EL FINAL DEL GIMNÀS DE POLÍGON

Abans d'ahir fou el dia que vaig cremar menys calories al gimnàs de polígon. Per primer cop en 5 mesos la sintonia musical “a tope” del  txumba-txumba no sonava, i enlloc seu sonaven, una darrera l’altre, melancòliques melodies. Després de dutxar-me, quan m’estava vestint, ha aparegut un dels propietaris i m’ha dit que demà passat tancaven, li he preguntat que fins quan i m’ha respòs fins sempre... i llavors ha rebentat: que estava buscant un advocat, que els altres dos accionistes li havien fet el llit, que li havien anat retirant els diners del compte on es cobraven les quotes dels socis per temes particulars seus  sense ell adonar-se, que per això l’últim més no havia passat els rebuts i ho havia volgut cobrar en efectiu...,  quan ha parat li he dit que ho sentia per ell i per mi, perquè m’anava molt bé anar al seu gimnàs els migdies i li he desitjat sort i he marxat. Quan sortia del gimnàs, a dins, encara acompanyava l’ambient les melancòliques melodies de Ràdio Estel... (tal qual, us ho prometo!).  BON NADAL I BON ANY! ******* (Per  entendre més llegir article publicat el 24/07/2015 GIMNÀS DE POLÍGON)

MODERNITAT

Apostar encantat per la modernitat, imaginar l'ambient que es crearà quan a l’obrir l’interruptor de l’habitació s’encenguin dues làmpades, una ubicada en el vèrtex més allunyat de la porta d’accés, fixada a la paret i de 500 watts de potència perquè doni claror a tota l’estança, i l’altre situada just en el vèrtex oposat penjada del no res invisible i que  es  focalitza damunt    d'un sofà super còmode per poder llegir. A la primera setmana adonar-te que ha estat un error, que quan vols il·luminar tota l’estança no uses la llum concentrada en un punt, i que passa just a l’inversa quan el que vols és llegir. Al cap d’un mes tenir la sort de que la bombeta de damunt la tauleta es fon. Somriure quan avui fa mes de 5 anys que la bombeta segueix fosa i acceptar, però, que l'ambient que es va crear aquell primer mes fou de puta mare.

FLEXIBILITAT LABORAL

Demà em vull aixecar d’hora per fer feina. Desvetllat no aconsegueixo adormir-me. Dono voltes fins que m’adono que si no puc dormir potser és ara el moment de fer la feina. M’aixeco i em poso a pencar. Al cap d’una estona torno cansat al llit. Abans d’adormir-me canvio l’hora fixada al despertador. Ja no em cal despertar-me d’hora.

SOMNI DEL 30 DE NOVEMBRE AL 1 DE DESEMBRE

M’adono que al terra de casa ha aparegut un forat. M’apropo i me’l miro. Si, és evident que hi ha un forat al terra. Miro pel forat i veig el pis dels veïns de sota. Li dic a la meva dona. Ella també tafaneja què estan fent els veïns. No estem preocupats, només és un forat al que no li fem cap cas mentre la nostra vida familiar segueix normal. Al cap d’uns dies descobreixo que el forat s’ha fet més gran i que al costat del primer s’insinuen nous forats. Els fets es confirmen i cada cop el terra està més foradat. Amb el pas del temps alguns forats s’han unit i ara ja són escletxes, però la nostra vida de cada dia segueix com sempre. Tot roman tranquil fins que un amic ve a casa. Quan veu els forats pregunta que què està  passant, i jo i la meva dona li responem que res, que hi ha forats a terra. El meu amic em diu que estem sonats, que allò és molt perillós, que qualsevol dia s’ensorrarà el terra i anirem a petar a casa els veïns, i per demostrar-nos-ho fa un salt i al caure tot el terra tremola i es balanceja. M’espanto. Quan m’estiro al vespre al llit per anar a dormir li dic a la meva dona que tenim un bon problema, que no ser pas com ho podrem arreglar, i que no crec que pugui aclucar l’ull en tota la nit. Ella em diu que demà ho veuré tot més clar. Quan ella s’aixeca l’endemà la saludo des de baix a través d’un forat. Sóc a casa els veïns posant taulons i puntals. El meu veí que es diu Á. ni se n’havia adonat i sembla encantat de que, per prevenció, li ompli el seu pis de puntals, però jo no ho veig gaire clar. Em desperto. Són les quatre i deu de la matinada. Pixo i me’n torno al llit.

VELL INDIGENT

Juguem a casa però el poliesportiu encara està tancat. Esperem pacientment, tenim sort que encara no fa fred. Davant hi ha uns petits jardins. Assegut a un banc hi ha un vell indigent al costat d’una bossa de viatge. Darrera seu hi ha un escombriaire que fa vent amb l’escombra. Parlen en castellà. L’escombriaire li pregunta:.- Jefe! Usted que es? más español que catalufo o catalufo que español?-, i el Jefe li respòn pausadament .- yo soy de la tierra que me da de comer- , .- a sí?-, .- He vivido en Marruecos, Algeria, Túnez,...- i l’altre li espatega .-Joder Jefe, usted ha recorrido media Europa!... i el vell, arribats aquí, amb la vista perduda a l’infinit, decideix donar la callada per resposta.

L’ARAGONÈS

S’han jubilat anticipadament. Al barri els coneixia tothom. Portaven anys amb el “colmado”. Tenien el seu factor diferencial. Ell cada dimarts baixava cap a Valderrobres al Matarranya. Tornava a casa el dimecres amb mató, olives negres, galetes, pa,... mentre, ella es quedava despatxant. Els fills han fet camí lluny de la botiga. La crisi els ha fet mal i estaven cansats, i ara l’aragonès ha tancat per sempre. A casa sempre ha estat l’aragonès encara que a ell no li agradava i ningú, a part de nosaltres li’n deia així, i durant tots aquests anys ha estat la salvació sempre que a casa faltava qualsevol cosa oli, llet,...i sobretot la xocolata Lindt negre 50%. Els trobarem a faltar.

LOS CUATRO

“Los cuatro” són: en “chiqui little” que camina de puntetes mentre pica les palmes i canta, en “madafaka” que sempre  balanceja el cos d’un costat a l’altre, el “loco del chandal” que porta gorra al cap  i dos grans cèrcols daurats per arracades i l’ “hermano oso” que senzillament, com es dedueix pel seu sobrenom, és enorme... i no penso dir res més!

SUDOKUS

Vaig a veure els pares. La mare està fent sudokus. De cop li diu al pare que el bolígraf no va bé, que sinó escrius ben recta, el boli no guixa, i ell li respon que escrigui recta. I la conversa segueix: Aquest sudoku no l’han fet bé!. Això sempre ho dius quan no et surt. No em surt bé perquè l’han fet malament. Llavors comença a passar pàgines enrrere del llibret dels sudokus i diu: mira quantes emes de “mal”,...i en canvi, aquí, mira quantes bes de bé,...i mira aquí quines BES més grans,... poso BES grans quan he hagut de pensar molt i al final ho he aconseguit i el pare li diu quina bona nena estàs feta! i ella li respon, que sí, com l’Arale!

TEMPS MODERNS

Estic al despatx, dret mirant per la finestra. Quan penso, que és quasi mai, tinc el costum d’aixecar-me de la cadira. De sobte apareix una noia pel carrer. Vesteix correcte. Una pantalons negres i una jaqueta d’un groc viu però em sorprèn veure-la muntada dalt d’un patinet. Ara va poc a poc, va mirant el seu mòbil, segur que té una entrevista de feina, ha posat la direcció al "gepeese" i ara no ho troba. Fa intenció d’entrar a la nostra nau, em dic que no, que s’equivoca. Quan creua la porta dels camions es para i es fa endarrere sense deixar de mirar la pantalla. Rectifica. Creua el carrer, primer marxa cap a la dreta i al cap de poc torna cap a l’esquerra fins desaparèixer. Ja no la tornaré a veure. Els temps estan canviant. Jo mai hagués anat vestit de groc llampant amb patinet a buscar feina  i sense abans haver-me assegurat  tres cops  de com arribar al lloc.

COM SÓC!

Surto de la primera reunió de l’any de l’Institut del fill. Marxo amb ganes d’arribar a casa. Un "nano" m’atura just davant de la porta de l’escola i em demana educadament un euro perquè em diu que ha perdut la tarjeta del metro i no pot tornar a casa. No me’l crec i li dic que no sense deixar de caminar. Unes passes més avall sento un amic del nano muntat damunt una bicicleta com li diu amb mala baba: “eres un pringao, no vas a poder volver a casa porque has perdido la tarjeta del metro, pringao! que eres un pringao!”. Cada "pringao" és una proba més de que el "nano" em deia la veritat. M’aturo. Refaig el camí. Vaig a buscar el "nano" i li pregunto que necessita per agafar el metro, em diu que un euro, que en té prou amb un euro, li donc l’euro i em dóna educadament les gràcies. Per què no me l’havia cregut a la primera?

RACÓ DEL MONTSEC

Hi ha un rètol que prega “espai sense fum”. La mestressa, quatre vells i jo. Un dels quatre diu que en portava dos i un altre pregunta a l’aire qui tenia el sis d’espases. El primer s’aixeca de la cadira i marxa. Els altres recullen emprenyats les cartes de damunt la taula tot despotricant del primer, la  deixen només vestida amb el tapís de vellut verd, tot seguit segueixen les passes del primer però no per això  paren de rondinar. Julie Lescaut és dins la tele encesa. M’assec al tamboret davant de la barra i demano a la mestressa un cigaló de baileys..., ú seixanta me'n demana.

BREU CRÒNICA DE VACANCES IV (i ÚLTIMA): HOMES ANGLESOS

Casa amb jardí al davant i al darrera. Formalitat i bona educació. El veí que veig al darrera estenent la roba, el veig pel davant ensenyant-me un garatge ple d’eines ben ordenades mentre treu la pols dels pals de golf i els torna a posar dins de la bossa. Té un jaguar envellit aparcat al davant, fora del garatge. Mentre ell hi és ha obert les finestres del cotxe segurament perquè es ventili. Quan em veu... es limita a oferir-me un somriure mentre pronuncia un “jai” nasal. Avui és el diumenge on la barclays premier ligue “back” i t’he el dia ocupat. Viurà la seva passió pel futbol des de les 9 am  fins les 11 pm,... perquè el futbol és un joc d’homes.

BREU CRÒNICA DE VACANCES III: ALIMENTACIÓ

Alguna gent extremadament grassa. No m’és fàcil trobar un supermercat on es vegi verdura fresca. Molts làctics i gelats de mil fruits vermells del bosc. Una fantàstica col·lecció de begudes dolces de tacte enganxifós. Tot el menjar està preparat i embolcallat de cel·lofana. No estic acostuma’t i em costa adaptar-m’hi. Finalment trobo un gran supermercat on la verdura i la fruita fa bona pinta. Quan em demanen on he anat a comprar i els hi dic el nom del super em diuen que aquest és un dels més cars. Els hi dic que tenien verdura amb bon aspecte. Quan els hi demano si hi ha  botigues on comprar verdura al poble em diuen que sí, però que encara són més cares. Així que ja m’està bé on he anat a petar. Tot és tema de prioritats.

BREU CRÒNICA DE VACANCES II: IMATGE PERSONAL

No em pot deixar de sorprendre la seva estètica en el vestir. Sempre un punt d’altre temps. Elles adoren els tons pastel, les flors i els collarets de perles grosses. Ells els tons grisos y les sabates acabades amb punta. Cordialitat. Sembla que els hi espanti el contacte físic amb els desconeguts que els hi presenten. Cap petó, just una encaixada de mans distant, ni massa fluixa ni massa forta, correcte, com ha de ser. Tenen una mirada perduda. Hi són, però no hi són. T’escolten però no els agrada parlar massa. No obstant, tot seguit, són capaços d’agafar-te una guitarra i cantar-te el “twist and shout” dels Beatles.

BREU CRONICA DE VACANCES I: “ARRIBA Y ABAJO”

Rutlands water: paisatge de suaus turons rodons d’herba que baixen cap a l’aigua del llac. Damunt del verd pasturen ovelles remugants. Un tancat les protegeix. Damunt del blau els ànecs volen sorollosos dibuixant una  ve  baixa  perfecte, de documental. East Carlton Central Park: en honor als steelsworkers que Mss. Margaret Tatcher es va carregar. Tranquil·litat absoluta. Pau. Un plaer. Diuen que Charles Dickens s’hi passejava per les tardes buscant sobre què escriure mentre va tenir un afer amb una dona que vivia en un castell prop d’aquí. Rockingham Castle: la família que hi viu, els Watson, l’obra al públic cada dijous i diumenge, i si l’ha d’obrir... és que no deuen ser tant rics. Dins d’una vitrina hi ha exposades  algunes cartes que Dickens escrigué a Mss. Watson... aquella dona que l’havia portat a passejar per aquestes contrades. Tot, tot... molt anglès.

MEIÀ

A l’ombra s’està bé però al sol t’escalfes. Fins hi tot si estàs un rato llarg a l’ombra tens fred. Diuen que tornarà a venir la calor de l’estiu. Diuen... però no serà perquè la nit ja s’allarga. Ara tinc massa tros i l’herba creix. Si un o altre la vol que la vagi a tallar. Abans hi havia un gran plataner el tronc del qual no l’abraçaven dos gegants. Aquí asseguts ens hi trobàvem ben bé quinze homes sota la seva ombra, i fa cinquanta anys, aquesta casa de davant era una ferreria, i afermaven els cavalls al plataner. Fa cinc anys que es va morir...bé...el varen matar... no sé com i van plantar aquesta morera que enguany ja ha fet bona ombra. Cada any l’esporgo, la deixo ben pelada, no vull que faci mores, les mores les fan les branques de segon any. No, no vull que faci mores perquè ho embruten tot i criden a les mosques.

JODER!!!... VULL TORNAR A FER VACANCES!

Anar de cul. Agafar el cotxe. Viatjar cap a la ciutat on tens una reunió. Conduir pendent del telèfon perquè contestar una trucada suposa perdre’n dues que hauràs de fer més tard. Veure com la icona del correu elèctric es va multiplicant. Sentir els pitos del puto whatsapp. Arribar. Buscar un parking. Entrar... i llavors decidir anar al quart soterrani encara que hi hagi molts aparcaments lliures a les plantes superiors. Aparcar dins la plaça més allunyada. Parar el motor. Respirar i sentir-se protegit per una manca total de cobertura.

BONES PRÀCTIQUES 9: VACANCES

Premi per qui em digui el nom de l'illa La primera entrada fou el 29 de març de 2011. Des de llavors les estadístiques dels senyors de google em diuen que Enyorant Reginald Perrin ha tingut 10.845 visualitzacions. Com a curiositat us informaré que l’entrada més visualitzada (128 cops) ha estat “El salí de Cambrils” publicada el 9 de setembre de 2011, la segona (105 cops) “Flamenco” publicada el 5 d’octubre de 2012, i la tercera (86 cops)“Somni de la nit del 16 al 17 de juny de 2011” publicada el 18 de juny de 2011. Arribats aquí, he decidit que aquest estiu faré vacances, així, doncs, fins setembre. Apa-li!

GIMNÀS DE POLÍGON

Amb els meu peus en procés de sanació no puc pensar en anar a caminar. Per fer alguna cosa, he decidit, mentre ho aguanti, apuntar-me al gimnàs del polígon industrial on treballo, aprofitant que la matrícula era gratuïta durant el mes de juliol. El gimnàs és una nau més del polígon però tunejada de gimnàs. A la planta baixa hi ha les màquines pels forçuts, al primer altell les bicicletes, més amunt una sala d’activitats dirigides amb una música txumba-txumba permanentment “a tope”, a l’última planta els vestuaris. Quan entro hi ha una administrativa avorrida que amb desgana mira els clients entrar. Pujo per les escales fins els vestuaris on sempre hi ha el responsable del manteniment que jo ja he fet gai. Em canvio hi baixo fins la planta baixa, em passejo entre les màquines dels forçuts per poder accedir a les  escales que em porten a l’altell on hi ha les bicicletes, i em poso a pedalejar: “ level 1”. L’altell de les bicicletes és un mirador damunt les màquines dels forçuts. Els forçuts porten samarretes de tirants tibants i tenen els braços tatuats. Les forçudes porten models de disseny on la calça-pantaló i el top tipus “bra” ofereix, meravellosament,  un paisatge de regateres de  carn torrada sostingudes per teixits de fibra sintètica de colors negres combinats amb rosats, fúcsies i verds florescents. Al sostre de l’altell de les bicicletes hi pengen tres ventiladors d’aspes. Tots els cossos desprenen calor i humitat. Fa molta xafogor. Acompanya l’ambient la cadena cien!

PROPIETAT PRIVADA

El barri on visc s’ha anat omplint del què la gent en diu de forma generalitzada “romanesos”. Famílies agrupades de pell morena i faccions gitanades. Dones permanentment embarassades que empenyen cotxets on s’hi apilen un eixams de nens. Homes baixos, escanyolits però fibrosos, que empenyen carros pesats plens de trossos de ferro, metalls, electrodomèstics i tot allò susceptible de ser venut al drapaire. Però allò que innocentment m’ha picat la curiositat és veure lligats amb cadena i cadenat aquests carros robats de qualsevol supermercat davant dels portals de les cases on viuen. És curiós el sentit de la propietat privada en el gènere humà, sigui uns carros robats o uns quants milers d’euros, un cop robats passen a ser de la seva exclusiva propietat.

PIONONOS

Quan arriba a casa ens porta una bossa serigrafiada amb una corona i unes lletres on es llegeix “REY FERNANDO”, dins hi ha una capsa  que conté dotze piononos. Es veu que el nom es deu “a lo mucho que le gustó al Papa Pio IX (Pío Nono)  cuando visito Granada”. El pionono és un pastisset constituït per un tall de braç de gitano  posat pla i coronat amb una semiesfera de crema cremada a manera de tiara papal. El taxista que la porta fins a l’aeroport de tornada a casa li ha vist la capsa   “... sabes que además los piononos no engordan...”, a no!, li diu ella, “... noooo!, chica!... lo que engorda és la barriga!.”

ASSESSOR LEGAL

L’assessor legal m’informa de que la nova llei que ens afecta és vigent des de l’u del u del quinze. Li pregunto -i llavors què?-. Em contesta que estem en fase d’interpretació que vol dir que els diferents assessors fan consultes a l’Administració sobre múltiples detalls de la seva aplicació. Em diu que de fet el reglament que acompanya la llei encara no està enllestit. Li repeteixo –i llavors què?-. Em diu que haig de tenir clar que nosaltres no volem ser els primers de la classe i que ens convé esperar a que es dictin resolucions vinculants... que allò que ens convé és esperar i que, en tot cas, sigui algú altre l’ase dels cops. Penjo el telèfon. Més que un assessor legal aquest “tio” és un artista! En un país amb una normativa que conté centenars de milers de lleis poc clares, permanent canviants, i que segur que es contradiuen entre sí, algú que es dediqui a assessorar-te sobre això tant impossible, requereix com a mínim  l’habilitat d’improvisació del millor músic de jazz. Repeteixo: un artista!

ÀNGELS DE LA GUARDA

Dues mares parlen mentre fan temps esperant que els seus fills surtin. Una li diu a l’altre a vegades pateixo deixant els fills al cau... a tu no et passa el mateix que a mi?. Jo estic tranquil·la... jo sempre he pensat que tenen  un àngel de la guarda que vetlla per ells. Ostres! Mai ho hagués esperat aquesta resposta de tu... i si no sóc creient què puc fer?. Jo tampoc sóc creient però et ben juro que els àngels de la guarda no paren de treballar.

CANALS INFLAMATS

Vaig explicar aquí el 24 d'abril d'enguany que havia començat a caminar cada dia una estona llarga. La proesa només ha durat tres setmanes. El dia després em vaig despertar amb unes rampes molt fortes als peus. En concret, del peu esquerra se m’enrampava el pont, i del peu dret, el punt d’unió entre els dits i la planta. El dolor era tal que no podia caminar sense patir. Em diagnostiquen que tinc el canal dels nervis plantars inflamats per un sobreesforç. Conclusió: descansar, anar amb sabates obertes, no passar calor als peus i la medicació pertinent. La broma ha durat quatre setmanes. És molt trist veure’s així a la meva edat. Què collons faré quan en tingui el doble dels que tinc ara...

SOMNI DEL 1 AL 2 DE JUNY

Nota Prèvia: Ja fa molt temps, potser més d’un any que he anat convivint amb un somni recorrent no gens agradable, sempre poc clar i que mai no he acabat de recordar. La síntesi del mateix és que la meva filla i les seves amigues estan en el somni recorrent cuidades per una cangur d’uns quaranta anys. Les nenes sempre insisteixen en que s’ho passen bé, però jo, cada cop que vaig a recollir la M tinc una sensació estranya, com si les coses no siguin el que semblen, no m’agrada. El somni sempre s’acabava així en sospites infundades que mai es conclouen. ******* Primer somni: Estic pujant unes escales inacabables de cargol. A la paret hi ha retrats de gent. Sembla que mantinguin un cert ordre. Segueixo pujant les escales cada cop més cansat, són inacabables... i la meva mirada no deixa de fixar-se amb els rostres de la gent penjada a la paret. Se m’obre un llum, penso que si arribo a saber-ne el codi, la raó que amaga la seqüència de les cares podré esbrinar qui d’ells serà el pròxim a morir. Em desperto són la una de la matinada. ******* Segon somni: Vaig a recollir la meva filla que ha passat la tarda amb les seves amigues i la cangur del somni recorrent. Quan ens veiem ve cap a mi i m’abraça. Porta  a la mà tres avellanes, obre el puny i me les ensenya, tot seguit m’explica que dins de les avellanes hi han posat el noms de les tres amigues que primer han de morir. Penso quina idea més macabra. Li pregunto de qui ha estat la idea de jugar a aquest joc. Em diu que de la cangur. La cangur està de peus davant meu. Me la miro i em somriu. I llavors, ella, la cangur, m’explica el procediment per podar el nom dins les avellanes amb tot de detall, em diu que han fet un forat amb un filaberquí molt fi, que han escrit cadascuna el seu nom, que han fet petits rols amb els papers i que n’han escollit tres a l’atzar,... els tres papers escollits els han introduït amb molt de compte cadascun dins una avellana i que per sorteig les avellanes li han tocat a la M ...m’ho explica amb passió malaltissa... i acaba afirmant com qui no diu res que quan ara aviat se’n morin tres les nenes podran obrir les avellanes per comprovar que la màgia ha funcionat. M’adono del què està passant, la cangur les odia i les vol matar. M’apropo a ella en to amenaçador i és quan més m’hi acosto que descobreixo per primer cop que la cangur va disfressada. Embogit li arrenco la màscara i  la perruca i és llavors que descobreixo qui s’amaga darrera la cangur... és la meva germana!. Em desperto. Són les tres i vint-i-cinc de la matinada. Em costa tornar-me a adormir.

MAL REGUST

A casa quan el desgavell impera i el cansament t’abraça, hi ha vegades que es fa impossible no alçar la veu. Llavors a la mínima deixes anar un escandalós abrupte sonor que fa tremolar les parets. Més tard, quan els crits es cansen, una calma plena de ràbia envernissa cada espurna de pensament. Assegut penso si el model a seguir és el dels homes que aixequen la veu per a ser obeïts. No, segur que no, però repassant els esdeveniments no em sé capaç d’exercir sobre mi un millor control en un futur equivalent, i... no puc evitar adormir-me amb mal regust.