H o atribueixo en bona mesura al meu rellotge biològic: m’aixeco amb molta
energia i la vaig perdent a poc a poc al llarg del dia, com qui baixa
lliscant per una pendent suau fins arribar feliçment a la dolça son. Per
tant, quan arriba la vesprada m’embolcalla una màxima lentitud de moviments i
de pensaments. La viscositat muscular esdevé mandra corporal i la meva massa
cerebral agafa la textura d’un xiclet mastegat. L’enganxosa pasta de la son pesa
molt i els sentits, que m’informen de tot el que passa al meu entorn,
esdevenen funcionaris del mínim esforç. L’entorn és tèrbol, els objectes
obstacles i les meves mans manques han perdut la sàvia precisió amb que foren
creades. L’aigua vesada del llavi de
la gerra sobre el mantell de la taula, quan erra la seva calculada trajectòria, evidencia la pastositat el
moment, però el cop inesperat del got mal deixat damunt la pica, quan es
precipita damunt la rajola del terra, em desperta la mala llet sense treure’m
l’apatia generalitzada que em sotmet. No obstant els efectes fisiològics que
em provoca aquest fet són pràcticament imperceptibles, lentament amb desgana
i mal humor, passo el fastigós drap vileda groc, mullat i llefiscós, per la
superfície plàstica per tal de recollir-ne el líquid escampat, després passejo l’escombra arrossegada i recullo amb la
pala el trencadís fet i el deixo caure damunt un desmemoriat diari vell per
tal de llençar el paquet a les deixalles de forma que el senyor escombriaire
no es talli, si per casualitat, li toca agafar amb unes mans sense guants la
meva bossa de fems, tal com em va ensenyar a fer la meva mare. La meva
situació personal és crítica. És una
imprudència intentar fer res més. Feixuc, poso el pilot automàtic per dir
bona nit, pixar, posar-me el pijama i amb imperiosa emergència estirar-me al
llit, ara que la tardor ja ha fet freds els llençols. La son galopa veloç dins
meu i, silenciosament, l’espai sinàptic de les meves neurones em desconnecta
sincronitzadament des de les capes fins a la ment, el retard de les últimes
desconnexions em permeten embriagar-me amb dolços pensaments just abans de
desaparèixer en l’hiperespai aquós dels meus somnis.
|
mestre, amb els anys (=quan el temps passa) sabem que sempre tornen les primaveres i això fa que la tardor/hivern no sigui tan feixuc.
ResponEliminafreecatdo