digui’ns  com vol pagar-ho?. Quedo garratibat. Em surt de l’ànima dir que no, que jo vaig signar un contracte, i que jo no he fet res malament, que el problema és seu. El de la corbata i el jovenet es miren i se’ls hi escapa un somriure. Que no llegeix la premsa?... hem guanyat tots els casos equivalents al seu, li agrairíem que no ens faci perdre el temps... i a partir d’aquí estic estona discutint, nerviós, sense trobar arguments per defensar-me i preocupat perquè jo no tinc aquests diners...fins que em faig conscient de que estic somiant. M’aixeco alliberat i bec un got d’aigua. Fa massa calor per ser octubre.

MIL MENTIDES

Torno de vacances i em pregunten si he fet moltes fotos. Sí que n’he fet. No sé quantes; no les he comptat; les que m’han vingut de gust. Em diuen que faci un àlbum de fotos amb una aplicació de fotoprix i els hi dic que no. La memòria necessita l’oblit, i a vegades, fins hi tot la mentida. La memòria ha de ser un acte creatiu, un mecanisme per construir la nostra pròpia afirmació i a poder ser... feliç!. Per això no m’agrada la veritat estàtica de la fotografia. Prefereixo mil vegades la imaginació d’un record imprecís, fals... fins hi tot mentider.

GENTLEMAN BRITÀNIC

El propietari del pis que vam llogar a Escòcia era fred i plujós. Durant tots els  dies pràcticament no em va dir res. Prou feines va tenir a explicar-me com funcionaven les coses bàsiques: la cuina, l’aigua calenta, les escombraries,... i després res... un “awright” sec i pelat a manera de salutació. Però vet aquí que l’últim dia, en un esforç sobre humà, em va preguntar d’on era, i quan li vaig dir que Català, de Barcelona, el tio es va destapar i ja no va callar... i és que és evident que l’únic tema de conversa que es pot tenir actualment amb un britànic és sobre en Pep Guardiola.

GUANYAR-SE LES GARROFES

Al Parc hi ha una vintena de garrofers més o menys alineats. Hi ha dues vaques on als meus fills, quan eren petits, els agradava enfilar-s’hi i jugar. Ha arribat una furgoneta desastrada de color gris. Han baixat quatre persones: un senyor de seixanta (l’avi) un de quaranta (el pare) i dos nanos de dotze i nou anys (els fills). Els dos de més edat treuen del darrera un parell de llençols blancs grans,mentre els estenen a terra sota un arbre, els nens agafen dos bastons llargs i els hi donen als grans: pim-pam, pim-pam, pim-pam,... garrotades expertes fan caure les garrofes. Els nens tot jugant les van recollint i posant en caixes de fruita de plàstic verd. No estic sol mirant-me'ls dissimuladament metre ells segueixen fent, tenen feina, està ple de garrofers. Això passava a Platja d’Aro un vint d’agost de dos mil setze a les onze del matí.

RENTADORES CLANDESTINES

Ara que tot ja ha tornat a la normalitat. Haver estat sol a casa, alguns dies d'aquestes vacances passades, de Rodríguez, comporta certes avantatges totes elles relacionades amb la llibertat de fer el que vols. Però en el meu cas, de totes les llibertats que em puc prendre, n’hi ha una que destaca per amunt les altres, segurament perquè en estat de vida familiar normal la tinc rigorosament prohibida. No és que jo al llarg dels anys hagi fet més desgràcies que ella, però n’hi va haver una, de desgràcia, només una, que afectà a una peça seva, per desencadenar la més solemne prohibició. Des de llavors mai més. Per això si hi ha quelcom que em faci il·lusió d’estar de Rodríguez és poder tornar a posar rentadores, això si, rentadores clandestines... i que Déu no vulgui que ella ho sàpiga mai.

VUELING

Això de la publicitat és una arma de doble fil. El publicista transgressor devia sentir-se satisfet de la feina feta. La companyia aèria veia clara la seva imatge de joventut trencadora, activa, eficaç i despreocupada. Però penso que aquest estiu més d’un s’ha cagat amb la mare que els va parir a tots dos. I si el cartell està immaculat només pot ser perquè als aeroports la gent no va amb esprais i pots de pintura. A la merda la companyia i el regulador de vols que fa legal el sistema de sobre ventes, és una vergonya la impunitat en que ens estafen alguns operadors de vols. Hi ha vegades que més valdria callar, escriure bé i fer bona lletra. Apa, marxo de vacances unes setmanetes!

APA...TANQUEU PER VACANCES!!

La Sra. Colau m’envia aquesta propaganda, i pot ser si que ella es creu que m’està fent un favor obligant-me a seguir pagant aparcament aquest agost que treballo quan la meitat dels aparcaments de la zona verda estan buits perquè la gent està de vacances. Que decideixin no tancar els parquímetres aquest agost ho entenc com una decisió política perfectament acceptable, que m’ho vulguin vendre com un favor,  em toca els collons. Que es pensa que sóc burro?

JORGE

“L’Opus Dei sempre ha fet exercicis espirituals, però no a la manera ignaciana de revisar els seus pecats, sinó a la manera de Monsenyor Escrivà, d’estudiar els pecats dels altres.”... i llegir-ho em pemet entendre el perquè el nostre llastimós Ministre Jorge segueix com si res.

LA MEDICINA PRIMER ÉS UN ART

El sopar d’amics s’acaba discutint sobre la homeopatia. Com és lògic hi ha qui n’està totalment en contra i la classifica d’estafa consentida pel negoci que és, i qui com jo, la defensa amb ganes. No arreglem res, com sempre, i cadascú torna a casa seva. Però les casualitats són meravelloses, i encara que sigui a toro passat, de nou anant de ventre, llegeixo que abans del descobriment de les bactèries i el seu paper en les malalties, els metges criticaven la costum de rentar-se les mans, tot i l’evidència de que hi havia una reducció significativa en el número de morts. Això em va fer pensar en que com que no sabien el perquè anava bé rentar-se les mans, la solució fàcil era no donar-li validesa. Llavors, si  la homeopatia en alguns casos va bé, i jo en sóc un cas ja que vaig acabar amb les migranyes gràcies a ella, el que seria prudent, seria no negar-la i destinar esforços a investigar quin és el seu efecte, i si el seu efecte fos només l’efecte placebo, i es descobrís amb qui i com és efectiu, ja seria fabulós. Tot això ho escric des de la més absoluta ignorància en medicina (que em perdonin els entesos), però d’errors  mèdics n’hi ha hagut multitud, per exemple als anys seixanta es va menystenir la llet materna, oblidant que a part de l’aliment aportava defenses que la mare passa al fill, per sort, ara, cap pediatra ho nega. Caldria ser més escèptic i més empíric, i tenir clar que la medicina primer és un art, i després una ciència.

PRESBÍCIA

Ara resulta que el meu cristal·lí... i els muscles i lligaments que l’envolten la funció dels quals és modificar la curvatura del primer per poder enfocar, han decidit començar a jubilar-se, i en conseqüència, de prop ja no hi veig quatre en un burro; i l’oculista que és una mica amanerat, em diu que “se va agravando con el paso del tiempo” però que no em preocupi perquè “la presbicia (quin nom més lleig!) es parte del proceso natural de envejecimiento y su aparición es inevitable” i afegeix que tot això és degut a “la pérdida general de elasticidad y potencia”... i arribats aquí, ja només em queda predir un futur sexual més aviat trist.

SEGURETAT I SALUT EN EL TREBALL

Estem arribant al límits de l’absurditat. El que importa és cobrir-se les esquenes I que mai et puguin acusar de res. Per això cal tenir tots els papers perfectament omplerts i signats. Si mai passa res el primer que et demanarà el jutge seran els papers. I els papers estaran perfectes encara que per tenir els papers perfectes haguem hagut de deixat de banda la realitat del què està passant. Si mai hi ha un accident, no serà culpa nostra, perquè sobre el paper, era perfecte.

SENSE EXPLICACIONS

A tot arreu intenten explicar el perquè de les darreres eleccions: ni “sorpaso” de podemos ni càstig a la corrupció del pp. Els humans som animals que sempre busquem explicacions, tendim a pensar que tot ha de tenir una causa identificable. Però és possible que no existeixi un perquè, encara més, moltes vegades no hi ha res, ni tan sols podem posar sobre la taula un ventall de raons fonamentades que siguin vàlides... i llavors creiem que és més intel·ligent  fabricar una explicació, i quedar satisfet donant-la per bona, que no acceptar l’atzar. Començar a ser vell té en aquest sentit una avantatge perquè ja saps de què va l’estupidesa humana.

NI PA NI PLATGES

Avui fa dos mesos que no menjo pa. No menjo ni pa, ni pasta, ni arròs, ni llet, ni patates, ni llegums,... Sense haver solucionat encara de forma clara i definitiva la fastitis plantar que m’afecta des de ja fa més d’un any, la fisioterapeuta que em tracta m’aconsellà dolçament que seria interessant eliminar, de la meva dieta, tots els aliments que produeixen inflamació. I vaig accedir conscient del sacrifici que representava per un panarra com jo. Al principi fou dur, ara tot jo sóc insípid. Però hi havia quelcom que m’animava: l’esperable meva nova imatge corporal producte secundari d’aquest règim pervers. Però després d’aquests dos mesos de tortura estic decebut. Trist i decebut: no m’he aprimat ni un sol quilo, i la meva silueta segueix igual de panxuda que sempre. Ni pa... ni platges!

VEÏNS AMB GOSSOS

De cop molts veïns de l’escala s’han fet amb les delícies de tenir gos. Com que tenen gos el treuen a passejar. El què més m’ha sorprès és veure la desesperació en que tots ells, els gossos i darrera els amos, baixen per l’escala corrents camí del carrer. No n'era conscient del patiment de pròstata del gossos de ciutat. Però qui ha patit més les conseqüències d’aquesta moda ha estat l’arbre de davant de casa. L’escocell ha esdevingut una bassa de pixats de gos i sembla que als veïns ja els hi està bé, els hi deu agradar la fragància que se’n desprèn. Ara que l'ajuntament tenia intenció de plantar arbustos als escocells per lluitar contra les males herbes i no usar així herbicides... no cal, amb els pixats ja no creix res i a més a més crec que no seria del grat dels meus veïns.

NO HO ENTENC

M’explica que fa poc que torna a tenir parella. El veig content. Li dic que me n’alegro, em faig l’intel·lectual arcaic dient-li que Simone de  Beauvoir escrivia a “Les Belles Imatges” que hi ha poques persones capaces d’avenir-se a la soledat. Em respon que sí. Més tard m’explica que aquest estiu vol fer unes grans vacances amb ella, “a lo grande”, em diu que es pensa gastar tots els seus estalvis... i dec fer-li una cara desencaixada perquè tot seguit m’aclareix que aquest serà l’últim estiu que passaran junts, que s’ho mereix, perquè ella, al setembre, marxa a treballar als Estats Units i ja no es pensen veure mai més, i per tant, lògicament, tots dos ja han decidit trencar la seva relació després de les vacances.

ANTIBIBLIOTECA

He llegit un llibre interessant: “El Cisne Negro” de Nassim Taleb. Segur que en parlaré més endavant, però de moment li manllevo un gran concepte, el d’antibiblioteca. Diu que: “els llibres llegits tenen molt menys valor que els no llegits. La nostra biblioteca hauria de contenir tants llibres de tot allò que desconeixem com el nostre  poder adquisitiu ens ho permeti. Acumularem més i més coneixement, i més llibres, a mesura que ens anem fent grans i el número creixent de llibres no llegits sobre els estants ens mirarà amb gest amenaçant. En efecte, quant més sabem, més llargues són les fileres dels llibres no llegits. A aquesta sèrie de llibres no llegits és el que anomena antibiblioteca”. Genial!

MÉS SOBRE ADOLESCENTS

Escolto per la ràdio (RAC1) a un qui anomenen el filòsof de guàrdia parlant de l’escèptic de David Hume. L’explicació que escolto li compro. Diu que l’enteniment humà es basa en dues eines: les idees i les sensacions. Si obro els ulls tinc les sensacions que són sempre molt més poderoses, per exemple notar el mal de queixal, i si tanco els ulls tinc la idea, sempre molt més dèbil, el record del mal de queixal. Quan les sensacions prevalen sobre les idees tenim un pragmàtic. Quan les idees prevalen per damunt de les sensacions tenim un fanàtic. Quan les sensacions no es perceben tenim un apàtic i posa com a exemple els adolescents, i en concret, justifica que tinguin l’habitació tan desendreçada: senzillament no perceben la sensació de cau de merda.