SOMNI DE LA NIT DEL 29 AL 30 D’OCTUBRE

Pròleg: últimament recordo molt els somnis, ho atribueixo a que porto una època amb força tensió, cosa que fa que, durant la nit, em desperti vàries vegades,…i algunes em costi tornar a dormir-me. Suposo que això fa que quan em desperto recordi el què estava somiant. Actualment, tinc la dèria d’apuntar els somnis. Així que se’m gira feina.   ***** Participo en un congrés d’arquitectes. La gent va arribant i es posa a xerrar, fins que algú diu de posar-nos a treballar. El congrés es celebra en un espai envidriat amb unes taules de colors taronja i groc de cafeteria. Algunes d’aquestes taules han esdevingut botiguetes de fira. Hi ha qui ven mel, hi ha qui fa creps,…. Jo faig cua en una taula on hi ha l’actriu Montse Guatllar que fa consulta terapèutica. Davant meu hi ha un jove arquitecte que li plora la seva manca de creativitat,…s’escolta tot, li explica que ja fa molt temps que no li surten les idees, i que no troba el camí per tornar a dibuixar,…sempre  és el mateix, es fa pesat i s’allarga molt  i molt. Finalment la Montse Guatllar envia el jove a una sala del costat, que està a les fosques, on hi ha llits per  dormir. Ja em toca a mi,…però una noia em passa al davant, i la Montse Guatllar s’aixeca de la cadira i marxa amb aquesta noia a una botigueta del costat a prendre un te,..i jo segueixo esperant. Llavors, tots els arquitectes baixen al soterrani de la sala, on hi ha un mini-auditori.  Jo també hi baixo, perquè me n’adono que la Montse Guatllar ja no hi és amb la noia del te. Ella no hi és aquí tampoc. Torno a pujar  a dalt, a la cafeteria,… i no hi ha ningú. Llavors tinc la pensada d’entrar a l’habitació dormitori, i si, efectivament està allà, estirada en un llit al costat del jove arquitecte. La sacsejo per despertar-la, li dic que he estat esperant molta estona i que ara em toca a mi, però ella em diu que està molt cansada i que la deixi descansar, que jo no estic tan malament. Decebut me’n torno a l’auditori on els arquitectes exposen els seus projectes, tinc la sensació de que la majoria d’ells estan buits d’idees. Un home alt i calb, que va vestit amb un “niki” blau marí, explica que està cansat de fer d’arquitecte, i que últimament no sap què collons fer quan es posa a dibuixar,… un del públic salta i li diu que només li falten dos anys per jubilar-se i l’home del “niki” blau, satisfet, diu que llavors farà la viu-viu aquests dos anys que li queden de treballar. La següent a exposar el seus projectes és la meva filla petita de sis anys, treu una pila de dibuixos seus i la seva proposta creativa és molt ben acollida per tota la sala. A continuació li toca al meu altre fill, el mitjà, de nou anys,…però just quan va a començar, sento el meu fill obrint el llum del passadís,…sento com pixa,…com ve a l’habitació de matrimoni i em pregunta si pot quedar-se a dormir amb nosaltres,…estic endormiscat, primer li dic que no, que està fet un ganàpia i que estarem molt estrets, quan marxa, m’ho repenso, m’he equivocat, el crido i li dic que jegui al nostre costat, que ja ens apretarem per cabre,…són 2/4 de 7, m’aixeco i transcric el somni amb mala lletra a la taula de la cuina abans no se m’oblidi.