SOMNI DE LA NIT DEL 25 AL 26 DE NOVEMBRE

Sóc dins d’una caseta de fusta  ubicada a la part més alta d’una estació d’esquí. Vaig ben equipat i porto els esquis posats a punt per començar el descens. No obstant hi ha davant meu unes persones responsables de la pista que no m’autoritzen a baixar. Estan nerviosos i són malcarats amb mi i amb la poca gent que hi ha darrera meu esperant per poder esquiar. El lloc es veu vell i descuidat. Els seus nervis em fan evident el què d’alguna manera ja feia estona estava intuint: la pista no està preparada, hi ha moltes clapes sense neu, especialment una doble corba molt pronunciada en el tub de sortida que puc entreveure des d’on estic. Uns operaris equipats amb mànegues d’aigua estant regant la zona, damunt de la pista hi ha  més operaris escampant frenèticament a mà l’aigua que cau i que quan toca la superfície del terra es converteix amb neu-gel. Penso que aquella doble corba amb gel pot ser molt perillosa. Finalment em deixen sortir. Començo a baixar, però m’estranya que la pista sigui coberta,...damunt meu hi ha com un porxo fet de fusta,... sóc conscient de què realment estic esquiant per l’interior d’unes mines, baixo molt ràpid per un tub de parets molt estretes, cada cop l’espai és més estret i hi ha més afloraments superficials de roca, de roca d’arestes vives que em fan pensar que sí allò es fa fent més i més estret, acabaré picant-me contra les parets i fent-me mal. Segueixo baixant a gran velocitat, descontrolat, al meu voltant no hi ha ni fusta ni neu, tot són roques irregulars que em fan pensar en els espeòlegs que descobriren aquesta gruta per primer cop, penso en què valents havien de ser, de fet penso quins collons que tenien. Abruptament i sorprenentment he arribat al final del recorregut frenant de forma suau i sense rebre cap ferida. Quedo sorprès de trobar-me en una habitació petita construïda aprofitant la roca existent i complementant-la amb parets de totxana. He baixat molt endins. Aparentment no hi veig cap sortida a l’habitacle. Sento claustrofòbia fins que descobreixo en un vèrtex de l’habitació un senyor esquifit i prim. Té la cara xupada i un bigoti molsut el caracteritza. Tot i ser de pell blanca té la cara molt bruta de pols i terra, al front porta un frontal on brilla tènue una bombeta esmorteïda, es gira per mirar-me, però la llum dèbil del seu frontal no em permet veure’l bé, sí que puc observar com en una mà té un martell i a l’altre una escarpa, es torna a girar, i es posa a picar contra la roca mare obrint via, com si la meva presència no el destorbés de la seva feina,... té unes fustes preparades per entibar les parets. Em desperto. Són les 3h i 20’ de la matinada de divendres a dissabte. Em costa tornar a dormir.