URGÈNCIES HOSPITALÀRIES

Fa poc m’ha tocat anar d’urgències a un Hospital. Sempre em passa el mateix: em passo les hores d’espera observant, amb ulls atents, tot l’entorn hospitalari; em fascina l’organització dins del caos, la enteresa del personal que hi treballa al davant de la desesperació, impaciència, cansament , dolor,...de pacients i acompanyants. Admiro la seva fredor, caràcter i mà esquerra, i afirmo amb rotunditat que jo no podria fer aquesta feina. Quan ja portava una bona estona esperant en un sobre ample del passadís convertit en mini sala d’espera annexa al costat dels boxes,  l’ascensor es va aturar, llavors les portes s’obriren amb l’entrada, al passadís, d’una “camilla” on hi anava estirat un home sud-americà d’uns trenta anys d’edat, baixet i de complexió forta. (Necessito aquí fer un parèntesi personal, quan veig una “camilla”, mentalment i de forma automàtica sempre genero el següent pensament intern en llengua castellana: “camillero: hombre humanitario”, és una debilitat feta hàbit. Segueixo:) L’home sud-americà tenia la mà dreta absolutament embenada i mantenia el braç aixecat tota l’estona. També duia el cap embenat tapant-li les orelles, i per sota l’orella esquerra es veien múltiples rajolins de sang assecada que li baixaven fins el coll. Pel número de rajolins, el gruix i la llargada, l’ensangonada havia d’haver estat abundant. Al lateral  de la camilla hi havia una bossa de gel  oberta amb un got de plàstic introduït. Van deixar-lo arraconat al mig del passadís. Feia cara de dolor.  L’administrativa de la unitat d’urgències de  traumatologia li va dir si volia fer una trucada de telèfon, ell va respondre que no, que no tenia cap familiar a Catalunya, que estava sol. Passats uns minuts va demanar als esperants que hi érem sí algú li podia deixar un telèfon per fer una trucada. Mentre jo encara dubtava, un noi li va deixar el seu telèfon, havent-li marcat prèviament un número que li va donar d’un paper que es  va treure de la cartera. El sud-americà agafava el telèfon amb la mà esquerre i el mantenia a l’orella dreta. La part de la conversa que sí podíem escoltar va anar més o menys així: “Buenas noches, sois vos la madre de F., yo me llamo W., y le llamo desde urgencias del hospital. Usted no me conoce pero yo comparto piso con su hijo, y por eso tengo su teléfono, y por eso tengo ahora que llamarla. Si usted quiere a su hijo tiene que sacarlo de ese piso dónde se encuentra,...tiene que ir a por él,...tiene que sacarlo,... sáquelo ya!....mire, yo no soy racista pero este marroquí es un cabrón,...está loco y es muy peligroso, le quería pegar a su hijo y yo me he puesto en su camino cuando le ha tirado un vaso,....no F está bien,...yo estoy en urgencias,...cuando la pelea, me ha mordido la oreja y luego me ha arrancado el dedo de un mordisco,... si que duele pero le voy a denunciar,...le voy a denunciar a la policía. Por favor,...si usted es una buena mamà, saque a su hijo de este piso,...no se demore!,...” Tots els qui estàvem a la sala ens anàvem mirant, la història era fascinant, increïble, (com diu el tòpic, la realitat supera la ficció: un marroquí mossega l’orella d’un sud-americà i li arrenca un dit d’una queixalada!)...tots vam mirar el got al mig del gel que segur que contenia el dit,...de tots, qui semblava més preocupat era l’amo del mòbil, que devia pensar amb el cost de la trucada, perquè els minuts passaven amb la lentitud d’un “a horita mismo” hispanoamericà, però la conversa no s’acabava. Finalment va penjar, i de forma molt educada, va tornar el mòbil al seu propietari tot donant-li les gràcies. Al cap de poc el van entrar cap a dins a boxes i jo ja no el vaig tornar a veure. Quasi una hora més tard, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i van sortir quatre Mossos d’Esquadra acompanyats de dos metges. No puc explicar res més, al cap de poc, una infermera ens va desallotjar de la sala annexa al passadís, dient que eren les dotze de la nit i que els esperants esperéssim a la sala principal d’urgències.

SIGNES DEL TEMPS

La veritat és que la realitat no deixa mai de sorprendre’m. La situació és ben estúpida però ben real. Hem anat a celebrar Sant Esteve a casa els avis. Damunt la taula del despatx hi ha un telèfon vell de sobretaula de color vermell, un d’aquells telèfons on els números estan inserits de forma radial dins un cercle central. Cada número resideix sota d’un orifici rodo, i el conjunt roda, quan arrossegues amb el dit el número en el sentit de les agulles del rellotge fins a trobar el topall platejat. El meu fill M. de deu anys es mirava el telèfon encuriosit (segur que altres vegades ja l'havia vist, però no havia despertat la seva curiositat). De cop m’ha preguntat amb tota naturalitat: papa... com funciona aquest telèfon?. Li era absolutament estrany. Li he ensenyat com girant cada un dels números desitjats fins el topall sonava el telèfon on trucàvem, per exemple el mòbil de la seva mare. Feia cara d’haver fet un gran descobriment. Però la veritable descoberta és meva,... els signes del temps m’envelleixen!

PER UN CAP MÉS FELIÇ

Malassezia furfur (fong) Ja fa dies que televisions i ràdios del país difonen publicitat sobre aquest determinat producte. Tots els fabricants d’aquest producte s’anuncien aquests dies, evidenciant una campanya publicitària massiva. El cert és que a mi les campanyes publicitàries, en general, massives o no, me la retxuntxunflen!,...però aquest cop, hi tinc la mosca al nas!. De forma insistent escolto aquests anuncis pesats igual que un martell percussor d’una obra veïna, i és que és el primer cop que sóc conscient de que una publicitat va dirigida a mi de forma particular. Ja ser que l’anunci no es dirigeix només a mi: ni estic tan fotut ni la meva capacitat compradora els hi pot pagar el què val aquesta fotuda campanya. Però per si ho voleu saber, jo sóc usuari d’aquest producte. Sóc usuari d’aquest producte dues vegades a l’any, exactament dues vegades a l’any i prou!. Dues vegades perfectament localitzades en el temps: la primera, és quan arriba definitivament la primavera, i per tant puja la temperatura per donar pas al bon temps, i la segona és quan arriba l’hivern, quan arriba l’hivern de debò, i les temperatures baixen de forma pronunciada per quedar-s’hi una bona temporada. Amb els anys viscuts he arribat a un nivell d’autoconeixement tal en aquest camp, que quan començo a notar els primers símptomes, encara que meteorològicament encara no hi hagi hagut, aparentment, cap senyal que pronostiqui el canvi tèrmic que s’esdevindrà, jo ja sé que ha arribat el moment de fer el canvi de roba dels armaris, ja sé, amb total certesa, que segons el que toqui, la calor o el fred, ha arribat per quedar-s’hi. Llavors és qüestió de no esperar ni un sol segon, i de fer-me un tractament preventiu contra els despreniments desmesurats de grups de cèl.lules mortes acumulades a la superfície del meu cuir cabellut. Cèl.lules emprenyadores  que em promouen una lleu picor que, al ser gratada, escampa la fina blancor damunt les meves espatlles. I això  PER TENIR UN CAP MÉS FELIÇ! (tal com diu un dels anuncis d'aquests dies).

QUINA POR!

La meva feina fa que mantingui certa relació amb l’Administració. L’altre dia vaig quedar estorat tafanejant en un àmbit que no em pertoca directament. L’interventor  informava que “...no trobant-se aprovat per l’Administració en concret el Pla de sanejament financer, ni l’escenari de consolidació pressupostària ni mesures de correcció del dèficit i d’acord amb l’informe d’aquesta intervenció general anterior, sobre la liquidació del pressupost de l’any 2010, informava desfavorablement sobre el present concurs de licitació pública, i instava a no ultimar els tràmits  contractuals fins que no s’aprovi el pressupost de 2012, al superar  la contractació els crèdits inicials de 2011, la qual cosa es fa constar als efectes d’allò que disposa la llei vigent”. L’interventor és un funcionari públic que depèn de l’Administració central i que té la funció de fiscalitzar la gestió econòmic-finançera de l'Administració a on treballa, però l’interventor no depèn d’aquesta directament. La resposta a l’informe de l’interventor venia en el següent paràgraf per part del secretari general, que sí que depèn de l’Adminstració a on treballa, i qui n’és el responsable de donar fe de les actes del consell de govern, qui deia que “...sens perjudici de l’informe de la intervenció, relatiu a la despesa derivada d’aquest contracte, aquesta secretaria informa favorablement d’aquest concurs de licitació pública.” I ja està. Ens quedem tan ample.  . Quin país i quina por!.

DORMIR AMB ESTIL

L’home només està a dos llocs durant tota la seva vida:  estirat dins d’un llit o de peus dins unes sabates (si no recordo malament, i si no segur que  em sabreu perdonar, es tracta d’un proverbi japonès que vaig llegir ja fa temps en una entrevista a La Contra de La Vanguardia, i que des de llavors, he conservat com una de les gran veritats de la humanitat). Avuiem centraré en la primera part “estirat dins d’un llit”. Tinc el costum d’abans d’anar a dormir entrar a les habitacions dels meus fills que ja dormen: els hi faig un petó, els hi dic que els estimo i que passin una bona nit. És un ritual que m’agrada fer sino estic molt cansat. No deixa de ser curiós evidenciar que cadascú dorm amb estil propi: la M dorm estirada de panxa enlaire i manté els braços amunt fent un mans enlaire. En P sempre dorm despentinat, desordenat i mig destapat. I avui en M m’ha sorprès. Quan he entrat a l’habitació no hi era. He obert el llum per poder trobar-lo arraulit a dins la funda nòrdica, totalment cobert, de cap a peus. No he pogut evitar reconèixer  aquesta petjada com a pròpia. De solter recordo el  plaer de tapar-me bé tot el cos i també el cap, amb els llençols ben enganxats sota el matalàs, pressionant contra el somier la meva massa corporal, i restar immòbil sota el pes de la manta si era hivern. Quan em despertava recordo que sovint havia de buscar la sortida entre els llençols entrellaçats amb sí mateixos i amb el meu cos,... i quan finalment aconseguia treure el cap entre les teles, igual com ho fa la tortuga poruga, descobrir  la llum emprenyadora, i retrocedir per tornar dins la protecció de la closca gruixuda, tapar-me enter de nou ,...i gaudir d’aquella pressió còsmica que el senyor  Josep Plà deia que li impedia, pel matí, incorporar-se per tal de superar la posició horitzontal en que es trobava. Ara que dormo estirat en un llit de matrimoni reconec que he perdut aquest estil de dormir  que em donava la independència dels llençols individuals,i contra els molts guanys obtinguts,  ho valoro com un plaer perdut.

“CO-SOCIETY”

Vaig assistir a una conferència d’Alfons Cornella.  Alfons Cornella és el director d’una empresa (privada) que es diu INFONOMIA i que a la seva pàgina web (www.infonomia.com) es defineix com una empresa de serveis professionals d’innovació que presenta com a element diferenciador la seva xarxa d’”inquiets”, i que es dedica a explorar, dinamitzar i transformar. Conèixer gent capaç de pensar diferent i d’arriscar-se a posar en marxa projectes, que aparentment, poden ser considerats, a priori, com a “beatiful mistakes” (idees boniques fallides) té, per mi, un punt d’encisador i molt d’engrescador. La conferència versava sobre un nou projecte que tenia entre mans anomenat “co-society” i com que jo ho vaig trobar interessant,…penso que també pot ser interessant difondre-ho. Així que n’explicaré les línies mestres d’aquesta iniciativa. Primer aclarir que innovar no és fer recerca. Innovar és generar noves idees i després donar-les-hi valor (ell deia que “idea x valor = resultat”). Generar idees no és fàcil,…quan un, de forma individual, decideix voler tenir idees,…sol arribar, bastant ràpid a un estat d'assecatge,…les idees no surten. En canvi si afegim el “CO” que en aquest cas vol dir col.laboració, és a dir, si afegim un equip de gent a conversar, les idees comencen a sortir, d’entrada, més fàcilment, tot i que després sempre hi hagin dificultats. Ell va deixar anar una frase que ja m’he fet meva: “col.laborar és la forma més intel.ligent de competir” (smart competition = col.laboration). M’explico: sovint es diu que en aquest món tot ja està inventat. No és cert. Però sí que és cert que el món actual té un grau de complexitat molt elevat, i que per tant, resulta molt difícil, individualment, tenir prous coneixements, com per ser capaç d’innovar. Per això la necessitat de buscar partners que t’ajudin a superar els teus punts febles i guanyar, conjuntament, a la complexitat. Això en el fons demana trencar l’esquema clàssic on sempre s’ha entès la competició com una rivalitat entre individus, per passar a ser una competició entre equips. Llavors el seu projecte “co-society” consisteix en reunir empreses de diferents sectors (“cross”: unió transversal i per tant només pot haver-hi una empresa  de cada sector), de diferent mida,  i amb equip de treball amb mentalitat “inquieta” perquè es posin a conversar (l’art de la conversa no és fàcil). Un cop reunides INNOVIA dinamitza el procés,…com ell deia: aporta l’energia necessària per conduir el procés, que consisteix en explorar el saber de les empreses, allò que cap d’elles sap fer, i veure de les idees que han sorgit quines poden ser valoritzables i acabar donant un resultat externalitzat als mercats (la intermediació per aconseguir aquest procés és el “know-how” que ofereix INNOVIA). El perquè de la necessitat d’aquest intermediador: senzillament perquè aquí costa molt generar una mentalitat proactiva a la col.laboració. Som gent de capelletes, aquí fins ara han triomfat els “Juan Palomo: yo me lo guiso yo me lo como”, i per col.laborar només es pot partir de la GENEROSITAT, que ens dóna CONFIANÇA, que genera COL.LABORACIÓ, que resolt la COMPLEXITAT. Això lliga amb el què ja vaig escriure l’u d’octubre d’enguany en una entrada en aquest bloc titulada “BIZBARCELONA:XAVIER VERDAGUER”:  on explicava que Xavier Verdaguer comparant Catalunya amb Silicon Valley deia que allà les trobades per conversar diferent tipus de gent (emprenedors, capital risc, universitats,…) estaven a l’ordre del dia, i com n’eren d’útils gràcies al tarannà obert, en aquesta matèria, de la gent, i com eren pool d’intercanvi d’on neixien nous projectes d’empresa. La idea d’unir equips diferents per fer coses noves no és nova, però la seva aplicació concreta, sota el nom de “co-society” com a sistema per innovar a les nostres terres (on ens costa tant!) sí. El resultat d’això és per exemple unir l’empresa de cotxes i una empresa de jocs infantils perquè un faci el disseny mecànic i l’altre el disseny de l’habitacle interior d’un cotxe familiar, o una empresa de mobles i una empresa de calçat esportiu per dissenyar habitacions juvenils, o una empresa d’alimentació que té envasos per reciclar amb una empresa de mobles per fer mobles de plàstic reciclat, o una empresa de recanvis d’automòvil que pretén reciclar de cadascun dels tallers mecànics on es fan reparacions certs components de peces substituïdes que tenen encara un alt valor amb una empresa de missatgeria perquè els hi faci la recollida i justifiqui (a nivell de costos) la seva revalorització en el mercat.

SOMNI DE LA NIT DEL 25 AL 26 DE NOVEMBRE

Sóc dins d’una caseta de fusta  ubicada a la part més alta d’una estació d’esquí. Vaig ben equipat i porto els esquis posats a punt per començar el descens. No obstant hi ha davant meu unes persones responsables de la pista que no m’autoritzen a baixar. Estan nerviosos i són malcarats amb mi i amb la poca gent que hi ha darrera meu esperant per poder esquiar. El lloc es veu vell i descuidat. Els seus nervis em fan evident el què d’alguna manera ja feia estona estava intuint: la pista no està preparada, hi ha moltes clapes sense neu, especialment una doble corba molt pronunciada en el tub de sortida que puc entreveure des d’on estic. Uns operaris equipats amb mànegues d’aigua estant regant la zona, damunt de la pista hi ha  més operaris escampant frenèticament a mà l’aigua que cau i que quan toca la superfície del terra es converteix amb neu-gel. Penso que aquella doble corba amb gel pot ser molt perillosa. Finalment em deixen sortir. Començo a baixar, però m’estranya que la pista sigui coberta,...damunt meu hi ha com un porxo fet de fusta,... sóc conscient de què realment estic esquiant per l’interior d’unes mines, baixo molt ràpid per un tub de parets molt estretes, cada cop l’espai és més estret i hi ha més afloraments superficials de roca, de roca d’arestes vives que em fan pensar que sí allò es fa fent més i més estret, acabaré picant-me contra les parets i fent-me mal. Segueixo baixant a gran velocitat, descontrolat, al meu voltant no hi ha ni fusta ni neu, tot són roques irregulars que em fan pensar en els espeòlegs que descobriren aquesta gruta per primer cop, penso en què valents havien de ser, de fet penso quins collons que tenien. Abruptament i sorprenentment he arribat al final del recorregut frenant de forma suau i sense rebre cap ferida. Quedo sorprès de trobar-me en una habitació petita construïda aprofitant la roca existent i complementant-la amb parets de totxana. He baixat molt endins. Aparentment no hi veig cap sortida a l’habitacle. Sento claustrofòbia fins que descobreixo en un vèrtex de l’habitació un senyor esquifit i prim. Té la cara xupada i un bigoti molsut el caracteritza. Tot i ser de pell blanca té la cara molt bruta de pols i terra, al front porta un frontal on brilla tènue una bombeta esmorteïda, es gira per mirar-me, però la llum dèbil del seu frontal no em permet veure’l bé, sí que puc observar com en una mà té un martell i a l’altre una escarpa, es torna a girar, i es posa a picar contra la roca mare obrint via, com si la meva presència no el destorbés de la seva feina,... té unes fustes preparades per entibar les parets. Em desperto. Són les 3h i 20’ de la matinada de divendres a dissabte. Em costa tornar a dormir.

VESPRES DE SON

Ho atribueixo en bona mesura al meu rellotge biològic: m’aixeco amb molta energia i la vaig perdent a poc a poc al llarg del dia, com qui baixa lliscant per una pendent suau fins arribar feliçment a la dolça son. Per tant, quan arriba la vesprada m’embolcalla una màxima lentitud de moviments i de pensaments. La viscositat muscular esdevé mandra corporal i la meva massa cerebral agafa la textura d’un xiclet mastegat. L’enganxosa pasta de la son pesa molt i els sentits, que m’informen de tot el que passa al meu entorn, esdevenen funcionaris del mínim esforç. L’entorn és tèrbol, els objectes obstacles i les meves mans manques han perdut la sàvia precisió amb que foren creades. L’aigua vesada  del llavi de la gerra sobre el mantell de la taula, quan erra la seva calculada  trajectòria, evidencia la pastositat el moment, però el cop inesperat del got mal deixat damunt la pica, quan es precipita damunt la rajola del terra, em desperta la mala llet sense treure’m l’apatia generalitzada que em sotmet. No obstant els efectes fisiològics que em provoca aquest fet són pràcticament imperceptibles, lentament amb desgana i mal humor, passo el fastigós drap vileda groc, mullat i llefiscós, per la superfície plàstica per tal de recollir-ne el líquid escampat, després passejo   l’escombra arrossegada i recullo amb la pala el trencadís fet i el deixo caure damunt un desmemoriat diari vell per tal de llençar el paquet a les deixalles de forma que el senyor escombriaire no es talli, si per casualitat, li toca agafar amb unes mans sense guants la meva bossa de fems, tal com em va ensenyar a fer la meva mare. La meva situació personal és  crítica. És una imprudència intentar fer res més. Feixuc, poso el pilot automàtic per dir bona nit, pixar, posar-me el pijama i amb imperiosa emergència estirar-me al llit, ara que la tardor ja ha fet freds els llençols. La son galopa veloç dins meu i, silenciosament, l’espai sinàptic de les meves neurones em desconnecta sincronitzadament des de les capes fins a la ment, el retard de les últimes desconnexions em permeten embriagar-me amb dolços pensaments just abans de desaparèixer en l’hiperespai aquós dels meus somnis.

SOMNI DE LA NIT DEL 17 AL 18 DE NOVEMBRE

Somio que he sortit a fer footing. M'entreno per alguna cosa que no retinc, no deu ser important. Corro pel carrer. Caic a terra. Just quan m’estic aixecant passa pel meu davant una noia jove i bonica, una morena amb cabellera mig arrissada. Va vestida amb malles ajustades, me la miro a consciència (amb consciència de mascle)  i ella em torna la mirada, i quan ella em contempla, jo estic nu. (Aquí el somni fa un salt a l’hipertemps perquè estic al mateix lloc, al carrer aixecant-me, però noto que el temps s’ha mogut). La meva germana petita em porta el seu fill, puja corrents fent footing, també porta unes malles. Em busca, jo estic a terra i no em troba, però estem tots dos allà. Tots tres, perquè quan  la meva germana em truca pel mòbil per localitzar-me i saber on estic, resulta que jo estic despullat damunt de la morena, ella m’aparta suaument, amb delicadesa i em deixa. (Torno a fer un salt a l’hipertemps i ara l’espai ja no és important). M’estic acabant de vestir i agafo la mà del meu nebot. Estic satisfet. No obstant (i així ho penso en el somni) no sóc conscient d’haver-me-la fet, però em sento com després d’un orgasme. Començo a caminar amb el meu nebot, estic tranquil i feliç. (Torno a fer un salt a l’hipertemps)  Ara, estic discutint amb uns alemanys sobre qui ha de pagar la diferència de cost de l’entrada que cal abonar pel lloguer d’unes naus. Em desperto. Son les cinc. La meva dona dorm al meu costat. Endormiscada em pregunta què faig. Estic assegut a la vora del llit escrivint el somni damunt la portada folrada amb paper, del llibre que ara estic llegint.

AVUI ÉS DIA DE DOL

Estic de dol. De dol de debò. Avui s’ha acabat. S’ha acabat i sóc conscient que serà difícil que torni a casa,…fins hi tot, pot ser mai més tornarà. La veritat és que contra tot pronòstic m’ha estat molt útil. Fou un d’aquells regals que un amic et porta quan el convides a sopar a casa (i fou ja fa uns 4 o 5 anys!). Hi ha qui porta el vi, hi ha qui porta les postres, hi ha qui et porta una truita de patates perquè et diu que li surten de puta mare i així tindrem menys feina,…quan ell va venir a sopar a casa, la portava embolicada en un paper de diari escrit en un idioma estranger, d’un idioma que jo no entenia, però que vaig deduir que podia provenir de l’últim viatge que havia fet. L’amic en qüestió  és una mica aventurer. Directament, perquè ell no té pels a la llengüa, em va dir que me la regalava, perquè ell n’havia comprat un petit mostrari de diferents marques i tipus, i aquesta era, al seu tast, insuportable. Mireu com havia de ser d’insuportable perquè me la regalés!. Com  que el conec una mica, vaig pensar que era uns dels seus estirabots, però que com a bon amfitrió, havia d’agrair-li el present. El regal va ser ni més ni menys que una ampolla de “STUMBRO PATENTUOTA TRAUKTINÉ- pipiriné su cesnakú” que traduït del lituà pel senyor google (jo primer pensava que era vodka rus!)  ve a dir “bisó  amarg patentat – salsa de pebre amb all” (“cágate lorito!!). Si estimat lector inexistent (o pràcticament inexistent!) es tracta d’un licor lituà amarg a base d’angostura macerada amb alcohol, on s’hi han afegit diversos additius picants, bitxo i all, i suavitzat amb mel. Explica la propaganda que era una beguda molt apreciada a Lituània en temps pretèrits pel seu bon gust, que la gent solia convidar a familiars, amics i veïns, quan es trobaven en reunions, com a signe d’hospitalitat (ara entenc el regal! , i també entenc tot el que  em vaig equivocar a l’interpretar malament les paraules del meu convidat,…de fet, era tot un honor per mi ser destinatari de tal present, signe de la bona hospitalitat). Després, vés a saber perquè, jo apunto a un refinament del sentit gustatiu de les persones humanes quan deixen de ser primitives, la producció d’aquests amargs fou abandonada, fins que fou recuperat a finals del segle XIX, principis del XX (de fet l’ampolla porta a la capçalera gravat l’any 1906). La seva nota de tast diu (altre cop en directe del Sr. Google):“pot Bison pimienta patentado con ajo - es un aroma característico de ajo con mucho sabor agradable gran cantidad de pimienta. Sabor picante y aroma de coñac le da la pimienta recién desarrollado, infusiones de ajo, que se ablanda y se integra en un conjunto Notas naturales de la colmena de miel aromática. Amargo es de 40 por ciento. concentración de alcohol.” Dins l'ampolla: allargat el bitxo i rodonet l'all I tornant a on hem començat, avui he acabat la meva  ampolla  de “STUMBRO PATENTUOTA TRAUKTINÉ- pipiriné su cesnakú”. Després de 5 anys avui ha passat  l’última gota pel dosificador del coll per caure damunt la meva tassa de forma solemne. He de confessar que normalment no bec alcohol, no m’agrada, a excepció d’un tast de Cointreau a pèl després de fer el cafè del migdia del cap de setmana. També us he de confessar que aquest collons de beguda amarga amb bitxo, all i mel és insuportable,…en dos paraules: IN-SUPORTABLE!. Però no us he mentit quan us dic que estic de dol, que la trobaré a faltar,…i que si mai el meu amic torna a Lituània, no esperaré que baixi de l’avió per convidar-lo a sopar,…esperant això sí, que em torni a portar una altra ampolla de “STUMBRO PATENTUOTA TRAUKTINÉ- pipiriné su cesnakú”,…i ara que ja acabo, em veig obligat a dir-vos que sóc propens a tenir naftes a la boca,…i que glopejar aquesta animalada líquida soluciona el problema en un parell de dies! Us adjunto la promoció que en fa el Ministeri de la Salut de Lituània: ***** P.D.: Medicament no apte per a menors de 18 anys. En cas d’intoxicació consulteu la unitat de JB+ de l’Hospital Clínic de Barcelona

ENTRE EL CEL I LA TERRA

A l’anterior article vaig citar a Robert A. Johnson, qui és un destacat analista junguià americà. Arrel d’aquella cita he fullejat el que considero un dels seus llibres més preuats i dels que més m’ha impactat en la meva vida, on entre d’altres, exposa la teoria dels “fils tènues”. El llibre és “L’equilibri entre el cel i la terra. Records de visions, somnis i realitzacions”. I rellegint aquestes pàgines he trobat la joia que a continuació us transcric amb les seves paraules fetes meves: "Els occidentals dediquem massa temps a fer i poc a ser, i de cop, llavors, la única solució que tenim és buscar grans dosis de soledat, per buscar el nostre ser. Però tampoc és bo només ser,...i no fer res. En l’equilibri està la vida. I aquí és on el símbol de la creu  cristiana esdevé molt i molt potent. La creu cristiana cal interpretar-la com un símbol de dues forces oposades que han de ser equilibrades, en el seu punt d’equilibri central, allà on les forces es creuen. El braç horitzontal és el Regne Terrenal: el FER. Si només fem les nostres vides perden el seu sentit, són buides, i ens envaeixen preguntes tals com si val  Les Agudes pena treballar tant?  quin és el sentit de la nostra vida?,.... El braç vertical és el Regne Celestial: el SER. És el temps que hem de dedicar a la nostra vida a connectar amb allò gran, un i permanent. A connectar amb el toc de gràcia que fa més suportables les nostres vides, i això és, un temps per reflexionar, un temps per meditar, un temps per fer un treball interior i assolir un soledat atenta. Per tant, la saviesa cristiana ens ha donat la creu, que  és  el símbol  de l’equilibri que necessitem entre el fer i el ser. I cada persona, individualment, ha de determinar i trobar on situar la intersecció de la seva pròpia creu.”

“SLENDER THREADS”

El nostre lledoner Uns quants companys de feina, aquest octubre ha fet tres anys, veient com la crisi, i la mala gestió, s’estava emportant a l'aigua, l’empresa on treballàvem, vàrem decidir buscar suport financer i constituir una nova empresa, i marxar cap a una nova aventura. La nova empresa és filla de la crisi,... i tot i que, fins ara, hem anat tirant, el cert, és que les dificultats han estat grans, i la previsió és que encara ho siguin més. Quan, a vegades, algú em demana que què em va moure a crear una empresa i a fer  aquest  salt,...no tinc una resposta clara,...ser què hi havia un punt d’inconsciència molt gran,...de no pensar gens en els problemes, o en tot el què ens faltava, ...només sentia una força interna de construir, de construir un futur,... tenia (i tinc) molta il.lusió, ...i recordo molt intens tot el període a cavall entre l’empresa que s’enfonsava (amb molta tensió per constants incompliment amb els  clients i amb els proveïdors) i la que construiem: elaborant el pla d’empresa, presentant-lo a inversors, negociant,...era com portar una doble vida,...i no la recordo cansada, tot i que  fou realment molt estressant, de fet, la recordo plena de vida,...molt intensa. Però aquest no és el tema sobre el que avui volia escriure. Avui volia escriure sobre una sensació que a mesura que em vaig fent gran esdevé, dins meu, més plena de sentit. Aquest sentiment és el que Robert A. Johnson va batejar amb el nom de “SLENDER THREADS ” (que es podria traduir com a  fils tènues). La idea és simple. En les vides de cadascú de nosaltres existeixen fils tènues que ens guien cap a un camí. Coneixem una determinada persona, que simplement ens posa en contacte amb una altra persona, i llavors, no sabem perquè, ni quan, ni com, aquella coincidència, aquella sincronicitat, condueix la nostra vida cap a un determinat camí, li pots dir sort, li pots dir destí,...no cal que li posis nom,...són trobades que produeixen girs, sovint impredictibles a priori, que ens menen sigilosament, i al mateix temps, són tan savis, que estan més enllà de qualsevol intel.ligècia que el meu ego volgués fer seva. El què vull expressar clarament, és que no crec en que això sigui atzar, crec que el destí porta allò que és important a la nostra vida, i que només ens cal estar amatents, respectar el fluir de l’energia, observar com tenim una inclinació gravitatòria cap a certes persones,...que esdevenen claus, no de forma immediata, però sí, quan els anys (i no el temps) ens donen la necessària perspectiva. Mireu, fa dotze anys, vaig fer un curs a ESADE, perquè em sentia estancat professionalment i vaig pensar que aquests estudis em podrien donar alguna oportunitat interessant, no fou així, i vaig seguir com estava; uns anys més tard vaig saber que el meu nom havia sonat com a un possible adjunt a la Direcció, ...però no fou així,...i tot va seguir igual; després vaig fer un petit salt,...com a coordinar d’un equip,...però no eren tasques de direcció,...i el cert és que vaig tenir el sentiment de que l’esforç fet en el seu dia,...no havia valgut la pena; de cop, el Director de l’empresa on treballava llavors, marxà quan per damunt seu li imposaren un Director General,...i resulta  que aquest Director General, sense cap avís previ, sense conèixer-nos, ja que era un fitxatge extern, proposà el meu nom com a substitut del Director,... la paraula que defineix perfectament el meu estat en aquell moment i durant els següents sis mesos després d’acceptar el càrrec fins que vaig marxar, és PÀNIC!. Ho vaig passar fatal,...és quan vaig aguditzar els meus problemes d’hipertensió,....però en canvi,...quan fou el moment de decidir muntar l’empresa,...miraculosament, tot fou diferent, i el pànic esdevingué seguretat,... i la por, il.lusió i força.  Em nego a pensar que aquest camí sigui atzar. Les coses no estaven planificades així, les persones implicades en cada cas eren diferents,...però el camí era un. Aparentment cada etapa de la meva vida laboral era inconnexa respecte l’anterior i la següent, però ara, des del punt de vista actual i mirant  cap en darrera, el camí recorregut és plenament lògic. Gràcies al camí recorregut, sense tenir-ne plena consciència, quan arriba el moment, em troba fort i preparat. Que lluny la meva decisió de fer aquell curs amb la decisió de constituir una empresa. Perquè aquest avançar dubitatiu, igual que el tall d’una serra, endavant i endarrera,...però vist des de la distància recorreguda, té un sentit ple,...i no té res d’atzar,...al contrari, ha estat perfectament conduit per un fil tènue, tan imperceptible com existent, tan fi com fort, tan fluix com segur. I aquest és només l’exemple del meu fil tènue encarregat de guiar el meu destí professional fins ara,...però us podria explicar altres fils tènues que em guien en d’altres camps de la meva vida. Hi ara que, com deia al principi, les dificultats amb la nova empresa són fortes, penso que és inútil  utilitzar la força de la voluntat per idear un futur predefinit,   que m'he de limitar a seguir éssent actiu, que he d'estar alerta, i que allò que necessito apareixerà si sóc pacient i tinc la consciència necessària per percebre-ho.

SOMNI DE LA NIT DEL 30 AL 31 D’OCTUBRE

Torno a somiar: estic amb tota la família a Anglaterra, no ser què hi fem. De cop tenim algun problema que desconec i ens trobem que som acollits per una família. L’escena següent és ja dins de la casa, de fet, no és una casa, sino un pis. Un pis molt i molt gran, amb moltes habitacions, amb un disseny dels espais caòtic, amb formes triangulars, i amb habitacions on per arribar-hi passes per d’altres habitacions, cosa que suposa molestar a la intimitat d’algun dels fills o filles  del matrimoni. De fet no és un matrimoni. EL nucli familiar el constitueixen dues dones i un home. Una dona és alta i prima, amb cabells curts i arrissats, amb un pentinat d’escarola,…es veu més gran, amb faccions de la cara xupades i molt espiritual. L’altre dona és més guapa, té els cabells castanys, llisos i llargs. Somriu, però a penes parla. L’home és cepat simpàtic però seriós. L’escena passa en una taula de la cuina on hem acabat de sopar, i on només queden les restes i els plats bruts. La cuina també té formes triangulars, amb armaris de formes estranyes. L’home de la casa i jo estem asseguts a taula, un a cada extrem. La meva dona en un costat i les seves dones a l’altre. Els meus fills ja han marxat de taula i s’han escampat per tota la casa amb els fills de la casa. Com que la meva dona no parla anglès. Tota la conversa la porto jo, parlem de Barcelona, del Barça, i de com ho hem de fer per marxar d’aquella casa, que de fet és el que nosaltres volem fer. Marxar d’aquella casa. Però a mesura que hem anat avançant en la conversa, el meu anglès esdevé cada cop pitjor, cada cop els entenc menys i m’entenen menys, no paro de dir “speak slowly,….please slower,…” però no em fan cas,…de cop la dona alta i xupada, s’aixeca, i marxa a l’habitació del costat, on puc seguir-la veient gràcies a un mirall que hi ha a la cuina i a les formes triangulars de les parets. La dona s’estira a terra damunt d’una estora, ara porta un mallot de colors ridículs : rosa, fúcsia i lila; i conscient de que l’estic mirant em somriu, amb un somriure que no sé interpretar bé, no sé sí és tonta o si espera alguna cosa de mi,…llavors es posa a fer ioga i es perd. La meva dona em demana que els hi torni a preguntar com marxar,…ho faig, però ja no ens entenem, ja no em fan cas, la dona jove i l’home s’estan magrejant. Em desperto. Son les 6h. M’aixeco a fer un pipí i a veure aigua. I em torno a posar a dormir que som cap de setmana.

SOMNI DE LA NIT DEL 29 AL 30 D’OCTUBRE

Pròleg: últimament recordo molt els somnis, ho atribueixo a que porto una època amb força tensió, cosa que fa que, durant la nit, em desperti vàries vegades,…i algunes em costi tornar a dormir-me. Suposo que això fa que quan em desperto recordi el què estava somiant. Actualment, tinc la dèria d’apuntar els somnis. Així que se’m gira feina.   ***** Participo en un congrés d’arquitectes. La gent va arribant i es posa a xerrar, fins que algú diu de posar-nos a treballar. El congrés es celebra en un espai envidriat amb unes taules de colors taronja i groc de cafeteria. Algunes d’aquestes taules han esdevingut botiguetes de fira. Hi ha qui ven mel, hi ha qui fa creps,…. Jo faig cua en una taula on hi ha l’actriu Montse Guatllar que fa consulta terapèutica. Davant meu hi ha un jove arquitecte que li plora la seva manca de creativitat,…s’escolta tot, li explica que ja fa molt temps que no li surten les idees, i que no troba el camí per tornar a dibuixar,…sempre  és el mateix, es fa pesat i s’allarga molt  i molt. Finalment la Montse Guatllar envia el jove a una sala del costat, que està a les fosques, on hi ha llits per  dormir. Ja em toca a mi,…però una noia em passa al davant, i la Montse Guatllar s’aixeca de la cadira i marxa amb aquesta noia a una botigueta del costat a prendre un te,..i jo segueixo esperant. Llavors, tots els arquitectes baixen al soterrani de la sala, on hi ha un mini-auditori.  Jo també hi baixo, perquè me n’adono que la Montse Guatllar ja no hi és amb la noia del te. Ella no hi és aquí tampoc. Torno a pujar  a dalt, a la cafeteria,… i no hi ha ningú. Llavors tinc la pensada d’entrar a l’habitació dormitori, i si, efectivament està allà, estirada en un llit al costat del jove arquitecte. La sacsejo per despertar-la, li dic que he estat esperant molta estona i que ara em toca a mi, però ella em diu que està molt cansada i que la deixi descansar, que jo no estic tan malament. Decebut me’n torno a l’auditori on els arquitectes exposen els seus projectes, tinc la sensació de que la majoria d’ells estan buits d’idees. Un home alt i calb, que va vestit amb un “niki” blau marí, explica que està cansat de fer d’arquitecte, i que últimament no sap què collons fer quan es posa a dibuixar,… un del públic salta i li diu que només li falten dos anys per jubilar-se i l’home del “niki” blau, satisfet, diu que llavors farà la viu-viu aquests dos anys que li queden de treballar. La següent a exposar el seus projectes és la meva filla petita de sis anys, treu una pila de dibuixos seus i la seva proposta creativa és molt ben acollida per tota la sala. A continuació li toca al meu altre fill, el mitjà, de nou anys,…però just quan va a començar, sento el meu fill obrint el llum del passadís,…sento com pixa,…com ve a l’habitació de matrimoni i em pregunta si pot quedar-se a dormir amb nosaltres,…estic endormiscat, primer li dic que no, que està fet un ganàpia i que estarem molt estrets, quan marxa, m’ho repenso, m’he equivocat, el crido i li dic que jegui al nostre costat, que ja ens apretarem per cabre,…són 2/4 de 7, m’aixeco i transcric el somni amb mala lletra a la taula de la cuina abans no se m’oblidi.

POKÉMON

Dibuix de les diferents "energys" "Hi ha dos tipus de Pokémon: els llegendaris i els normals. Tots els llegendaris foren creats per “Arseus” ( o una cosa així)   i es caracteritzen per ser permanents en el temps. Els altres Pokémon no sé com foren creats, però si sé que evolucionen al llarg de la seva vida passant per tres estadis anomenats: “basic”, “stage 1” i “stage 2”. Per exemple el Pokémon SWINUB és “basic” i té una potència general (hp) de 60. Quan evoluciona cap a el “stage 1” s’anomena PILOSWINE i té una potència de 100, que al seu torn evoluciona cap al “stage 2” amb el nom de MAMOSWINE amb una potència de 140. Al seu torn els Pokémon es classifiquen en nou “energys”: acer, aigua, elèctric, foc, força, lluita, planta,volador i sinistre. Cada “energy” és com un camp d’especialització, el camp on cadascun dels Pokémon excel.leixen en el desenvolupament de les seves habilitats." ***** P.D.: Ho transcric textualment segons m'explica apassionadament, i amb rigurós rigor científic, el meu fill mitjà, quan jo li he preguntat que què collons eren els POKÉMON. Ara ja ho sé!!!!

MELANCOLIA ETÍLICA

SOMNI DE LA NIT DEL 21 AL 22 D’OCTUBRE

En el somni estic treballant amb els meus companys actuals de feina, però també estic treballant amb el meu ex­ cap, qui era el “Presidente” del grup empresarial on jo treballava ja fa més de tres anys, (el “Presidente” era un tipus malcarat, baixet i malparit,conegut amb el malnom de Napoleó). No obstant jo sóc conscient de que jo no tinc cap relació laboral amb ell, ara mateix, però tot és una mica confós, i de fet sí que vaig a un gran banquet, on ell ens ha convidat a tots. El menjar està molt bo i impera un ambient de festa,… però jo em sento intranquil. Ell s’aixeca de la taula i fa un discurs dient que tot va molt bé i que encara anirà millor perquè aviat s’implantarà un nou programa informàtic que revolucionarà la companyia. Tothom beu i menja. Tothom està de cel.lebració. A continuació apareix ell vestit amb culot i mallot, marcant una panxa prominent, i amb una bicicleta de carreres. I promet l’oro i el moro a qui el guanyi fent una cursa fins el poble del costat. Tots ens animen, i anem a buscar la nostra bicicleta,…jo també, però penso que comencem malament, perquè “el Presidente”, ja fa trampes ja que ja fa estona que ha sortit. La següent imatge que m’apareix és la de tots pedalejant en escamot per una carretera que bé podria ser l’antiga carretera de Sta. Maria de Palautordera a Sta. Margarida, passant per St. Esteve (jo vaig estiuejar alguns anys a Sta. Maria). La típica imatge de carretera delimitada per plataners centenaris, que encara empetitegen més la seva amplada amb la intermitència dels troncs gruixuts d’escorça clara i escamada. Jo segueixo intranquil. Penso que hi ha alguna cosa en tot això que se m’està escapant. No me’n refio. Quan tot l’escamot estem arribant a l’entrada del poble veí, “el Presidente” ja torna sol dins d’un cotxe que condueix un xofer. Quan el veiem comença a córrer el rumor que tot ha esta una enganyifa, que ens ha pres el pèl, que el seu objectiu era fer-nos físicament fora de l’empresa, per ara, anar-hi amb el cotxe i no trobar ningú, entrar a l’ordinador de cadascú i esborrar totes les dades. Llavors penso que en el meu cas, he d’estar tranquil, que tot hi treballar a la mateixa oficina, nosaltres, treballem per una empresa de diferent a la seva, i que com que ell no coneix el nom de la nostra empresa, no podrà accedir als nostres ordinadors per fer desaparèixer la informació. N'estic convençut,…però segueixo estant nerviós. Em desperto. Són 2/4 de 7.