POCA SENSIBILITAT?

Ho vaig agafar de la mare. No puc estar-me de recollir el que hi hagi: bojacs o ginesta, mimosa o romaní, lilàs o..., totes les flors em fan feliç, i posades dins un gerro amb aigua, damunt la taula de la cuina, em recorda el món que hi ha fora de dins de les parets de casa. M'agradaria que algun dels meus fills ho heredés de mi, però a hores d'ara en passen olímpicament. Em pregunto si és un tema de reivindicació de la seva  pròpia ignorància vegetal (perfectament acceptable: al cap i a la fi és una decisió personal) o un  tema de manca de sensibilitat (que ja em preocuparia més).

UTOPIA NÚMERO 1

(Subtítol: PAPERS DE PANAMÀ) M’agradaria viure on tot fos obert, amb cases sense portes i finestres, sense caixes forts... i on es castigués a tots els lladres quatre cops més del que se’ls castiga al lloc on visc.

EXCREMENTS PRIVILEGIATS

Sóc home de mocs. Sempre n’he tingut. Des de ben petit. Crec que ja ho vaig explicar fa anys en aquest bloc: el meu nas és una fàbrica de mocs. Però fins ara no me n’havia adonat i no puc deixar de sentir-me estrany pel gran privilegi que els hi he donat, dono i donaré.  Aquest brut excrement lluny d’abocar-lo en fora com tots els altres excrements del meu cos, l’acullo sempre dins d’un drap bell i delicat; i un cop rebuts els empaqueto i guardo curosament dins la butxaca dels meus pantalons com qui guarda un gran tresor. Certament un pel fastigós i indigne del que són, però mai, i crec que n’estic segur, renunciaré al mocador en favor del clínex, perquè el meu nas no s’ho mereix i perquè és la meva petita contribució pel futur del nostre planeta blau. Amén.

FUTBOL AMB BOTONS

De petit m’avorria molt a casa la meva àvia. Un dia d’avorriment el meu pare em va ensenyar a jugar a futbol amb botons. Vam agafar botons del cosidor de l’àvia i amb un “cierre” com a pilota vam fer unes partides. Des d’aquell dia, dins d’una capsa de puros, vaig anar recopilant botons plans de tot tipus i vaig escriure el resultat de mil lligues inventades en un bloc de paper quadriculat. Als meus fills els hi vaig ensenyar la caixa i com es jugava, però les noves tecnologies han pogut més que els botons. Però aquest any per Sant Antoni vaig descobrir que hi ha gent professional del futbol botons i ara tinc clar a què em dedicaré quan em jubili.

TETE

Què bé que va, quan estàs malament, deixar-te penetrar pel percutit garbuix organitzat d’una peça de jazz d’en Tete. Gràcies allà on siguis!

CANVI GENERACIONAL

No vull jutjar-ho però em costa d’entendre; bé...no ho entenc. Els meus fills adolescents mai saben que acabaran fent, sempre tot és a última hora, inclús aquelles coses que depenen de tercers com fer una reserva, encarregar un material,...i com és lògic, a vegades, els plans d’últim minut se’ls hi estronquen per manca d’una mínima previsió. Sóc conscient que el meu sermonet el hi és del tot inútil, però és igualment cert que jo el necessito fer com aquell qui prega al desert. La reflexió que em faig és saber si actuar així és una conseqüència de que tot els hi hem posat sempre massa fàcil, i acostumats com estan a tenir-ho tot l’imprevist no existeix. No ho ser, però igualment, en honor  a la veritat, quan les coses se’ls hi espatllen lluiten per trobar alternatives i si finalment no les troben... no passa res, no s’enfaden amb un mateix, s’estiren al llit i maten el temps mirant la pantalla d’un telèfon enganxat als dits.

UETS

He passat la dèria que vaig rebre de la meva mare als meus fills. Això o s’aprèn de petit o no entra. De fet ni el meu pare ni la meva dona ho han pogut integrar. La mare a casa dels seus pares, tot hi viure a ciutat, tenia bestiar al terrat. Porcs i gallines. Una de les imatges de petit que conservo és anar a recollir ous amb la meva àvia: apartava la gallina del damunt de l’ou i em deia que tanqués els ulls, llavors em fregava l’ou calentó per damunt la parpella, era una sensació màgica, de recolliment feliç. Com que tenien gallines tenien uets. Els uets són els rovells dels ous a mig formar que trobes de tant en tant en la matriu de les  gallines quan les mates per menjar-te-les. Hi ha qui els posa al caldo, però a casa, sempre els hem fregit. En una paella, amb molt de compte perquè no esclatin, es fregeixen suaument només just per escalfar-los, després els salem i immediatament ens els mengem. La litúrgia del seu menjar no passaria cap examen d’elegància però és un plaer: agafem l’uet amb els dits, amb un escuradents fem una petita punxada travessant  la pell, i després xuclem pel forat fet, tot el rovell, pressionant l’uet amb els dits per ajudar a que tot el fluid d’un gust intens i exquisit surti poc a poc; un cop buidat toca menjar-se la pell, la pell conserva una mica de rovell adherit i està saladeta, senzillament tot plegat una explosió sensorial. Pot resultar un xic difícil, però us prometo que a casa quan hi ha uets... és una bogeria.